50 anys, 42 comarques a cop de pedal

Aquest era un cap de setmana especial en què gairebé tots els ermassos ens ajuntàvem per celebrar que el Carles S ha aconseguit pedalar per totes les comarques de Catalunya abans de complir el seu cinquantè aniversari. L'última comarca que li quedava era l'Alta Ribagorça, un dels terrenys preferits pels Pass@muntanyes que li vam intentar preparar un menú digne d'aquest esdeveniment. Els decorats del Port de Gelada i la Vall de Boí semblaven els idonis per posar la cirereta, i pel que han explicat cadascun dels que van participar, sembla que va ser així. 

Aquestes són les seves cròniques:

Per a mi aquesta era una ruta especial i les seves característiques i exigències físiques i tècniques estaven a priori en segon terme.

El repte estava a tocar i fer-ho en companyia de gairebé tot el grup ja era una victòria.

Val a dir que l'habitual èpica dels dies anteriors m'havia posat un pèl neguitós...el ball de xifres respecte el desnivell positiu, la dificultat dels descensos, la durada de la ruta, la meteorologia...

Però tot això desapareix en el moment de començar i només hi ha lloc per al gaudi.

Tot i la calor, sobretot a la segona part de la ruta, les dues ascensions molt al meu abast i del meu gust... llargues però de bon fer tant pel pendent com pel ferm... però sobretot perquè el ritme del grup permetia gaudir d'espectaculars vistes i de no menys espectaculars comentaris i moments.

I dalt de tot, a la gelada, alguns moments de més solitud per impressionar-me amb la immensitat del paisatge, fer una pausa i emocionar-me pensant com era d'afortunat i en el que estava aconseguint...

I els descensos igual de satisfaents...la primera part de la baixada fins a Barruera enmig de prats fantàsticament verds em va provocar un altre moment d'emoció; després a la pista i degut al seu pendent calia estar menys romàntic i més atent.... El camí de l'aigua espectacular... I el darrer descens...en fi...devia estar segrestat per l'emoció perquè diria que igual anava una mica més ràpid del que un home prudent com jo hauria d'anar... però la consecució del repte era a tant a tocar que suposo que això em donava ales.

Al final, una ruta fantàstica, fidel en alguns moments a l'esperit passamuntanyes però que el David va saber adaptar al meu moment de glòria...va dir que no em decebria i així va ser...

Gràcies David per aquest final que he tingut i gràcies a tota la resta pero acompanyar-me en aquesta darrera etapa i en les anteriors...sense tots vosaltres aquest repte no hagués estat una experiència vital i de superació tant important per a mi com ho ha estat...

La ruta començà prometent, ja que d’entrada el camí de la fauna ens va fer posar el peu a terra fet que minvà la meva confiança en el sherpa. Res més lluny de la realitat, després de 20+ (i els de propina) vam arribar a una pista amb bon ferm i pendent raonable que ens ajudà a guanyar alçada ràpidament sobre la vall del Noguera Ribagorçana. Les bones vistes i una millor ombra ens acompanyaren durant tota la pujada, amb l’imponent cim de l’Aneto al fons, presidint els nostres esforços. Ascensió, per cert, realitzada al ritme reglamentari i força aconsellable pels menys curtits en les ermassades. Un parell de parades per agafar aire i prendre alguna instantània van fer més suportable la pujada. El coll de la Xelada, topònim que sembla un prèstec del País Valencià (o potser a l’inrevés?)  ens esperava amb les seves vistes majestuoses i prat de color verd alpí que ha quedat gravat en la meva retina com uns dels millors llocs on els pedals m’han pogut portar. Sensació d’èxit i satisfacció i alegria per poder compartir aquest moment amb un grup tan acollidor. Després d’agafar forces la manada es dividí en dos. En el meu cas, vaig gaudir de la vessant més light del descens, no per això menys bonic. Amb paciència i una bona tivada de frens arribarem a Barruera, on tinguérem temps de recuperar forces fins que el grup d’ermassos es tornà a reagrupar. Tocava ara ciclar un tram del camí de l’aigua, força exigent per mi pels seus continus canvis de pendent, però que es feu més suportable per la gèlida aigua d’un torrent que ens ajudà a refrescar-nos. I després arribà la segona pujada del dia, ascensió que realitzarem a ple migdia solar i amb la companyia d’una agradable escalforeta que pujava de l’asfalt. Bones sensacions en aquestes rampes tot i que, no obstant, s’hagués agraït la presència d’alguna ombra. Un nou rierol ens ajudà a baixar temperatura, però. Arribats a l’ermita d’Irgo començarem l’últim sender de la jornada. Terreny poc favorable pel meu gust, però que amb el bon acompanyament del grup es va fer més portador. I en arribar baix ja només quedava acomiadar la jornada amb unes braves i uns quants riures amb tots els companys, tots amb el somriure a la cara contents per l’excepcional jornada que ens havien preparat els pass@muntanyes i també per poder acompanyar el Carles amb la fi del seu repte. Esperem que sigui el començament d’un altre, com a mínim, igual d’apassionant. Gràcies pel dia companys!

Fa uns mesos vaig rebre el correu amb la taula i les presentacions dels ironbikers, vaig anar seguint els vostres comentaris al telegram i, sincerament, tot plegat ho veia lluny de les meves possibilitats.

Amb el temps, ben aconsellat, vaig canviar de bici. Poc a poc vaig tornar a fer sortides, millorant la forma física i sobretot, també vaig trobar un grup de gent que m’ho va posar fàcil. Tot plegat ha fet que aquests últims mesos hagi agafat confiança per marcar-me objectius per aquest any. Quan se’m va fer la proposta de la Gastroruta Passamuntanyes, per tancar el repte del Carles S, no vaig dubtar en apuntar-me. Reconec que en els primers metres de la ruta estava un xic nerviós. L’arrencada va ser 

cent per cent Passamuntanyes i no em va ajudar gens. Per sort, coneixia una mica la zona i confiava que el David havia adaptat la ruta als Kittys. La primera pujada va ser fantàstica: la fresqueta del matí, uns paisatges meravellosos, la presa de contacte amb alguns de vosaltres amb els que encara no havia sortit i molta energia per endavant.

Un cop a Gelada van aparèixer els primers dubtes: baixada i reserva de forces o bé la foscor amb un bon premi. Com diu el refrany “la carne es dèbil” així que cap a Mordor.Va ser una travessa molt tècnica i em va posar les piles però m’hi vaig deixar una patilla del canvi. Afortunadament, i com no podia ser d’una altra manera, l’Alberto va solucionar la incidència. Després, amb la baixada camp a través, els canells em feien un mal de mil dimonis i em vaig adonar que portava la forquilla bloquejada. Arreglat aquest petit entrebanc van arribar els millors moments de la ruta. Això sí, cal destacar el moment Rock and Roll del canvi de astilles amb Jimmy Hendrix de fons, insuperable.

Camí de l’Aigua, el retrobament i Coca-cola a Barruera i de nou cap al Camí de l’Aigua on les forces van començar a minvar. La pujada asfaltada va ser un autèntic suplici. La calor i haver-ho donat tot en la baixada em va passar factura i vaig recordar la frase “quien guarda, siempre tiene”...

Tot i així vaig seguir endavant i endavant i finalment vaig fer port i amb la baixada se’m va passar tot. L’últim corriol va ser la cirereta del pastís per tancar una jornada que no oblidaré en dies.

Un cop a Pont de Suert, i com no podia ser d’altra manera, la última Gastroruta havia d’acabar al voltant d’una taula, tot comentant les millors jugades del partit amb el que és el protagonista d’aquesta jornada ciclista. Moltes gràcies a tots per haver-me deixat compartir aquesta experiència amb vosaltres i felicitats Carles S. per haver assolit aquest repte.

Quina emoció... Després de llargs dies d'espera, ha arribat la primera ermassada de l'any. Amb debuts i absències importants. Llàstima no ser-hi tots.

De ruta en cotxe fins al punt d'origen, la mandra habitual... no ve gens de gust apretar-se uns centenars de metres de desnivell positiu. Quin pal! Acabats els preparatius, com sempre arranco l'últim. El David ens te preparada una sorpreseta per treure la son de les orelles i demostrar-nos que qualsevol ruta sempre podria ser pitjor... bona estratègia per baixar expectatives als nous. Sort que no van girar cua!

Salvat el sender inicial, ascens lent i pausat per pista de molt bon ferm, ideal per conservar forces per als descensos. Les vistes es van repetint a cada corva de ferradura a dreta i esquerra, però a mesura que s'ascendeix són més impactants. Se senten mixons, el cel es blau i clar, es pot parlar al llarg de l'ascens i gaudir de la companyia. Quina joia de dia. Es dificil resistir-se a fer fotos cada 5 minuts per intentar conquerir el somni de conservar el moment més enllà d'aquesta data.

Per fi, despres una bona estona de picar pedra, deixem les ziga-zagues i ens endinsem en els prats alpins. Moment "5 estels", la verdor ho envaeix tot, s'endivina el final de la pujada. Les vistes esdevenen espectaculars, en doblar-se cap a les dues valls. Que petit se sent un en aquesta immensitat.

Després d'un merescut descans, arriba la incognita de la jornada. Després de separar-nos per una estona dels mes assenyats, el flanqueig fins al segon coll s'intueix incert. Però sortosament es ciclable en la seva majoria i tolerable, tot i haver-hi alguna zona complicada per la profunditat de la senda o per la vegetació que amenaça els nostres canvis. Salvat el trencament d'una patilla, arriba el moment de la veritat.

Proteccions "a full" i muntanya avall.

La baixada comença amenaçadora, amb un pendent molt fort i un terreny herbòs sense traça que fa dificil controlar la velocitat de la bici. L'entorn continua sent idílic. Encara resten energíes per aturar-se uns instants a gaudir-lo. De sobte, arribem al sender. Exigent i laboriòs al límit, revirat i amb grans roques que obliga a donar-ho tot. Tot i així, en els primers compasos fem varios fiascos en intentar superar punts massa complicats per al nostre nivell. Molts pocs ciclistes seran capaços de superar-lo íntegrament damunt la seva montura. Per sort de seguida la fluidessa del sender augmenta i el fa ciclable i molt divertit pel fet de poder anar superant els passos tècnics que ens proposa. Després d'un obligat canvi de pastilles de fre a mitja baixada (no ho entenc) i abans de començar a demanar l'hora, acaba el descens amb un sector massa vertical, revirat i descompost per esdevenir ciclable. Per sort, ens sorpren un extra bonus en forma de baixada per una senda entre murs empedrats, amb un llit de arenilla gruesa que fa empenedir-se d'haver-se tret les proteccions en l'aturada anterior.

Arribats finalment al fons de la vall, arribem en un tres i no res a Barruera per unes sendes propies de la pel.licula "Bambi".

Després d'un refrigeri amb la colla ja al complet, encarem el sempre divertit camí de l'aigua, riu avall. Llàstima que el puja i baixa és exigent i començen a mancar forces en les cames... Forces que eren necessaries per tirar novament amunt. Un ascens de 500 metres per asfalt, amb les cames ja castigades i amb aquestes joies de bicicletes d'all mountain pot acabar sent una tortura. Sort que en el pitjor moment de desencis i calor, un barranc es creua en el nostre cami. Quina regalada poder-se remullar una estona. Tornem a la vida per uns instants.

I poc després continuem per "rematar la faena". Com sempre, els últims +100 són els pitjors... cal fer costat als companys que mes ho necessiten i reparar averies sobtades amb l'esperança que el sender del Remei esborrarà el patiment de les nostres memòries.

I així és. Sender de play station. En la seva primera meitat la combinació de suau pendent i absència d'irregularitats remarcables permet baixar "a full". Els somriures tornen a les nostres cares i les aturades per reagrupar són caus d'acalorades converses sobre la bondat del sender i el gaudí que permet.

A la segona meitat, el sender està mes revirat, acanalat i farcit de pedra solta. Tot el conjunt frena lleument l'ímpetu dels bikers, però reneguen de baixar el ritme i fan mans i manegues per mantenir la intensitat del descens, com si no res hagués canviat. Quina meravella de màquines! Ho permeten tot!

En un tres i no res, som a Pont de Suert, arrossegant a algú que va arribar a destinació amb la seva maquina dubtant entre demanar l'hora o dimitir directament (torno a no entendre perque).

Arriba el moment agredolç de la jornada.

A cal Manolo ens regalen el paladar amb les seves millors viandes i calmen la nostra set amb litres de fresca cervesa. Arriba el gran moment de compartir el viscut i rememorar els grans moments de la jornada, com a últim i desesperat recurs per allargar la vida d'allò que malauradament ja s'ha esvait i que tardarà massa a repetir-se.

L'èpica havia començat feia vàries setmanes però es que el comiat d'una fita tant important com pedalar per totes les comarques de Catalunya, no es mereixia menys. 

Des de bon matí ja es notava que aquella no seria una jornada "passamuntanyes" qualsevol i és que, per primera vegada, portàvem els dos "rokies" del grup a una ruta de veritat. Que el Jordi baixés de Barruera a dos quarts de vuit del matí i informés que la temperatura per allà dalt era de 14 graus, presagiava una jornada tòrrida. Carreguem cotxes i cap a Senet falta gent...

Després de batallar una estona amb la "tija-pija" de l'Angel, arranquem el dia per un corriol que no va defraudar a ningú. Uns metrets de desnivell + arrossegant la bici era el mínim que ens podíem esperar per concloure el repte del Carles d'una manera elegant.  Tot plegat va ser ben poca cosa perquè després de marcar territori el David ens tenia preparada una pujada d'uns 800 metres per una amable pista que ens portaria fins al sostre del dia, el port de Gelada, a 2072m.

Fetes les fotos de rigor el comando es va dividir en dos grups i, mentre uns baixaven per la pista que porta directe a Barruera, els altres s'encigalaven fent un flanqueig per arribar a la collada de Basco i agafar un corriolet que ens portaria fins a Erill. 

Tot i els dubtes i la desconeixença de les contrades va sortir un senyor descens que va fer les delícies dels qui havien optat per una mica més de rock´n roll i vam arribar a Barruera encesos com a perdigots després d'un descens, a trams bastant tècnic, però de molt bon fer en general i que va ser de l'agrat de la "manada".

A Barruera s'esperava l'altra part del grup que havia gaudit d'una baixada una mica més tranquil·la. Coca-cola i a seguir que la jornada encara no s'havia acabat ni de bon tros...

Ens acostem al Pont de Saraís pel Camí de l'aigua (de molt bon fer fins aquí però que te una mica mes de mala llet en endavant) i cap amunt que falta gent. 

+500 amunt a ple patac de sol que sumats als del matí es van cobrar alguna víctima tot arribant a St. Salvador d'Irgo. A mig camí vam fer una parada tècnica per refrigerar uns motors que començaven a arribar a temperatures perilloses. Una vegada arribats a dalt descens plàcid pel corriol del Remei que ens va tornar a Pont de Suert on ens esperava la tan desitjada cerveseta entre altres viandes i begudes vàries...

Foto final a la plaça de l'ajuntament amb el veritable protagonista de la jornada al centre aixecant la seva estimada bicicleta que ja ha complert, amb escreix, amb la seva feina. 

... i va arribar el moment de posar la cirereta final al repte que un dels ermassos s’havia proposat d’assolir. Era el torn de pedalar per l’Alta Ribagorça per cloure el particular periple del Carles S per totes les comarques de Catalunya; motiu pel qual el divendres al vespre ens vam aplegar 8 ermassos al voltant d’unes braves i altres viandes, de molt bon menjar, per tal de gaudir del sopar previ a la ruta; però sense perdre de vista el rellotge, perquè a l’endemà el despertador seria implacable, i ja estàvem advertits que el xerpa no faria concessions (no les fa mai). Vam iniciar la ruta des de Senet segons l’horari previst, minut amunt minut avall. Va ser un inici al més pur estil Passamuntanyes, ja que, només pujar a les bicis i pedalar durant un minut escàs, vam sortir de la traça del GPS per agafar un corriol de pujada que ens va obligar a pujar les pulsacions fins al límit i haver d’arrossegar les bicis una estoneta fins a trobar la pista que ens havia de dur al coll de Gelada. Mentre s’escapaven algunes mirades de reprovació cap al xerpa, a ell se li escapava un somriure per sota el nas...; per sort, només va ser una “petita” entremaliadura, ja que, després de l’esglai d’un inici d’aquest calibre, de seguida vam enfilar per una pista en molt bon estat que es va deixar fer bé durant tota l’ascensió de 800m+ fins arribar al coll, lloc des d’on vam poder gaudir d’unes magnífiques vistes. Després de recuperar forces i fer les fotos obligades, vam iniciar el descens; mentre una part del grup va baixar per pista fins a Barruera gaudint d’unes vistes d’escàndol, una altra part del grup ho va fer amb un flanqueig d’aquells que queden gravats a la retina per sempre més, el qual va donar pas a un espectacular corriol que, malgrat tenir un pendent més que considerable, ens va fer xalar baixant amb l’adrenalina pels núvols. La segona part d’aquest primer descens del dia la vam fer per un corriol molt exigent física i tècnicament que, mentre a alguns ens va deixar sense forces, a d’altres els va deixar sense pastilles de frens. Després del reagrupament a Barruera vam iniciar el segon i darrer ascens del dia. Aquest cop vam remuntar un desnivell de 400 m+ per una còmoda pista asfaltada que, després d’una bona estona d’ascensió per solana amb unes temperatures pròpies de ple estiu, no va resultar tan còmoda com ens pensàvem; però es va deixar fer. La culminació de la ruta va venir de la mà d’un descens pel magnífic sender del Remei que va fer les delícies de tots el membres del grup, algun dels quals va deixar anar el seu costat més fosc posant en compromís al càmera que l’estava intentant seguir; oiiii Carles S.? L’arribada a El Pont de Suert pedalant va donar pas a un esplèndid dinar/berenar per llepar-se els dits. En definitiva, un dia de pedals pel Pirineu que ens va deixar tres regals immensos: la culminació d’un repte, una ruta que va satisfer amb escreix les expectatives dels membres del grup (objectiu que no està a l’abast de qualsevol xerpa) i una retrobada d’ermassos amb un objectiu comú (gaudir de la BTT en bona companyia).