Traductor

dimecres, 29 de febrer del 2012

Lenquo de Capo pel port de Campvielh

(el Vinhamala al fons)

Distància: 10 km.
Desnivell: 900 m.
Dificultat: S2-S3.
Durada total: 4.15h
Punt de sortida: estació d'esquí de Piau Engaly.
Allotjament recomanable: gîte d'étape "Le Barbajou" (Le Fabien). Preus molt assequibles (15€ per persona i nit) i una molt bona acollida. Diverses habitacions amb bany inclòs, cuina totalment equipada i ampli menjador.

Després de comprovar que no totes les cares nord del Pirineu gaudeixen d'un bon gruix de neu (la jornada del dissabte entrada 'amb calçador' si parlem en termes d'esquiada...), tenim els nostres dubtes que la sortida programada pel diumenge sigui reexida quant a l'ús lògic dels esquís (que no vol dir carregar-los a l'esquena...). Dissabte al vespre, la propietària de la gîte d'étape "Le Barbajou" ens confirma que les nevades en aquella vall han estat generoses però els forts vents dels darrers dies han pentinat la zona. Tot i així ens confirma que l'estació d'esquí de Piau Engaly està oberta al 100%, fet que ens obre una escletxa d'esperança tenint en compte que l'objectiu per al dia següent surt de l'aparcament d'aquesta estació.
Efectivament, i per satisfacció nostra, al dia següent comprovem que la Vall de la Neste de Badel, on pretenem fer incursió amb els esquís, es troba coberta d'un generós tou de neu.
Així, deixem el cotxe a l'aparcament de l'estació. Ens calcem els esquís allí mateix i, en breus metres, abandonem les pistes per seguir pel marge esquerre del riu. L'itinerari és evident i les traces d'esquí i de raquetes del dia anterior ho confirmen: el punt en comú és el port de Campbiel (2.698m).

(pujant direcció al port de Campvielh)


(arribant al port, cota 2598m)

A partir del coll les opcions es bifurquen: o bé pujar al Soum des Salettes (inviable fer-ho en esquís) o bé anar a la dreta i ascencir al Pic Lenquo de Capo, 250 metres més baix que l'anterior, però esquiable des del cim.

(alguns pugen a peu la part final; la pala del Soum de Salettes al fons)
L'opció és clara: ens encaminem al cim amb menys desnivell i més esquiable. Ens dirigim al Lenquo de Capo (2716m).

(descens de les primeres pales)

Els que han pujat els esquís faran el descens com cal. Els més inexperts en aquesta pràctica (però amb el mateix grau de motivació) ho faran a peu.
El retorn serà gaudint de neu pols que, a mesura que perdem alçada, es va transformant en primavera pesada (ens obligarà a treballar les cames de valent però que fa de bon esquiar).




dilluns, 27 de febrer del 2012

Aiguillette i Marioules en travessa des del túnel de Bielsa

(baixant del Port de Bielsa)

Distància: 7,5 km.
Desnivell: 800 m.
Dificultat: S2-S3, en general baixa, excepte els darrers 100 m fins al Marioules.
Durada total: 4.45 h.
Punt de sortida: boca nord del Túnel de Bielsa.

Aquest cap de setmana anem a buscar la neu cap a la Vall de Bielsa, amb uns plans mig embastats però no ben lligats que dependran de les comprovacions in situ. I mai millor dit. La primera sessió, tot i que assolirem els cims previstos, no seguirem l'itinerari inicialment prefixat (el programa era pujar a l'Aiguillette o bé el Marioules pel vessant sud). Quan som a prop de l'entrada del túnel ens adonem que la neu és pràcticament inexistent a la cara sud (tot i que suposàvem trobar-la a cotes més altes que a la cara nord, no ens imaginàvem que l'escassedat de neu arribés a aquests extrems...). Així, arribant a les proximitats del túnel i sense aturar el cotxe, optem per creuar a la cara nord amb l'esperança de trobar millors condicions per a l'esquí.
Uf, uf, a la part francesa el terreny sembla més enfarinat, sí, però cap meravella.... Ai, quin mal! L'encerada d'esquís de la setmana passada no se li augura una llarga vida, sniff, sniff...
En fi, no tenim altre remei que acceptar el que hi ha i assumir les doloroses conseqüències per a les fustes recent encerades.  Ens calcem els esquís i anem pujant a l'oest, direcció l'Aiguillette.

 (al coll amb el Circ de Tromosa al fons)

Al coll, a la cota 2390m, l'escassetat de la neu ens obliga a treure'ns els esquís; els carreguem a l'esquena i ascendim a peu al primer cim (2.524m).
 
(al llom, direcció al Marioules; 2500 m i gairebé gens de neu a la cara S)

Des de l'Aiguillette tenim una clara i desoladora panoràmica del vessant sud; efectivament, la vall de Pinarra es troba ben pelada, inviable fer-la amb esquís. Tot i així, per tal d'allargar la sortida i per no desfer camí, decidim carenejar i fer una circular. Sense pràcticament perdre alçada anem seguint el llom (amb esquís a l'esquena exceptuant algun flanqueig) fins al cim del Marioules, que ascendirem a peu per l'aresta oest  (2.563m).
Ara només ens queda descendir cap a l'est fins al port de Bielsa, que ja veiem ben a prop. Superat el coll ens tornem a calçar els esquís i ara ens queda un divertit descens fins retornar al punt d'inici. Tot i l'escassetat de la neu, la poca que trobarem es troba en bones condicions. Però cal avisar que les rascades estaran a l'ordre del dia, especialment en les parts més baixes.

(bona neu a les comes de baixada)

divendres, 24 de febrer del 2012

En BTT pel Montsec d'Ares

(un 600 a dalt a la Collada de Colobor)

Distància: 50 km.
Desnivell: 1400 m.
Dificultat: alta.
Durada: 6 h.
Punt de sortida: Àger
Més informació per visitar la comarca: Noguera

(ermita de Pedra)

I encara una altra ruta del cap de setmana llarg de Carnesnoltes... i és que es tracta d'aprofitar els darrers dies de lliure disposició abans que el CiU i el PP ens tornin a fer treballar 12 hores al dia, 6 dies a la setmana (i això que el treball és un bé escàs...), vaja com al S. XIX; fet i fet, una membre passamuntanya ja ha estat víctima d'aquestes retallades. 
Així surto d'Àger i remunto més o menys directament per l'asfalt fins al Sant Alís alternant amb alguns trams de pista.
Un cop al cim començo a baixar direcció a la Font de la Veça primer per pista pedregosa però després per un difícil corriol també molt pedregós. Quan arribo al fons de la vall prossegueixo el descens per una pista en desús força divertida fins a Cellers. 

 (Àger)

En aquest poble m'adono que vaig molt endarrerit respecte l'horari previst i decideixo agafar la carretera directe fins a Àger. Mentre vaig remuntant "tranquil·lament" per la C-12 veig que la majoria de vehicles que m'avancen (la majoria respecten la distància de seguretat però encara hi ha algun cafre -2a accepcció- que passen a escassos pams de mi) són furgonetes de transport de mercaderies... i, és clar, no puc evitar pensar en la retallada de CiU aplicada als horaris del tren de la Pobla; i un té la sensació que hi ha poca convicció en l'equilibri territorial perquè de ben segur que part d'aquest transport de mercaderies es podria fer amb el tren que, a banda de fer viable aquesta línia, a més, seria molt més sostenible mediambientalment parlant. Però ja se sap, a la Noguera i als Pallars hi ha pocs vots (i com els segueixin tractant així, menys que n'hi hauran).

(Tremp i el Pirineu)

dimecres, 22 de febrer del 2012

Pic Cauva amb esquís




Distància: 13 km
Desnivell: 1.200m
Dificultat: fàcil
Durada: 4 hores
Accés: des de Betren, sortim des del costat mateix de l'hotel La Tuca.
Dia: diumenge 19 de febrer de 2012

Tot i que les previsions metereològiques no són gaire clares a la cara nord del Pirineu, optem per provar sort amb els esquís. Ens aixequem amb el cert cobert i la tendència és a pitjor a mesura que avança el dia però, aprofitant que hem fet nit a la vall i tenint en compte que la proposta per la jornada del diumenge és un itinerari fàcil i directe, decidim abillar-nos per a la neu i fer una atac directe a la Tuca.
Ens calcem els esquís a la cota 1000m., seguint unes traces d'esquí que surten des del costat mateix de l'Hotel La Tuca i que ens evidencia que els excursionistes que han obert camí coneixen molt bé la zona. Per sorpresa nostra, des del poble fins a la cota 1.600m seguirem sempre per un ben trobat sender, en un entorn boscós, que ens estalviarà durant tot l'ascens trepitjar la pista (només la creuarem).


I no parlem del regal de no haver d'obrir traça sobre un bon tou de neu.... Tot plegat ens donarà la possibilitat de guanyar desnivell molt ràpidament i de forma còmoda. A partir dels 1.600m. d'alçada remuntarem sense dificultat pel llom, sempre seguint com a punt de referència els remuntadors de l'antiga l'estació d'esquí, fins arribar al cim (2.223m).


Arribem a la cota màxima de la ruta amb el cel ben cobert i, a poc a poc, comença a desprendre's les primeres precipitacions que, tot i ser minces, ens assenyalen que no és lloc ni el moment per entretindre-s'hi massa. A més, la visibilitat es veu reduïda considerablement, fet que també ens apressa a iniciar el retorn sense l'habitual pausa al cim.


Ràpidament inciem el descens on aprofitarem una excel.lent neu pols que permetrà que els esquís llisquin sols per les àmplies pales d'Era Tuca, uns pendents que evidentment no inaugurem (el dia anterior, els usuaris d'heliesquí van 'trillar' la zona....). Tot i així, buscant bé, encara podrem deixar la nostra empremta.
Quan enllacem amb la pista, ara sí, la seguirem en descens fins al punt d'inici.  Aquí també aprofitarem la petjada de les motos d'esquí que han compactat la neu i ens faciliten el lliscament (segons les condicions, aquesta pista ens pot obligar a remar més del desitjat).

dimarts, 21 de febrer del 2012

Travessa al Montpius

(imatge des del cim dels darrers metres de l'Aniol i l'Albert)

Desnivell de pujada: 1.000m
Desnivell de baixada: 1.200m
Distància:  12km
Dificultat: S2 (trobem un pas més delicat pocs metres abans d'arribar al cim)
Punt de sortida: deixem el cotxe en el punt quilomètric 158 de la N-230, direcció Vielha
Punt d'arribada: Casau
Dia: dissabte 18 de febrer

 (descens pel barranc de Casau)

Finalment inaugurem temporada d'esquí al Pirineu en una de les poques zones on trobem bons gruixos de neu esquiables: la cara nord, la Val d'Aran. I  és que aquest cap de setmana, a més, no ens podrem queixar de les bones condicions de la neu....
Busquem un itinerari segur, no gaire llarg i assequible i, com sempre, un S2 ens va bé.  Aquest cop optem per fer una travessa al Montpius, sense repetir recorregut de pujada i baixada i amb l'únic inconvenient de l'enllaç per recuperar els cotxes, que preveiem sol.lucionar-lo 'fent dit'.
Iniciem el trajecte a la pista que puja a la borda de Sabatér; aproximadament en el pk 158 de la N-230, situada entre la planta incineradora i el parador de Vielha. Nosaltres pugem entre bosc fins enllaçar amb el sender d'estiu que porta a la cabana de Pomaròla, a la cota 1.625m. 

(remuntant pel camí d'estiu)

(pujant pel llom amb els pobles de la Vall a baix)

A partir d'aquí remuntem suaument pel llom, amb algun puja i baixa, fins arribar als peus del Montpius, on tindrem uns breus metres més delicats d'ascens fins arribar al cim, 2.274m.
Per evitar el llarg i pla llom que hi ha fins a l'avantcim i buscant les neu de les obagues, el descens el fem pel barranc de Casau, per suaus comes on hi ha una neu pols excel.lent que gaudirem fins arribar a la pista, més o menys a la cota 1.600m.



(fotos del descens pel Barranc de Casau)

Des d'aquest punt el descens serà sempre per pista fins arribar al poble Casau. Els 100 m inicials cal remar constantment però després gairebé fins al poble només ens caldrà deixar-nos portar (la neu ho permet, una altra cosa deu ser amb neu pesada...).
Un cop a Casau un membre del grup surt a la carretera per fer dit i fer els 3 kms que ens separen del cotxe, però es veu que els Mercedes, Audis, Porsches, BMWs, no tenen la funció de recollir persones que fan dit... ves que hi farem, no hi ha cap cotxe que sigui perfecte.

divendres, 17 de febrer del 2012

Corriols a la Franja (Valldellou i Santa Anna)

























 (esmenant un petit error d'orientació -el track gps ja està corregit-)

Distància: 26 km.
Desnivell: 900 m.
Dificultat: mitjana-baixa (puntualment alta).
Durada en moviment: 2.30 h.
Punt de sortida: passat Alfarràs (direcció el Pont de Suert) cruïlla cap al pantà de Santa Anna amb la carretera N-230, sota el gran tub d'aigua.

Des de sota la gran conanada que porta l'aigua de boca a Lleida iniciem la matinal per una dura rampa que hi passa per sota.  És un bon test per confirmar que el refredat del Carles encara no ha entrat en una fase terminal (el refredat, el Carles, més tard, de ben poc). 


Superat aquest primer ensurt enllacem amb la carretera que ascendeix a la presa ara ja còmodament, tot i que l'alegria dura poc ja que superada una pèrgola abandonem l'asfalt i prenem una pista a l'esquerra que té uns primers empits duríssims, tant que el Carles continua la seva particular batalla per introduir quasi inútilment aire en els seus pulmons. 


Per sort quan assolim el Pla de Mules l'ascens canvia dràsticament i puja amb un nivell molt més moderat ja fins arribar a l'entrada del primer sender del dia, uns tres quilòmetres de sender net i ràpid (amb alguna interrupció en forma de breu pujada no ciclable). 


Tornem a remuntar 150 m de desnivell, ara per la carretera de Valldellou, fins a Lo Collet des d'on tornem a baixar cap Valldellou per dos quilòmetres de bonic sender enclotat al fons del Barranc del Vinyas.


Acabat el corriol tornem a ascendir cap al Pla de Mules amb un tram al mig de 50 m de desnivell no ciclables, tot i que el pas de la Duatló de Valldellou n'ha deixat el "ferm" molt net i fa el porteig relativament còmode. Des del coll comencem a baixar primer pista i aviat enllacem amb un breu corriol, també força fàcil, que ens torna a la pista de pujada la qual abandonarem poc després per remuntar molt fort amb l'objectiu de prendre el sender que baixa des de la base N de l'ermita de Sant Salvador fins a la pèrgola. Aquest corriol d'uns 250 m. de desnivell ja és més exigent amb alguns esglaons que demanen atenció i un terreny molt sec que dóna molt poca adherència (i que, a més a més, és molt sensible a l'erosió -intenteu evitar-hi les derrapades-). 


Des de la pèrgola volem anar a buscar el pas de les escales a tocar de l'ermita de Santa Anna però em despisto i descendim per un camí que no toca la qual cosa ens obliga a fer una rectificació que ens duu a practicar el BTTferradisme per retornar al bon camí, això sí amb una mica de matolling (si no en sortia una mica, el Carles i el Jordi haurien dubtar que la ruta fos idea meva). 


Des del poblat fem el curiós pas de les escales: uns 50 m de desnivell, amb les suspensions treballant de valent, fins arribar a un bonic i petit congost abans de sortir a tocar de la Noguera Ribagorçana, des d'on prenem l'asfalt fins a recuperar el vehicle.



diumenge, 12 de febrer del 2012

Algerri - Serra de la Guineu - Los Picons - ermites de St. Salvador i Cèrvoles

 (corriol de baixada per la cara N de la Serra de la Guineu)

Distància: 38 km.
Desnivell: 1100m.
Dificultat: mitjana.
Temps: 4 h.
Més informació per visitar la comarca: Noguera.

(el rellotge del cotxe quan arribem a Algerri)

Semblava que aquest cap de setmana podia ser el de la inauguració de la temporada d'esquí de muntanya però tampoc... doncs res, a tornar a pedalar per la Noguera que tantes alegries ens dóna. Encara som en plena onada de fred siberià i quan arribem a un quart de nou a l'aparcament del PEIN de la Serra Llarga, al nord d'Algerri el termòmetre del cotxe marca 12 sota zero.

(imatge del Montsec i del Pirineu des de la zona dels Picons)

El fred apreta de valent tot i que aviat el solet ens permet treure alguna capa de roba i remuntar còmodament cap a la Serra de la Guineu, sempre per pista en bon estat (com que anem de "xarrera" ens saltem la cruïlla que hi puja més directe). Per creuar la Serra de la Guineu cal remuntar 2 km per corriol fàcil, amb algun esglaó més exigent, i després baixar direcció N per un km i mig de corriol amb trams bastant tècnics per la molta pedra que  hi ha en la primera meitat. 

 (descendint per la cara N de la Serra de la Guineu)

Arribats a baix tornem a remuntar per la Vall dels Baulons, uns 6 kms al 9,3% de desnivell però per pista molt bona. 

 (l'obaga de Baulons ben guarnida d'hivern)

Gairebé a tocar dels Picons i del Montessor iniciem el descens cap a l'ermita de St. Salvador per un km i mig de corriol fàcil que baixa a tocar del barranc homònim. 

 (corriol d'arribada l'ermita de St. Salvador)

A l'ermita continuem el descens per pista còmoda fins a l'ermita de Cèrvoles on arribem per una breu però intensa pujada. Des d'aquí baixem pel Barranc de la font de Sisquella per una pista mig reconvertida a sender amb molt pedra solta; és un altre quilòmetre i mig de sender. A la cota 600 ja enllacem amb la pista que ens retornarà molt ràpidament fins al cotxe.

dimarts, 7 de febrer del 2012

En BTT per la Noguera siberiana

(a l'embassament de Sant Llorenç de Montgai)

Distància: 50 km (uns 17 per senders).
Desnivell: 1200 m.
Dificultat: mitjana.
Durada: 5.15 h.
Ciclabilitat: 99,9%.
Més informació per visitar la comarca: Noguera.

Fa un mica més d'un any va caure una gran nevada que va deixar més que emblanquinada tot Catalunya, la qual cosa no va ser impediment perquè sortíssim a pedalar. Diumenge, en plena onada de fred siberià, també vam desafiar els elements i vam sortir a pedalar. En aquesta ocasió hi ha una baixa passamuntanya (el fred i  que fa poc que hi vam ser...) però trobo la complicitat de l'Alberto i el Jordi que em fan preveure una gran jornada de BTT; i és que els hiverns ponentins ja tenen per se un punt de siberians que fa que no ens intimidin els registres previstos.

(el gran invent de l'Alberto per protegir-se del fred: uns mitjons vells a l'exterior de les sabatilles)

Sortim des de Balaguer a les 8 del matí a -6º direcció a Sant Llorenç de Montgai sempre planejant; això fa que el fred vagi travessant totes les capes de roba tèrmica que duem ja que la velocitat és alteta i l'esforç més aviat discret. Però un cop iniciada la remuntada cap a Montalegre ens espolsem el fred molt ràpid i ja ens treiem les primeres capes de roba; observo que el Jordi i l'Alberto ja em miren amb uns altres ulls... han perdut aquell esguard de desconfiança vers les meves previsions; recuperar la sensibilitat als dits hi ajuda molt.
Ben aviat, a més, ens comencem a endinsar en els primers corriols de la jornada, en aquest cas de pujada per la Solana de la Devesa; aquest tram ens evita passar per Vilanova de la Sal i anar més directes al primer sender en baixada, tot i que aquesta drecera ens implica dur durant 5 minuts la bici a l'esquena. Cal veure-hi la part positiva: amb aquest passatge de BTTsenderisme acabem d'escalfar els peus, tan maltractats pel fred de la jornada. 

 (superant el tram de BTTsenderisme)

Tornem a pujar a les bicis a l'alçada d'un camp, ja en baixada, per fer el primer descens del recorregut: un corriol net i ràpid que flanqueja l'obaga de la Devesa i que surt a la pista que puja a Montalegre, gairebé a tocar de la Collada Llorenç.
Acabat el corriol reprenem l'ascens cap a Montalegre; ja no recordem l'onada de fred siberià i remuntem en mig d'un bon ambient de muntanya: gent en BTT, gent corrent, gent caminant, gent que ha perdut els gossos... tot plegat ens fa sentir menys alienígenes. 

 (imatge del cim)

Un cop al cim endrapem una mica, mentre ens canviem la tèrmica notablement suada (uns més que d'altres), i ens tapem una mica per afrontar la baixada, tot i que els goretexs continuen sense sortir de la motxilla (no ho faran en tot el matí); càmera al casc i cap avall a gaudir del segon descens de la jornada amb un primer tram força exigent per un sender força pedregós que ens fa xalar de valent i en algun punt, a propostaquasisúplica d'algun dels integrants de l'expedició, ens obliga a parar per recuparar una mica les cames i els braços. Us deixem un vídeo, maldestrament editat (properament presentarem una cosa més arregladeta) d'aquesta primera part de descens:


La segona part del descens, el que enllaça amb la pistacarretera que baixa a l'estació de trens de Vilanova de la Sal (VOLEM LO TREN!!!), en canvi, és per un rapidíssim corriol (així ens ho recorda l'Alberto tot cantant la velocitat a què baixem) que passa a tocar de Santa Margarida de Privà.
Acabat el sender tornem a ascendir per pista fins a Vilanova de la Sal on, inútilment, intentem agafar una mica d'aigua de la font... fa estona que no recordem que som en plena onada de fred siberià i apretem l'aixeta congelada que no té la més mínima intenció de fer-hi baixar aigua. 
Ara prenem direcció al Monestir de les Avellanes on no arribarem ja que prendrem un corriol a l'esquerra, encara en ascens. Les cames comencen a queixar-se i no precisament pel fred (fred? quin fred?; alguns fins i tot ja fa molts quilòmetres que tot just van amb una tèrmica i un armilla) però sabem que la recompensa és a prop: més de 10 km de senders molt fàcils en suau baixada direcció a Balaguer. 

 (tot i que no es veu gaire, les primeres volves cauen en el darrer corriol, just abans d'arribar a Balaguer)

Finalitzem aquest darrer tram coincidint amb la caiguda de les primeres volves del front que arriba del N-O i que li acaben donant un puntet més d'ambient a aquesta excel·lent matinal de BTTsiberià. Perquè tal com preveia inicialment, malgrat tots els malgrats, crec que puc dir que ha estat un bellíssima jornada de natura, esport i companyonia... i a més, vaig tornar a casa amb un nou i simpàtic sobrenom: "lo senglaret de la Noguera" (adaptació lliure de la proposta del Jordi), suposo que per la meva depurada tècnica de descens ;-)