Traductor

dimarts, 26 d’abril de 2016

Bon "descobriment" a Almatret (i II)



Ja hem completat el coneixement de tots els corriols habituals de la Xallenge David Duaigües d'Almatret; en aquesta ocasió hem pedalat pel sector nord que difereix bastant del sector sud ja que són senders més exigents a causa de la major presència de pedres i, a més, es mouen per un terreny molt més sec i menys boscós, però no per això menys atractiu... ans al contrari.
Bàsicament podem destacar tres senders:
1) el que baixa per la Plana de la Quadra de Xano: probablement un dels millors de tot el conjunt amb gairebé 400m-, bons revolts, lleugerament pedregós, ràpid a trams i amb un punt d'exigència que el fa més atractiu que, per exemple, el dels Escambrons. Per fer-vos-en una idea:


2) El que baixa a l'entorn del Barranc de les Canotes: molt similar a l'anterior però un pèl més curt i amb menys continuïtat. També molt bon sender:


3) El del Malacate de la mina del Manel (El «malacate»,en català «argue», era una màquina que pujava i baixava les vagonetes de carbó al llarg d’una rampa, mitjançant politges i cordes.): és el més exigent amb diferència; el 90% es fa molt bé però té unes quantres rampes molt pendents, amb pedra solta i lleugerament exposat: 


diumenge, 24 d’abril de 2016

Bon "descobriment" a Almatret


Havíem estat corriolejant per Serós seguint els senders de la Xallenge David Duaigües i, ves, no ens acabaven de convèncer (sobre gustos, colors); ens semblava que la cursa d'Almatret havia de ser del mateix calibre però el Xavier en un visita recent va veure que no, que estava molt bé i ens animava a anar-hi... i així ho va fer... i efectivament, està molt bé la qual cosa demostra, un cop més, que que dolents són els "prejudicis".
La primera de les dues ocasions que hi vam estar vam fer el que són els corriols de la banda sud de les diferents Duaigües que s'han celebrat; en canvi, la segona, a més a més hi vam posar el GR99 que baixa cap a Riba-roja. 
En general, es tracta d'una ruta que té molts encants a banda de l'estrictament ciclista (amb molts bons senders): antigues mines, els meandres de l'Ebre, etc. Anem a pams:
1) GR 99  des d'Almatret a Riba-roja: es tracta d'un sender molt bo però baralladís a causa de la nombrosa pedra solta que hi ha. Té un primer tram picat avall i una part final que fa un flanqueig espectacular a la muntanya. La llàstima és que al final s'acaben regalant 200m- per pista. En imatges és això:


2) Després hi ha el sender que baixa des d'Almatret pel Barranc dels Escambrons. Són 5 km de fantàstic sender sense cap mena de dificultat: net i suau i tan sols té algun breu empit potent. Perquè fer-se'n una idea:


3) I l'últim que vam fer és el de l'Omec del Canar, un corriol amb molts puja i baixa i amb alguns trams més exigents però  amb l'atractiu que té una panoràmica fantàstica de l'Ebre i visita les antigues mines de la zona:


Els senders no es limiten a les baixades ja que hi ha bastantes pujades que es fan per bonics corriols que en ascens resulten força exigents. En conjunt, doncs, una molt bona zona per anar-hi a pedalar. 

diumenge, 17 d’abril de 2016

Passejada al Pic de l'Orri


Distància: 10,5 km
Desnivell: 1050 m
Dificultat: baixa (ME/S2; ideal iniciació)
Durada total: 4 h
Punt de sortida: aparcament cota 1650 estació Port Ainé (Rialp)

Previsions divergents típiques de primavera ens duen a escollir un objectiu ben modest amb la finalitat de fer el mínim de quilòmetres possibles per intentar foquejar una mica. D'aquesta manera ens apropem a l'estació d'esquí de Port Ainé per aprofitar que està tancada i amb bastanta neu. Sortim des de l'aparcament inferior i remuntem per la pista "Baixant del bosc"; sortim a la cota 2000 i ens allunyem dels ferros remuntant per la pista de la Coma del Forn fins a sortir al llom tot just a 100 m+ del Pic de l'Orri, però de pujar-hi directament ens tirem cap al sud, ja fora de l'estació per suaus pales, amb l'objectiu d'enclotar-nos i amagar-nos del vent que fa; a més el dia sembla que va a millor i els núvols sembla que van disminuint. La baixada fins a la cota 2100 de la Coma de l'Orri (on els arbres són més abundants i la neu escasseja), bastant dolenta: crosta a dalt i podrida a baix (és nota l'orientació solana i el nul regel nocturn). Tornem a posar pells i ara sí que remuntem cap al Pic de l'Orri per un barranc paral·lel al sud de la Coma de l'Orri amb una darrera pala final més pendent però que es pot evitar sortint al llom per l'esquerra en un breu flanqueig una mica exposat. Al cim canvi ràpid de pells i avall que el dia és ventós i els núvols no volen acabar de marxar.


Imatges del Barranc de la Coma del Forn

Al llom

Baixant per la Coma de l'Orri


Remuntada per la cara S cap al Pic de l'Orri

Flanqueig abans de sortir al llom

Pic de l'Orri

dissabte, 2 d’abril de 2016

Fiasco a Picada



Una nevadeta de 10-15 cm i una previsió meteorològica bona ens fan preveure una gran jornada a l'Artiga de Lin on tornem aprofitant que aquest any la pista està oberta fins a dalt per, en aquesta ocasió, intentar el Pic del Pesson per la Canaleta de Pomèro. Arribem amb el cotxe fins al refugi on ja veiem que al bosc haurem de caminar fins a sortir a la cota 1600... ja ens va bé; 


el que no ens va tan bé és que quan en sortim veiem que hi ha molt poca neu (en tres setmanes ha fos moltíssim), tot i que ja podem foquejar, i no és fins als 1800 on trobem la neu recentment caiguda que reposa sobre la neu vella. 


El dia es va espatllant a marxes forçades i els núvols que empeny el vent de sud cobreix tots els cim de la zona. Amb tot anem remuntant les suaus pales de la Canaleta de Pomèro (compte amb el que pot baixar dels costats a la part central) fins al Còth de Lunfèrn on el vent ja és bastant fort i el relleu més que escàs i decidim renunciar a continuar per la qual cosa traiem pells i tirem avall. 


La primera part és bastant agònica ja que el vent ha encrostat la neu i a més l'hem d'esquiar sense relleu: supervivència pura. A la part central alguna ullada de sol combinada amb una neu menys encrostada ens permet fer quatre girs a gust fins que a la cota 1800 ja no podem esquiar més perquè no hi ha base.