Just ara fa un any vam visitar la solana de la Seu perquè és un terreny que en aquesta època està molt bé, fins i tot enguany que anem tan curts de precipitacions. Com que va arribar el primer fred, vam evitar de pujar per Calbinyà perquè és molt oest i no haguéssim vist el sol i pugem per la solana des d'Alàs. La resta, com l'altra vegada, i igual que l'altra vegada, gaudi al màxim, pels colors del paisatge i per la qualitat dels senders, camins vells savis fets amb elegància.
Preciosa volta per l'extrem nord-oest de les Valls d'Aguilar. Ja hem anat piulant els encants d'aquesta zona que aquesta vegada vam ajuntar en una sola ruta, més exigent per les pujades que per les baixades. Per picar totes els raconets interessants fem una mica el hàmster però gairebé sense trepitjar dos vegades el mateix camí.
Sortim des de Castellàs i remuntem per un sender prou pedalable tot i que cal posar-s'hi de valent; breu tram de pista còmoda però ràpidament es torna a redreçar fort fins a superar el Dolmen de Biscarbó. Baixada fàcil i divertida pel Camí Vell de les Valls d'Aguilar fins a Junyent on tornem a remuntar fins a la carena de la Serra de Taús. Ara la baixada encara és més fàcil ja que ho fa per una antiga pista reconvertida a sender que es deixa fer a cor què vols. Una altra pujada potent fins a Les Piques i baixada final fins a Castellàs, primer fent un preciós tram de carena amb el Pedraforca i el Cadí de decorat de fons i, per enllestir, un altre tram espectacular del Camí Vell de les Valls d'Aguilar.
Sortida per la cara nord del Montsec de Meià (ja piuada diverses vegades aquí) per anar a baixar el sender més llarg d'aquesta serra; en total 1200 m- de sender en 6 km de batalla contínua. Aquesta vegada l'allarguem afegint-li un bonic, divertit i fàcil sender que va per l'obaga de la Serra de la Campaneta cap a Sant Salvador de Toló (inèdit aquí).
Comencem a tocar de l'Hostal Roig per pujar cap al Tossal de les Torretes per bona pista. Un cop a dalt baixem per la carena oest, un tram arran de cingle pedregós però espectacular que aquest dia no es va deixar veure per la boira que hi havia clavada al cim. Un cop a la Portella Blanca ja deixem el terreny obert i ens posem dins un bosc (gairebé és més una selva que una altra cosa) tancat i espès que tapa el camp de visió, malgrat que el sender no té cap dificultat ressenyable. La dificultat sí que apareix un cop passat el flanqueig del cim del Cogull (ni 5' caminant) ja que el corriol continua força tapat per les branquetes dels arbres del marge; no desequilibren però tapen la visió del ferm, un ferm ara força pedregós i amb algunes pedres a contrapel on es fàcil quedar-s'hi clavat si la bici no corre una mica. Amb aquest panorama de batalla permanent anem fent algunes parades per recuperar una mica l'alè i la força a les extremitats superiors; són molts metres continuats de baixada dura i cal anar dosificant per no baixar de la bici en marxa. Un cop a Barcedana reprenem l'ascens per anar a buscar els 2 km de bon corriol de l'obaga de la Serra de la Campaneta, un premi final ben merescut després de la batussa amb lo Peladet. Per tancar la ruta ens toca remuntar uns 200 m per bones pistes fins on tenim el cotxe, on arribem prou sencers després de l'exigent combat que hem lliurat a l'obaga de Meià i és que Montsec rima amb rosec (Dolor físic intens i persistent com el causat per una baixada pel Montsec -adaptació del Diec2-).
I malgrat tota aquesta rudesa, és una pena que no es faci més i estigui més obert, perquè realment el descens val molt molt la pena (excepte per als llepafils, primmirats o maniàtics, perquè no en sabran apreciar -veure- els encants). Fa un parell d'anys se li va fer una mica d'espedregada que ara aguanta amb força dignitat, però es evident que el pas del temps, i sobretot dels senglars i bèsties diverses han tornat a posar al mig del sender unes quantes pedres més del compte.
