Al 4 Batlles des d'Alinyà

Distància: 39 km.
Desnivell: 1750 m.
Dificultat: alta/molt alta.
Durada total: 7:30.
Punt de sortida: Alinyà.

Sortir a pedalar per la muntanya amb el Carles és un plaer; té una ànima 110% Passamuntanyes i això fa que entomi les nostres propostes amb naturalitat i predisposició altament positiva. Així, quan compartim itineraris, gaudeix tant com nosaltres de les rutes que tenen un puntet més i en les quals no només se surt a pedalar... sobretot busquem recórrer raconets per esguardar aquests escenaris magnífics i inesgotables que ens ofereixen les muntanyes del país, siguin al Pirineu, al Prepirineu, a la serralada Prelitoral,...

Aquesta vegada ens vam proposar de coronar el Solsonès però arribant-hi des de l'Alt Urgell. És a dir, pujar pedalant al Pedró dels 4 Batlles des d'Alinyà. El resultat és un recorregut d'aquells bàrbars: 1500m+ amunt gairebé sense pausa, 1500m- tots per corriols que, si l'un salvatge, l'altre encara més.

Però aquesta vegada no serem nosaltres que faci la crònica ja que el Carles va compartir amb la resta del grup la nostra experiència als 4 Batlles i ens fa molta il·lusió reproduir aquí les seves paraules.

Aquesta és la seva crònica (les fotos també són seves):

La cosa va començar bé. Una remuntadeta per asfalt que, per uns moments, ens va semblar que ens duria a la platja.

Res més lluny de la realitat, ja que, ben aviat va aparèixer la primera pisteta empedrada que ens va semblar força més portadoreta que alguna que coneixem al Montsec, però que, malgrat això, ens va fer suar de valent.

Unes vistes esplèndides, tot pujant, que no feien presagiar el que quedava per arribar.

Va arribar el moment d'estrenar unes flamants vibram que semblava que haguessin escollit el dia perfecte per fer-ho...o potser el dia les havia escollit a elles.

El premi...! unes vistes des del cim (2387 m) difícils d'oblidar, amb el majestuós Pedraforca al fons...

L'inici de la baixada en mode "freeride" de seguida va apuntar maneres amb una 'ARENILLA' lunar de la que deixa empremta.

Aviat arribem a la traça marcada que ens duria al bosc on les nimfes caragilleres ens esperaven amb els braços ben oberts, al ritme del Hendrix, però, per sort, aviat van deixar pas, a unes nimfes molt més amables.

En algun moment el sender ens va voler abandonar, però no sabia amb qui se les tenia...el xerpa no defalleix mai!

Després d'una lluita aferrissada el sender va claudicar, com no podia ser d'una altra manera, i ens va haver d'acompanyar fins al final.

El balanç definitiu...una ruteta que no va arribar als 40km, però amb 1750+m plens de moments per a tots els gustos, tots ells premiats amb unes vistes privilegiades, i amb més de 1500-m tots ells fets per corriolets i llocs que, de ben segur, mai havien estat testimonis del pas de cap ciclista...un descens sense treva que va fer-ne unes delicies difícils d'oblidar...tot i que no hem d'oblidar que alguns tenim una memòria una mica fugissera que demanda nous records amb freqüència...

1000 gràcies, Carles!

I aviat, el vídeo....