Al Tuc nord de Travessani per Colomers

Dia: 4 de maig de 2013
Distància: 17.5km
Desnivell: 1000m
Dificultat: ME, S2 (S3 a la pala cimera).
Durada total: 6.30h

Aparquem el cotxe als Banys de Tredós. A partir d'aquí ja ens calcem els esquís i remuntem per la pista que passa pel Pont dera Montanheta fins que en una marcada corba a la dreta l'abandonem i remuntem còmadament fins al refugi; ens sembla una pujada interminable i, és que per fer, encara no 400 m+ estem dues hores. Per tant, una primera conclusió se'ns imposa: si es vol anar a foquejar a Colomers cal pujar al refugi i fer-hi nit per aprofitar l'aproximació.

Un cop al refugi, ja veiem que el regel nocturn ha estat nul durant la nit, probablement, a causa dels núvols. Per aquest motiu decidim buscar les opcions més directes i liquidar el tema, que d'altra banda ja es preveu poc lluït. D'aquesta manera ens orientem cap a l'oest/sud-oest direcció al Còth de Travessani. En general, els pendents són força suaus excepte els darrers 200 m+, on la cosa s'anima.

Foquegem aprofitant un bon tram de traça fins a la cota 2300 però a partir d'aleshores ens toca obrir a nosaltres; la paraula seria agonia: ho fem sobre uns 20-30 cm de neu pesadíssima en procés de compactació que sembla suggerir-nos que girem cua. Es veuen moltes purgues arreu però l'itinerari que seguim és prou segur i ens permet arribar sense dificultats al cim on ja patim per la neu que trobarem a la baixada.

Però al final el descens no és tan horrorós tenint en compte que ens l'havíem imaginat intolerable; el fet de poder anar encadenant girs sense més dificultat que haver de triplicar la força que faríem en circumstàncies 'normals', la qual cosa ens obliga a anar parant cada pocs metres.

Finalment retornem al cotxe caminant per la més que suau pista que va vora l'Arriu Aiguamog, un tram que acaba de sentenciar una esquiada que potser no hauria d'haver estat.

TRAÇA GPS

Munta alegre a Montalegre

(foto d'arxiu)

Distància: 21,5 km (14 per corriols).

Desnivell: 800 m.

Dificultat tècnica: alta.

Durada: 2.30 h.

Punt de sortida: St. Llorenç de Montgai.

Ascens a Montalgre, a cop de corriol, en una jornada compartida amb l'Al durant una tarda de la setmana passada, quan van aparèixer les primeres calors fortes d'una primavera que per ara s'ha inhibit.

En aquest bloc ja hem parlat diverses vegades de l'ascens a Montalegre però la ruta d'avui és un concentrat de corriols tant de pujada com de baixada; d'aquesta manera, dels 21,5km més de 14 són per senders.

I és que ja feia temps que teníem curiositat com deuria ser pujar pel corriol de la Socarrada; el resultat va ser un ascens molt dur però altament ciclable (99%), tan sols interromput per un parell de passos molt drets però breus que hi ha al principi i al final; la resta, si anem encertant la traça i les cames ens acompanyen no és impossible fer-lo pedalant, tot i que en alguns punts desitjàvem haver d'arrossegar la bici i poder baixar una mica les pulsacions:

Acabat el corriol empalmem amb un camí que en poc enllaça amb la pista que puja a Montalegre. Des del cim comencem a baixar pel sender pedregós de la cara oest. Són gairebé tres km de corriol exigent i on no val a badar a causa d'un terreny a voltes molt inestable:

Part superior:

Part final:

Arribats a Fontanelles creuem la pista de Montalegre i de seguida continuem la ruta un altre cop per corriol, ara lleugerament ascendent, fins arribar a Vilanova de la Sal on repostem aigua en un dia molt calurós.

Des de Vilanova de la Sal remuntem breument per pista i aviat prenem el corriol que baixa per la Solana de la Devesa; es tracta d'un tram d'uns 2 km on perdrem poc desnivell, però amb parts puntualment de fort pendent, terreny pedregós i ocasionalment aeri:

Arrodonim la ruta pujant a tocar del Tossal de Sant Cristòfol punt on agafarem el darrer sender del dia i que ens baixa directament a l'estació de FGC; 2,5 km i 250 m- gens difícils però amb alguns passos una mica exposats:

Al Raspes Roies, via Manyanet

Dia: 21 d'abril de 2013
Distància: 12,5 km.
Desnivell: 1000m.
Dificultat: ME, S2.
Durada total: 5 h.
Punt de sortida: aparcament pistes d'esquí de Boí Taüll.

Esquiada plaent i còmoda que va a buscar la tranquil·litat de la Vall de Manyanet i els girs còmodes de la neu primavera per les pistes de l'estació. Ideal per a dies amb horari ajustats i quan l'estació està tancada.
Pel que fa al recorregut, poques coses a dir; pugem fins al Coll de Raspes Roies seguint les pistes de l'estació. Un cop al coll baixem, per una bona neu, incipientment transformada gràcies a l'orientació est, cap a la Vall de Manyanet, un reducte de tranquil·litat voltada per interessants cims al costat de Filià.

A partir de la cota 2250 anem flanquejant la Serra de la Tea per entrar als Tarters Rois que remuntem suaument fins a la Passada de Moror, excepte els darrers 50 m que són més pendents.
Des de la Passada ens dirigim a l'evident Raspes Roies per la carena, amb algun tram ja sense neu que ens obliga a descalçar-nos transitòriament els esquís.

La idea és baixar per les pistes de Collbirrós però la seva orientació N-O fa que la neu encara estigui sense transformar per la qual cosa decidim descendir còmodament per les pistes que hem pujat amb una neu encara força endurida a causa de la seva orientació oest.

TRAÇA GPS

Express al Coma de Varilles i Pic W

Dia: 14 d'abril de 2013
Distància: 7.7 km
Desnivell: 950m
Durada: 4 hores
Dificultat: ME, S2 (puntualment S3).
Punt de sortida: Vall de Ransol, un quilòmetre abans d'arribar al final de la carretera, just a la bifurcació que hi ha per entrar a unes cases. Amb  un bon gruix de neu, la via està tallada en aquest punt.

Davant la previsió d'una pujada de temperatures per diumenge i l'augment del risc d'allaus per fusió a partir de mig matí, busquem un objectiu ràpid, fàcil i un itinerari ben orientat (W): l'agraït Coma de Varilles. 

Pugem per terreny conegut, amb una neu ben dura. Els 150m de desnivell ascendeixen entre bosc i anem buscant els passos més oberts per no fer tantes voltes maria. Un cop el terreny aclareix anem remuntant per suaus pendents direcció al cim.

Quan som a punt d'afrontar els darrers 100m de desnivell, el sol que encara no hem tastat comença a treure el nas per les parts més altes i el vent comença a fer acte de presència i ens avisa que no ens concedirà massa temps per esplaiar-nos al cim.
En lloc de pujar fins al coll, ascendim per una canal molt evident que hi ha més a la dreta i fem a peu els darrers 10m+ fins a la cota màxima on absorbim els primers rajos de llum, que no escalfen gens ni mica perquè el vent contraresta els efectes.

Com que la neu continua sense transformar, per fer una mica més temps, ens entretenim a pujar a la punta W. Només són uns 40m+ però, com que el vent no ens dona cap treva,  és un picar cim i baixar ràpid per buscar recer.
 L'esquiada, excel.lent. Neu dureta, amb una discretíssima làmina de neu primavera, de dalt a baix, sense excepció.

Arribem al cotxe a quarts de dotze del migdia quan se'ns presenten les autoritats andorranes avisant-nos que tanquen la carretera de Ransol per risc d'allaus. Corre, corre,...

Pic de la Cabaneta; descens per les Basses de Siscaró

Distància: 15 km (9 km des del Pont de Baladosa).

Desnivell: 1100 m (1000 m des del Pont de Baladosa).

Dificultat: BE, S3.

Durada total: 6 h.

Punt de sortida: Pont d'Incles (Vall d'Incles, Andorra).
Dia: 13 d'abril de 2013

Amb els comunicats de neu de les diferents méteos, l'elecció Pass@muntanyes del cap de setmana, prudents com sempre, és clara: un itinerari conegut, directe, segur, cota alta i cara oest amb la finalitat de mitigar al màxim les allaus de fusió.

Condicions excepcionals de neu a Andorra; tan excepcionals que la carretera de la Vall d'Incles encara està ben nevada (i si no li fan res, seguirà tancada un parell de setmanes més). Això ens obliga a remuntar la pista (3km) fins al Pont de Baladosa; 

a partir d'aquí ja ens calcem els esquís i remuntem ràpidament pels pendents suaus que ens duen fins al pla del Refugi de Siscaró. Superem el pla per la dreta i de seguida entrem en una breu canal que ens situa per sobre de l'Estany de les Canals Roges (S-O). 

En aquest punt seguim progressant per pales suaus fins arribar al "circ" que dóna accés al cim. El circ el podem foquejar directament seguint la direcció que portem o desviant-nos una mica a l'esquerra per situar-nos al llom de la Serra del Mig; aquesta segona opció, força pendent (si fa o no fa, tant com la primera), sembla una mica més segura que la primera, és la que triem nosaltres.

Un cop al llom ja només ens queda ascendir còmodament fins al cim, si no fos pel molest i 'fresquet' vent que ens acompanya i que ens fa oblidar transitòriament les condicions primaverals. Assolim el cim (sempre tenim el dubte si és la Tossa de Siscaró -mapa Alpina- o el Pic de la Cabaneta -resta de mapes-) i fem la transició amb certa celeritat ja que no s'hi està gaire bé a causa del citat vent. Per al descens, com que veiem que les condicions de la neu són de molta estabilitat, ens llancem per les pales amples i pendents que baixen fins una mica per sota de les Basses de Siscaró (O, N-O). 

La part alta del descens es troba una mica justa de neu i amb molt pedra a la vista, però quan entrem a la pala la cosa canvia radicalment i esquiem per una excel·lent neu dureta tirant a primavera que fa que xalem de valent fins al Refugi de Siscaró on arribem amb una incipient neu primavera. 

I amb aquesta bona neu desfem camí fins al Pont de Baladosa; en aquest punt hem de tornar-nos a descalçar els esquís perquè la pista no té pendent suficient.

TRAÇA GPS