Preciosa excursió que ens duu al cim del Campmaior creuant tres valletes de la zona d'Escart i Baiasca.
Des de Llavorsí prenem durant 8 km la C-13 fins a Escaló on remuntem per asfalt fins a Escart. Aquí ja prenem una pista amb pendents suaus que ens duu fins al cim del Campmaior; molt bones vistes arreu de l'Alt Pirineu.
Ara toca la primera baixada del dia fins a Baiasca. Els primers 100 m- són poc reeixits però a partir de la Cabana dels Rasos anem seguint marques grogues de PR, primer per prats però ben aviat ens endinsem al bosc per un sender boníssim que ara ja està ornamentat amb colors de tardor.
Després de 800 m- de baixada, a tocar de Baiasca, reprenem l'ascens cap a l'ermita de Sant Jaume amb l'objectiu d'acabar baixant per les Bordes d'Arnui. Ja sabem que hi ha un tram de senglarisme pel mig del bosc que en aquesta ocasió trobem marcat amb pintura groga tot i que al final l'abandonem perquè ens tirava massa avall (suposem que igualment també empalmava amb el sender de les bordes) i nosaltres tirem un flanqueig fins a trobar el corriol de les bordes, brut i baralladís però espectacular per l'indret per on transita. 800 m- fins a Llavorsí de gaudi màxim (desconsellat a llepafils i aduladors de bike parks).
Una travessa a peu per recórrer de nord a sud tots els sectors del PN de l'Alt Pirineu.
Presenten l'article així:
El Parc Natural de l’Alt Pirineu exemplifica la diversitat de
paisatges, climes i ecosistemes propis del Pirineu occidental català. A
cavall del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, entre l’alta muntanya i les
serres prepirinenques, trescarem de d’Esterri d’Àneu fina a Gerri de la
Sal, de punta a punta del parc natural més extens de Catalunya.
Molt bones condicions a l'entorn de l'estació de Tavascan. Ascendim al Ventolau per les parts més solanes amb l'objectiu de buscar les orientacions més solanes i la neu primavera. Ho aconseguim amb escreix i tant la pujada com la baixada les fem per una neu excel·lent que es deixa fer a plaer. Els darrers 20 m+ per assolir el cim ja estan sense neu, malgrat que des de lluny semblava que fossin més metres. La nota dissonant de la zona sembla la carena del Campirme que es veu justa. Molta tranquil·litat a l'estació i més que n'hi haurà perquè aquest diumenge era l'últim d'aquesta temporada; 2 o 3 setmanes encara es deixarà fer (raonablement) bé.
Distància: 38 km.
Desnivell: 1700 m.
Dificultat: alta.
Ciclabilitat de pujada: 75%.
Ciclabilitat de baixada: 99,5%.
Durada total: 6:15 h.
Punt de sortida Tírvia.
Visitar la vall de Farrera (que no de Ferrera) és un plaer a qualsevol època de l'any, però a la tardor el gaudi és doble, amb tot el coloram dels arbres i aquella llum que t'embolcalla que sembla que t'acaroni... també és possible que ho faci que a ciutat aquests dies anem una mica esverats amb tanta policia amunt i avall que empaita les subversives urnes i les perillosíssimes paperetes.
La ruta, una clàssica a l'entorn del Cap del Ras de la Font Negra sortint des de Tírvia i passant pel Cap de Juverri, Coll de So de Farrera i la Coma de Burg. Enmig de tot això trobem un tram de 400 m+ on cal empènyer durant una bona estona la bici, més de la que ens esperàvem (què diferent es veu de baixada!). El premi, un bonic descens on anem empalmant senders diversos fins a sumar 1500m- gairebé sense pausa però també sense la continuïtat desitjada, sovint perquè la traça no és evident del tot i d'altres vegades per la presència de pastors elèctrics.
Entre aquest mes d'octubre i el de novembre arribarà a les llibreries la darrera publicació Pass@muntanyes. Es tracta d'un recull de 25 excursions senderistes per tota la geografia del Parc Natural de l'Alt Pirineu. Hem d'agrair al Marc Garriga, director del Parc, que ha prologat el llibre i el bon treball de la gent de Prames que ha editat el llibre a tot color amb molta cura i dedicació, per la qual cosa el resultat ha sigut, modèstia a part, excel·lent.
Podeu fer un petit tastet consultant aquest enllaç.
I si us voleu fer una idea què us hi podeu trobar caminant pel Parc, mireu el següent recull en imatges:
Distància: 10,5 km
Desnivell: 1050 m
Dificultat: baixa (ME/S2; ideal iniciació)
Durada total: 4 h
Punt de sortida: aparcament cota 1650 estació Port Ainé (Rialp)
Previsions divergents típiques de primavera ens duen a escollir un objectiu ben modest amb la finalitat de fer el mínim de quilòmetres possibles per intentar foquejar una mica. D'aquesta manera ens apropem a l'estació d'esquí de Port Ainé per aprofitar que està tancada i amb bastanta neu. Sortim des de l'aparcament inferior i remuntem per la pista "Baixant del bosc"; sortim a la cota 2000 i ens allunyem dels ferros remuntant per la pista de la Coma del Forn fins a sortir al llom tot just a 100 m+ del Pic de l'Orri, però de pujar-hi directament ens tirem cap al sud, ja fora de l'estació per suaus pales, amb l'objectiu d'enclotar-nos i amagar-nos del vent que fa; a més el dia sembla que va a millor i els núvols sembla que van disminuint. La baixada fins a la cota 2100 de la Coma de l'Orri (on els arbres són més abundants i la neu escasseja), bastant dolenta: crosta a dalt i podrida a baix (és nota l'orientació solana i el nul regel nocturn). Tornem a posar pells i ara sí que remuntem cap al Pic de l'Orri per un barranc paral·lel al sud de la Coma de l'Orri amb una darrera pala final més pendent però que es pot evitar sortint al llom per l'esquerra en un breu flanqueig una mica exposat. Al cim canvi ràpid de pells i avall que el dia és ventós i els núvols no volen acabar de marxar.
Ja hem pujat diverses vegades al
Ventolau i per aquesta ocasió portàvem in mente una circular
ascendint pel llom de la cabana de Crestius i baixant per una valleta
una mica al sud de la Coma de Forn. Però com que aquest any la neu
va cara (sembla que ara es començarà a arreglar el tema) i el llom
està ben pelat, ens toca remuntar pel Barranc de la Coma del Forn
fins a tocar del coll homònim; en general, es deixa fer bé però té
dos o tres punts on el pendent es redreça més (p. ex. a
l'estretament del barranc de la part baixa). Davant del Pic dels Tres
Estanys flanquegem un estanyet deixant-lo a la nostra dreta i a
continuació ens desviarem al nord per pujar la pala final del
Ventolau. Fins a la base de la pala ens sorprèn la molta neu pols
que hi ha a la part obaga del barranc; una neu pols tirant a pesadeta
i molt finament encrostada mentre que la pala fina orientada al sud
està dura com una pedra. El dia és radiant però tota l'estona
ronda un tel de núvols que enteranyina el cel i que no permet
transformar la neu; això i el vent in crescendo fa que es mantingui
dura fins i tot quan baixem del cim, on no ens hi estem pas gaire ja
que a dalt bufa de valent. Baixem la pala tirant de cantells i
prement les dents perquè no ens saltin els empastaments. Al peu del
Pic dels Tres Estanys el flanquegem per una neu crosta bastant
desagraïda i a tocar del coll de la Coma del Forn ens hem de decidir
si desfem camí i veure si es deixa esquiar la neu pols que hem
foquejat o, en canvi, fem un flanqueig de 100m+ per anar a buscar una
pala orientada al sud. Finalment ens decantem per aquesta segona
opció, deixem a la dreta el coll de la Coma del Forn per on podríem
pujar al pic del mateix nom i remutem còmodament per sortir al llom.
Canviem de vessant però encara no podem esquiar perquè els primers
50 m estan molt pelats, però a continuació ja baixem per una neu
definitivament endurida (ja ho teníem ben calculat, ja, però ens ha
faltat una mica de solet i ha sobrat una mica de vent) fins a
empalmar amb la ruta del Campirme (amb algun breu tram de crosta molt
lletja, esquiable per als pesos lleugers però impossible per als que
passem els 75 k); aquesta paleta sempre ens l'havíem mirat i
realment està molt bé però en aquesta ocasió estava molt justeta
de neu i això que és cota alta. Quan enllacem amb totes les traces
que baixen de l'Estany de Mascarida esquiem per la banda obaga de la
vall i ho fem prou bé per una neu pols com la de la pujada
(lleugerament encrosta i una mica pesada ) que ens fa veure que
potser l'opció bona era descendir per on havíem pujat. Per acabar
sortim a les pistes de l'estació i perdem els darrers 300 m-
còmodament. En definitiva una bona circular que demana condicions
primaverals per gaudir-la.
Bona iniciativa de l'estació de Tavascan
Part baixa del barranc
Part central de la pujada
Pic dels Tres Estanys
Pala final del Ventolau
Al cim mirant al sud
Al cim mirant al Mont-roig
Baixant la pala
Flanqueig, darrere Coll de la Coma del Forn i Pic dels Tres Estanys
Passat el flanqueig baixant cap a les pistes que es veuen a baix al fons
Després de passar una excel·lent nit al refugi Vall de Siarb de Llagunes ens llevem animats per l'èxit de la jornada anterior: molta adrenalina i cap baixa, que per l'excés que vam fer ja és molt. El segon dia marxem una mica més al nord a buscar les nimfes als frondosos boscos del Parc que en aquesta època de l'any estan pletòrics de colors i d'aquella llum tan especial de tardor.
La primera remuntada del dia (+300) serveix per escalfar i per acabar de despertar-nos abans no encarem el primer descens que, a causa de l'orientació obaga i l'horari relativament aviat que portem, ens el trobem excessivament moll; en general rep un suspens clar per part de la majoria de comensals, tan sols el preciós paisatge alleugereix aquest tràngol ple de patinades i de desequilibris diversos.
Encarem la segon remuntada del dia avui d'uns 500m+ amb diversitat d'opinions: uns pugen còmodament per 'Bambi' mentre uns altres s'espremen a les dures rampes rampes de 'Mordor' que va creuant 'Bambi'; avui ens podem permetre els excessos ja que no queda cap més pujada. Finalment, però, tots ens posem a 'Mordor' i remuntem 100m+ per un sender tan bonic com exigent.
A la cota 1800 ja només ens queda tirar-nos avall durant 1000m- de corriols gairebé sense pausa. D'entrada hi ha una tirada de 800m- on els xerpes, amb una bona dosi de rock and roll, aconsegueixen redimir-se del primer corriol del dia; i és que aquest segon és una regalada en majúscules: pendents moderats, terreny net, etc.
Finalment, ens queden 200m- de bonic corriol, exceptuant l'entrada que és laboriosa, vora el riu que posen la cirereta a aquest cap de setmana exempt d'encigalades made in pass@muntanyes... ara el problema és que després d'això ja res serà bo.
La segona etapa d'aquesta versió comprimida de la travessa a l'Alt Pirineu en BTT ens porta a ciclar per la part més al sud del Parc, la zona amb les alçades més modestes però amb uns corriols que semblen fets per anar en BTT.
Ens llevem al matí amb la sensació que ha plogut tota la nit... i no ens equivoquem de gaire: el Marc, l'amo de l'acollidor Refugi Vall de Siarb, ens confirma que han caigut 20 l/m2... una dada força descoratjadora perquè ens obliga a renunciar al primer sender que teníem previst ja que és un terreny força rocós i amb arrels i de ben segur que patinarà molt. D'aquesta manera ens decantem per començar per un corriol segur i un ferm relativament net que probablement ens permetrà baixar sense renunciar al gaudi. I així és: ens hi posem amb prudència però de seguida confirmem que el terreny, tot i que no està per badar, permet baixar amb certa alegria. I la veritat és que l'alegria va in crescendo i ens anem soltant a mesura que perdem metres... els uns pels altres.. ens anem animant i acabem baixant els 1100m- de fantàstic corriol engolint metres moooolt ràpidament ja que el terreny té molt poc compromís.
Arribats a Sort esmorzem una mica abans de reprendre l'ascens fins als 1300m des d'on iniciarem el segon descens del dia: 700m- d'un altre sender tan ràpid com el primer però amb una mica més d'exigència tècnica i també una mica més d'exposició. L'avantatge és que el dia ha acompanyat prou i el terreny està lleugerament més sec tot i que l'orientació a ponent fa que encara trobem bastants trams força molls... res, però, que ens retregui de continuar baixant delectant-nos al màxim. A tocar de la Noguera ja només ens queda el darrer sender de la jornada, un preciós corriol que té poc desnivell però és el més exposat de tota la jornada. No és difícil però té el puntet aquell que exigeix anar amb peus de plom fins al final; un molt bon final per a un cap de setmana amb dues etapes prou diferenciades: la primera alpina i molt exigent tècnicament a causa dels corriols laboriosos que cal baixar i la segona, més de mitja muntanya però amb senders molt fluids.
L'estiu de l'any passat vam publicar a la revista Vèrtex una tremendíssima travessa al Parc Natural de l'Alt Pirineu en BTT. Per celebrar aquest primer aniversari ens ajuntem amb uns quants amics (llàstima que no hi érem tots) per tornar-la a tastar, però en aquesta ocasió d'una manera més comprimida ja que només tenim el cap de setmana, la qual cosa ens duu a triar les parts més espectaculars.
La primera jornada (etapes 1 i 2 de la travessa) concentra les parts més tècniques però també les que tenen més ambient d'alta muntanya. La primera pujada del dia són 950m+ que fem amb molta celeritat ja que guanyem els primers 600m+ en una hora... Com que anem xerrant no ens adonem que portem un ritme molt alt tenint en compte que la jornada són +2350m; a més, el GPS nou s'ha quedat sense cobertura des de les primeres pedalades i no puc veure el ritme... sembla impossible que grans marques de tecnologia com Garmin facin aquestes passes enrere en nous models que en teoria haurien de superar en prestacions els seus predecessors, i és que comparat amb l'antic Legend eTrex, 'eTrex20 es perd a la més mínima (zones enclotades, boscos frondosos...).
Al cim només tenim vistes cap a la part d'Aigüestortes ja que cap a la Pica encara està molt tapat. En aquest punt comencem el primer corriol del dia, el més exigent de tota la travessa; un sender que, tal com hem pogut llegir a la xarxa, no sempre ha estat del gust dels ciclistes que s'hi han posat... podríem dir que és l'equivalent a la doble malta, que és el costat fosc de les cerveses. I és que realment es tracta d'un corriol molt exigent, mancat de continuïtat, però que amb un nivell mitjanet (excepte 60m- de tartera) es deixa fer damunt la bici en un 99%. Com que sobre gustos, colors, nosaltres no només no el patim, sinó que xalem de debò amb les diferents parts: a dalt boscosa, discontínua però fàcil, malgrat que en aquesta ocasió la trobem molt molla i ja no és tan fàcil; la part central és més neta però en contraposició té uns percentatges molt per sobre del 20%, la qual cosa fa que anem amb el cul ben enrere i la vista clavada a terra sense poder gaudir de les amples panoràmiques que hi ha; la part final és la més senzilla (que no vol dir que sigui fàcil) però també la més exposada i, per tant, cal posar-s'hi finet i pel mig ja que una caiguda podria tenir conseqüències molt negatives. Probablement els 300 m- finals sí que resulten més accessibles ja que són ràpids i tan sols esquitxats per alguns breus trams pedregosos i algunes 'epingles' més difícils... El veredicte a baix és molt clar: aprovat i molt ben aprovat.
Des de baix ens toca afrontar la pujada del dia: 1400m+ amb uns dos quilòmetres finals explosius que ens posen els quàdriceps i els bíceps femorals a punt del col·lapse. Els quatre primers quilòmetres tampoc està gens malament però la part central, la més llarga, és de molt bon fer.
A la cota màxima, per sobre dels 2300, ens toca perdre una mica per pista amb un decorat de fons espectacular, fins que empalmem amb el sender final: gairebé 1000m- de sender, altra volta, doble malta, potser sense arribar a l'exigència del primer del dia però també amb molt de cos. A diferència del primer, malgrat que té una orientació molt similar, transcorre gairebé íntegrament per un preciós bosc obac. En conjunt, té moltes tirades molt assequibles però de tant en tant van apareixent uns pendents 'improbables' que el Jordi i el Sito fan possibles (però només ells); en definitiva, els mitjanets anem tirant el 99% sobre la bici però cíclicament ens toca posar peu a terra... pels que ens agrada l'alta muntanya, res que arribi a amenaçar mínimament el gaudi.
Arribats a baix, a quarts de set -ja fa deu hores que hem començat a pedalar-, es produeix la jugada "tonta" de la jornada: el Xavier, en una de les darreres parades -on hem coincidit amb l'Olga que ha pujat a fer-nos unes fotos-, es deixa la motxilla al mig del prat: una conversa amena i un miniconcurs de salts en tenen la culpa; total que ha acabat la baixada sense adonar-se que no duia la motxilla a l'esquena... queda un parell d'hores de llum i ha de remuntar 500m+ després d'haver-ne fet 2350m+... per a ell res impossible però, per què enganyar-nos: fa mooolta mandra; per sort un amable ramader que puja a buscar els cavalls que té pasturant a dalt el recull en el seu 4x4 per recuperar la bici i d'aquesta manera estalviar-se dues hores de tortura i així poder anar, més o menys, a temps al refugi Vall de Siarb on ens esperen el Marc i la Laia que ens atenen fantàsticament i ens alimenten exquisidament amb un puré de carabassa deliciós i una lasanya de bledes que està per llepar-se'n els dits... i tot del seu hort!!
(P.S. les fotografies no coincideixen amb el text)
