Dificultat tècnica: MEA, S2-S3. Bàsicament S2 però els tubs són S3; la grimpada final fins al cim és curta però exposada que amb calçat d'estiu deu ser un I+ però amb botes d'esquí és II.
Durada total: 6 h.
Punt de sortida: pàrquing de Llanos del Hospital.
Sortim des de l'aparcament de Llanos (1750 m) i a la cota 1800 ja podem calçar els esquís; remuntem pels tubs, deixem a l'esquerra la N del Tuc de Paderna (amb l'allau que va baixar ara fa pocs dies) i ens encaminem com si anéssim cap al Pic d'Alba però ben aviat ens desviem a l'esquerra per encarar-nos cap al coll d'Alba en una successió de pales bàsicament suaus que ens deixen a la cota 3000 als peus de la canal del citat coll.
Mirant cap al Port de la Picada
El coll d'Alba al fons amb la canaleta d'accés
Canvi de material i amb grampons i piolet pugem al coll i de seguida flanquegem a l'esquerra per guanyar un collet que hi ha entre el Saió i el Mir. Fins aquí cap complicació però els darrers 20m+ es posen delicats; traiem grampons per grimpar més còmodament. En primer lloc perdem uns poquets metres per flanquejar pel vessant solell fins que ens situem als peus d'una breu xemeneia que ens deixarà als darrers 50 m, probablement els més delicats ja que tenen una timba bastant impressionant cap a la banda N. Amb compte assolim el cim i desfem camí per recuperar els esquís.
Al cim
Cresta; davant, el Saió i darrere, el Cordier
Cresta final
Baixant la canal del coll d'Alba
Iniciem el descens una mica tard, ja són quarts de tres, i temerosos de trobar la neu massa passada. Però per sorpresa nostra la neu ha aguantat en mode primavera digna fins a aquelles hores i, encara més sorprenent, des de dalt fins a baix, per la qual cosa podem gaudir de tots i cadascun dels -1200m, fins que a la cota 1800 ja pleguem les fustes i tornem caminant; mentre fem aquest darrer tram a peu veiem que hi ha una sèrie de cotxes aparcats en una clariana a l'entrada de l'hotel que tenien un bonic paperet que els indicava que havien de passar per caixa perquè havien aparcat en un lloc prohibit.
Distància: 15 km
Desnivell: 1500 m
Dificultat: ME(A), S2
Durada: 6 h
Punt de sortida: Hospital de Benasc
Dia: 10/5
La pista fins a la Besurta ja està oberta però el dia anterior des de Remunye ens va semblar veure molta aigua al Pla de Senarta i no ens fiem de pujar-hi, per la qual cosa ens encarem als Tubs de Paderna. El primer no té neu i ens toca carregar els esquís uns 45' just fins a l'entrada del segon. A dalt d'aquest veiem que tothom que ens precedeix puja amb els esquís als peus... això normalment significa que el regel nocturn ha estat més que mediocre. I així és, quan podem nosaltres podem pujar-hi foquejant és mal senyal perquè vol dir que la neu ja està ben estovada de bon matí.
Entrada al segon tub
2n Tub de Paderna
Amb tot, continuem ascendint a veure si per dalt la cosa millora. Cap a la cota 2400 ja veiem que seguir amunt amb la neu tan pasta que hi ha a quarts de nou és un destrossagenolls i gairebé ja estem planejant la retirada.
Però quan ens desviem de la ruta del pic d'Alba i ens posem en orientacions més oest comencem a trobar la neu més endurida i decidim seguir amunt. A mesura que pugem la neu cada cop està més regelada per la qual cosa podem arribar fins al Coll d'Alba i, en comptes de tirar la directa i enllestir amb algun 'Alba', ens entretenim en direcció al Saió. Per tant, ja sense esquís, fem la canaleta d'accés al Coll d'Alba, el flanqueig posterior per posar-nos a la base de la pala sud del Saió i finalment remuntem els darrers 100m+ solans on ens enfonsem de valent.
Canaleta del Coll d'Alba
Flanquejant passat el Coll d'Alba, al fons
Cim, al fons el Cordier
Cim i ràpid cap avall a veure si la neu es pot esquiar. I efectivament, tot i baixar a quarts de dues esquiem amb compte però xalant (i el més important sense trinxar els genolls). I així anem fent el que segurament seran els darrers girs de la temporada fins a l'entrada de l'últim Tub de Paderna el qual descendim en 20' fins arribar al cotxe un altre cop.
Distància: 16 km
Desnivell: 1550 m
Dificultat: ME, S2-S3
Durada total: 7h
Punt de sortida: Ball de Remuñe
Dia: 18-5-2014
Des de gairebé el final de la carretera A-139 entrem a la Ball de Remuñe (1800m) amb els esquís a l'esquena fins a la cota 1950 on comencem a foquejar. Les cames recorden perfectament els més de 2000m+ del dia anterior i van faltades d'alegria.
Els 400m+ primers són per pendents més que suaus però enmig d'un entorn magnífic gràcies a l'estretor de la vall, per això en època de risc d'allaus millor no entrar-hi.
(foto D.M.)
A la cota 2350 abandonem el fons de la vall per accedir al Portal de Remuñe per còmodes pales, ara incipientment transformades a causa de l'orientació est, malgrat que tot just són les 8 del matí. En aquest punt comencen a aparèixer els primers núvols els quals ja ens acompanyaran ni que sigui de forma intermitent durant tota la jornada. Assolim el Portal i ara ens toca perdre una setantena de metres (amb pells o sense, a gust del consumidor) fins a situar-nos a tocar de l'Ivó de Lliterola.
En el cas que no hi hagi risc d'allaus no val la pena baixar fins a l'aigua i una mica abans ja podem flanquejar la cara nord del Perdiguero fins a situar-nos al peu de la pala final del Royo; si es veu que aquest pas pot ser arriscat és millor creuar per la dreta de l'ivó.
(foto: D.M.)
La pala final és on trobarem els pendents més marcats tot i que no passen de moderats. Anem pujant còmodament seguint una traça de dos bascos el primer dels quals, finalment, tira unes zetes criminals que l'Aniol molt sàviament evita per no acabar traient el fetge.
Assolim el cim amb els esquís als peus i el dia s'espatlla del tot, encara que no definitivament. Molt bones vistes de la part occitana: Gourdon, Spijoles, etc.
Descendim per on hem pujat però ara sí que ens enclotem fins al llac, el qual creuem ràpidament pel mig. La visibilitat és escassa i el relleu, nul però la neu primavera està tan bé que es podria esquiar a ulls clucs.
Des de l'ivó tornem a col·locar les pells per remuntar els escassos 80m+ fins al Portal i encarar el darrer descens del dia; com en la part precedent la neu és una fantàstica massa primavera que es deixa esquiar a plaer, sempre per pales amples i sense compromís.
(foto: D.M.)
A la cota 1950 els esquís tornen a l'esquena, després d'uns 200m- més aviat dolentots a causa de l'excessiva rugositat de la neu, i en 20 minuts tornem a ser al cotxe amb un boníssim regust per l'excel·lent cap de setmana d'esquí que ens hem procurat... potser l'últim de la temporada?
Som a final de temporada i toca matinar... a 3 de 6 ja ens hem trobat tots; sembla una trobada de blocaires ja que, a banda de l'Aniol i el Jordi, ens ajuntem amb en Roger i en Pep. Al cap de 10 minuts ja ens calcem els esquís i remuntem per una neu exageradament deforme fins ben passat el refugi;
aproximadament a l'ivó de la Renclusa es comença a homogeneïtzar i ja podem foquejar amb major comoditat sempre per pales suaus resseguint el Torrent d'Alba.
Arribem al coll homònim carregant els esquís a l'esquena els darrers 50 m. Al coll d'Alba (3080m) ens rep un vent gelat i tirant a fort que ens fa oblidar que ja portem 1150m+, ara ens toca remuntar una mica més amb els esquís a l'esquena fins a superar el collet que hi ha entre el Saió i el Bondidier (3120m), pas que ens permetrà baixar cap a Cregüenya;
ara perdem uns 350 m per pales directes, amb neu tirant a dureta, fins a situar-nos un centenar de metres per sobre de l'ivó.
En aquest punt els esquís tornen a l'esquena ja que hem de fer un flanqueig força exposat d'uns 150m+ fins al Coll d'Aragüells (o de Cregüenya); amb esquís no ha de ser inviable (fet i fet hi ha traces) però com que és orientació oest i la neu encara és ben dura n'avançarem més amb grampons.
Els mateixos metres que hem guanyat per la part de ponent els perdem, ara esquiant per bona neu primavera, pel vessant de llevant.
Fins aquí tot bé, però miro el GPS i faig quatre números: falta molt més del que havia calculat... ara veig clar que la ruta té més de 2000m+ (inicialment no m'ho semblava -o no ho volia veure-). Doncs res, paciència i amunt; els següents 300m+ els foquegem per pales suaus fins a la base del corredor Estasen punt on els esquís tornen a l'esquena per tercera vegada. El que és estrictament corredor són uns 200 m+ a l'entorn dels 40º amb una part central més estreta i que potser depassa lleugerament els 45º. Superada aquesta part la canal se suavitza i només queda la sortida que torna a rondar el 45º; el principal perill del corredor són els "regals" que cauen de la part superior, especialment les pedres, per la qual cosa cal estar ben atents i mirar sovint amunt.
(foto: A. V.)
Entre això, els ànims del Roger, anar fent fotos i vídeos, la veritat és que, tot i portar uns 1800 m+, se'm fa entretingut i, malgrat que el rellotge diu el contrari, tinc la sensació (només la sensació) que l'hem pujat prou ràpid... i el més important: encara he guardat un raconet per baixar els 1400 m+ des del cim fins a Aigualluts.
Acabada la canal encara queden uns 100m+ de fina cresta on cal utilitzar
les mans (i vigilar de no moure cap pedra perquè segur que baixarà pel
corredor).
Som al cim a quarts de dues... no tinc clar per on baixar; l'Aniol m'ensenya el descens per l'Espalda d'Aneto, una baixada que només guipo parcialment i ja se sap que allò desconegut provoca desconfiança i temor; gens clar, ho tinc. Però escolto que pel Pas de Mahoma el descens està més que trillat, la qual cosa, em fa decantar la balança cap a l'Espalda; bé, això, i el fet que la resta de companys m'encoratgen a anar-hi... diuen que és el dia... doncs som-hi, si no veig clar l'accés a la pala el faré amb grampons. Perdem els 100 primers metres per la carena que duu al cim de l'Espalda d'Aneto; aquest tram sense ser difícil demana atenció ja que té una bona timba a banda i banda.
Quan cal calçar-se els esquís m'apropo a mirar l'accés a la pala: un flanqueig a uns 40º amb una barrera rocosa molt "lletja" a sota. Tan sols el fet de trobar una bona neu em permet afrontar-la amb els esquís als peus (la resta no en tenen cap dubte). Tot just uns 200m d'intensíssim flanqueig on els cantells van bojos per mossegar la neu. Superada aquesta part més exposada el descens es torna més amable ja que, a banda del marcat pendent dels primers metres (compte amb les allaus), l'amplada permet esplaiar-s'hi; i ho fem durant uns 300 m- per sobre la gelera de Barrancs.
A la cota 3000 el descens es calma definitivament i ara anem enllaçant pales amples i de molt bon esquiar fins enllaçar amb el descens habitual de la gelera de l'Aneto on ens retrobem, com a l'inici, amb la multitud;
(foto: A. V.)
se'm fa estrany: hem ascendit a l'Aneto i tot just ens haurem creuat amb una dotzena de persones. Un regal més en aquesta jornada extasiant d'esquí de muntanya i no ho diria tant per l'esquiada, que també, sinó per l'ambient i l'entorn en què transcorre. Finalment a quarts de cinc de la tarda tornem a ser a la Besurta cansats com a rucs però més contents que una altra cosa.
No seria just acabar la piulada sense agrair als "companys d'expedició" la paciència, especialment en el descens, durant el qual vaig practicar com mai "la parada del tonto" ;-)
