Aquest era un cap de setmana especial en què gairebé tots els ermassos ens ajuntàvem per celebrar que el Carles S ha aconseguit pedalar per totes les comarques de Catalunya abans de complir el seu cinquantè aniversari. L'última comarca que li quedava era l'Alta Ribagorça, un dels terrenys preferits pels Pass@muntanyes que li vam intentar preparar un menú digne d'aquest esdeveniment. Els decorats del Port de Gelada i la Vall de Boí semblaven els idonis per posar la cirereta, i pel que han explicat cadascun dels que van participar, sembla que va ser així.
Aquestes són les seves cròniques:
Per a mi
aquesta era una ruta especial i les seves característiques i exigències
físiques i tècniques estaven a priori en segon terme.
El repte estava a tocar i fer-ho en companyia de gairebé tot el grup ja era una victòria.
Val
a dir que l'habitual èpica dels dies anteriors m'havia posat un pèl
neguitós...el ball de xifres respecte el desnivell positiu, la
dificultat dels descensos, la durada de la ruta, la meteorologia...
Però tot això desapareix en el moment de començar i només hi ha lloc per al gaudi.
Tot
i la calor, sobretot a la segona part de la ruta, les dues ascensions
molt al meu abast i del meu gust... llargues però de bon fer tant pel
pendent com pel ferm... però sobretot perquè el ritme del grup permetia
gaudir d'espectaculars vistes i de no menys espectaculars comentaris i
moments.
I dalt de tot, a
la gelada, alguns moments de més solitud per impressionar-me amb la
immensitat del paisatge, fer una pausa i emocionar-me pensant com era
d'afortunat i en el que estava aconseguint...
I els
descensos igual de satisfaents...la primera part de la baixada fins a
Barruera enmig de prats fantàsticament verds em va provocar un altre
moment d'emoció; després a la pista i degut al seu pendent calia estar
menys romàntic i més atent.... El camí de l'aigua espectacular... I el
darrer descens...en fi...devia estar segrestat per l'emoció perquè diria
que igual anava una mica més ràpid del que un home prudent com jo
hauria d'anar... però la consecució del repte era a tant a tocar que
suposo que això em donava ales.
Al final, una ruta
fantàstica, fidel en alguns moments a l'esperit passamuntanyes però que
el David va saber adaptar al meu moment de glòria...va dir que no em
decebria i així va ser...
Gràcies David per aquest
final que he tingut i gràcies a tota la resta pero acompanyar-me en
aquesta darrera etapa i en les anteriors...sense tots vosaltres aquest
repte no hagués estat una experiència vital i de superació tant
important per a mi com ho ha estat...
La
ruta començà prometent, ja que d’entrada el camí de la fauna ens va fer
posar el peu a terra fet que minvà la meva confiança en el sherpa. Res
més lluny de la realitat, després de 20+ (i els de propina) vam arribar a
una pista amb bon ferm i pendent raonable que ens ajudà a guanyar
alçada ràpidament sobre la vall del Noguera Ribagorçana. Les bones
vistes i una millor ombra ens acompanyaren durant tota la pujada, amb
l’imponent cim de l’Aneto al fons, presidint els nostres esforços.
Ascensió, per cert, realitzada al ritme reglamentari i força
aconsellable pels menys curtits en les ermassades. Un parell de parades
per agafar aire i prendre alguna instantània van fer més suportable la
pujada. El coll de la Xelada, topònim que sembla un prèstec del País
Valencià (o potser a l’inrevés?) ens esperava amb les seves vistes
majestuoses i prat de color verd alpí que ha quedat gravat en la meva
retina com uns dels millors llocs on els pedals m’han pogut portar.
Sensació d’èxit i satisfacció i alegria per poder compartir aquest
moment amb un grup tan acollidor. Després d’agafar forces la manada es
dividí en dos. En el meu cas, vaig gaudir de la vessant més light del
descens, no per això menys bonic. Amb paciència i una bona tivada de
frens arribarem a Barruera, on tinguérem temps de recuperar forces fins
que el grup d’ermassos es tornà a reagrupar. Tocava ara ciclar un tram
del camí de l’aigua, força exigent per mi pels seus continus canvis de
pendent, però que es feu més suportable per la gèlida aigua d’un torrent
que ens ajudà a refrescar-nos. I després arribà la segona pujada del
dia, ascensió que realitzarem a ple migdia solar i amb la companyia
d’una agradable escalforeta que pujava de l’asfalt. Bones sensacions en
aquestes rampes tot i que, no obstant, s’hagués agraït la presència
d’alguna ombra. Un nou rierol ens ajudà a baixar temperatura, però.
Arribats a l’ermita d’Irgo començarem l’últim sender de la jornada.
Terreny poc favorable pel meu gust, però que amb el bon acompanyament
del grup es va fer més portador. I en arribar baix ja només quedava
acomiadar la jornada amb unes braves i uns quants riures amb tots els
companys, tots amb el somriure a la cara contents per l’excepcional
jornada que ens havien preparat els pass@muntanyes i també per poder
acompanyar el Carles amb la fi del seu repte. Esperem que sigui el
començament d’un altre, com a mínim, igual d’apassionant. Gràcies pel
dia companys!
Fa uns mesos vaig rebre el correu amb la taula i les presentacions dels ironbikers, vaig anar seguint els vostres comentaris al telegram i, sincerament, tot plegat ho veia lluny de les meves possibilitats.
Amb el temps, ben aconsellat, vaig canviar de bici. Poc a poc vaig tornar a fer sortides, millorant la forma física i sobretot, també vaig trobar un grup de gent que m’ho va posar fàcil. Tot plegat ha fet que aquests últims mesos hagi agafat confiança per marcar-me objectius per aquest any. Quan se’m va fer la proposta de la Gastroruta Passamuntanyes, per tancar el repte del Carles S, no vaig dubtar en apuntar-me. Reconec que en els primers metres de la ruta estava un xic nerviós. L’arrencada va ser
cent per cent Passamuntanyes i no em va ajudar gens. Per sort, coneixia una mica la zona i confiava que el David havia adaptat la ruta als Kittys. La primera pujada va ser fantàstica: la fresqueta del matí, uns paisatges meravellosos, la presa de contacte amb alguns de vosaltres amb els que encara no havia sortit i molta energia per endavant.
Un cop a Gelada van aparèixer els primers dubtes: baixada i reserva de forces o bé la foscor amb un bon premi. Com diu el refrany “la carne es dèbil” així que cap a Mordor.Va ser una travessa molt tècnica i em va posar les piles però m’hi vaig deixar una patilla del canvi. Afortunadament, i com no podia ser d’una altra manera, l’Alberto va solucionar la incidència. Després, amb la baixada camp a través, els canells em feien un mal de mil dimonis i em vaig adonar que portava la forquilla bloquejada. Arreglat aquest petit entrebanc van arribar els millors moments de la ruta. Això sí, cal destacar el moment Rock and Roll del canvi de astilles amb Jimmy Hendrix de fons, insuperable.
Camí de l’Aigua, el retrobament i Coca-cola a Barruera i de nou cap al Camí de l’Aigua on les forces van començar a minvar. La pujada asfaltada va ser un autèntic suplici. La calor i haver-ho donat tot en la baixada em va passar factura i vaig recordar la frase “quien guarda, siempre tiene”...
Tot i així vaig seguir endavant i endavant i finalment vaig fer port i amb la baixada se’m va passar tot. L’últim corriol va ser la cirereta del pastís per tancar una jornada que no oblidaré en dies.
Un cop a Pont de Suert, i com no podia ser d’altra manera, la última Gastroruta havia d’acabar al voltant d’una taula, tot comentant les millors jugades del partit amb el que és el protagonista d’aquesta jornada ciclista. Moltes gràcies a tots per haver-me deixat compartir aquesta experiència amb vosaltres i felicitats Carles S. per haver assolit aquest repte.
Quina
emoció... Després de llargs dies d'espera, ha arribat la primera
ermassada de l'any. Amb debuts i absències importants. Llàstima no
ser-hi tots.
De
ruta en cotxe fins al punt d'origen, la mandra habitual... no ve gens
de gust apretar-se uns centenars de metres de desnivell positiu. Quin
pal! Acabats els preparatius, com sempre arranco l'últim. El David ens
te preparada una sorpreseta per treure la son de les orelles i
demostrar-nos que qualsevol ruta sempre podria ser pitjor... bona
estratègia per baixar expectatives als nous. Sort que no van girar cua!
Salvat
el sender inicial, ascens lent i pausat per pista de molt bon ferm,
ideal per conservar forces per als descensos. Les vistes es van repetint
a cada corva de ferradura a dreta i esquerra, però a mesura que
s'ascendeix són més impactants. Se senten mixons, el cel es blau i clar,
es pot parlar al llarg de l'ascens i gaudir de la companyia. Quina joia
de dia. Es dificil resistir-se a fer fotos cada 5 minuts per intentar
conquerir el somni de conservar el moment més enllà d'aquesta data.
Per
fi, despres una bona estona de picar pedra, deixem les ziga-zagues i
ens endinsem en els prats alpins. Moment "5 estels", la verdor ho
envaeix tot, s'endivina el final de la pujada. Les vistes esdevenen
espectaculars, en doblar-se cap a les dues valls. Que petit se sent un
en aquesta immensitat.
Després
d'un merescut descans, arriba la incognita de la jornada. Després de
separar-nos per una estona dels mes assenyats, el flanqueig fins al
segon coll s'intueix incert. Però sortosament es ciclable en la seva
majoria i tolerable, tot i haver-hi alguna zona complicada per la
profunditat de la senda o per la vegetació que amenaça els nostres
canvis. Salvat el trencament d'una patilla, arriba el moment de la
veritat.
Proteccions "a full" i muntanya avall.
La
baixada comença amenaçadora, amb un pendent molt fort i un terreny
herbòs sense traça que fa dificil controlar la velocitat de la bici.
L'entorn continua sent idílic. Encara resten energíes per aturar-se uns
instants a gaudir-lo. De sobte, arribem al sender. Exigent i laboriòs al
límit, revirat i amb grans roques que obliga a donar-ho tot. Tot i
així, en els primers compasos fem varios fiascos en intentar superar
punts massa complicats per al nostre nivell. Molts pocs ciclistes seran
capaços de superar-lo íntegrament damunt la seva montura. Per sort de
seguida la fluidessa del sender augmenta i el fa ciclable i molt
divertit pel fet de poder anar superant els passos tècnics que ens
proposa. Després d'un obligat canvi de pastilles de fre a mitja baixada
(no ho entenc)
i abans de començar a demanar l'hora, acaba el descens amb un sector
massa vertical, revirat i descompost per esdevenir ciclable. Per sort,
ens sorpren un extra bonus en forma de baixada per una senda entre murs
empedrats, amb un llit de arenilla gruesa que fa empenedir-se d'haver-se
tret les proteccions en l'aturada anterior.
Arribats finalment al fons de la vall, arribem en un tres i no res a Barruera per unes sendes propies de la pel.licula "Bambi".
Després
d'un refrigeri amb la colla ja al complet, encarem el sempre divertit
camí de l'aigua, riu avall. Llàstima que el puja i baixa és exigent i
començen a mancar forces en les cames... Forces que eren necessaries per
tirar novament amunt. Un ascens de 500 metres per asfalt, amb les cames
ja castigades i amb aquestes joies de bicicletes d'all mountain pot
acabar sent una tortura. Sort que en el pitjor moment de desencis i
calor, un barranc es creua en el nostre cami. Quina regalada poder-se
remullar una estona. Tornem a la vida per uns instants.
I
poc després continuem per "rematar la faena". Com sempre, els últims
+100 són els pitjors... cal fer costat als companys que mes ho
necessiten i reparar averies sobtades amb l'esperança que el sender del
Remei esborrarà el patiment de les nostres memòries.
I
així és. Sender de play station. En la seva primera meitat la
combinació de suau pendent i absència d'irregularitats remarcables
permet baixar "a full". Els somriures tornen a les nostres cares i les aturades per reagrupar són caus d'acalorades converses sobre la bondat del sender i el gaudí que permet.
A
la segona meitat, el sender està mes revirat, acanalat i farcit de
pedra solta. Tot el conjunt frena lleument l'ímpetu dels bikers, però
reneguen de baixar el ritme i fan mans i manegues per mantenir la
intensitat del descens, com si no res hagués canviat. Quina meravella de
màquines! Ho permeten tot!
En
un tres i no res, som a Pont de Suert, arrossegant a algú que va
arribar a destinació amb la seva maquina dubtant entre demanar l'hora o
dimitir directament (torno a no entendre perque).
Arriba el moment agredolç de la jornada.
A
cal Manolo ens regalen el paladar amb les seves millors viandes i
calmen la nostra set amb litres de fresca cervesa. Arriba el gran moment
de compartir el viscut i rememorar els grans moments de la jornada, com
a últim i desesperat recurs per allargar la vida d'allò que
malauradament ja s'ha esvait i que tardarà massa a repetir-se.
L'èpica
havia començat feia vàries setmanes però es que el comiat d'una fita
tant important com pedalar per totes les comarques de Catalunya, no es
mereixia menys.
Des
de bon matí ja es notava que aquella no seria una jornada
"passamuntanyes" qualsevol i és que, per primera vegada, portàvem els
dos "rokies" del grup a una ruta de veritat. Que el Jordi baixés de
Barruera a dos quarts de vuit del matí i informés que la temperatura per
allà dalt era de 14 graus, presagiava una jornada tòrrida. Carreguem
cotxes i cap a Senet falta gent...
Després
de batallar una estona amb la "tija-pija" de l'Angel, arranquem el dia
per un corriol que no va defraudar a ningú. Uns metrets de desnivell +
arrossegant la bici era el mínim que ens podíem esperar per concloure el
repte del Carles d'una manera elegant. Tot plegat va ser ben poca cosa
perquè després de marcar territori el David ens tenia preparada una
pujada d'uns 800 metres per una amable pista que ens portaria fins al
sostre del dia, el port de Gelada, a 2072m.
Fetes
les fotos de rigor el comando es va dividir en dos grups i, mentre uns
baixaven per la pista que porta directe a Barruera, els altres
s'encigalaven fent un flanqueig per arribar a la collada de Basco i
agafar un corriolet que ens portaria fins a Erill.
Tot
i els dubtes i la desconeixença de les contrades va sortir un senyor
descens que va fer les delícies dels qui havien optat per una mica més
de rock´n roll i vam arribar a Barruera encesos com a perdigots després
d'un descens, a trams bastant tècnic, però de molt bon fer en general i
que va ser de l'agrat de la "manada".
A
Barruera s'esperava l'altra part del grup que havia gaudit d'una
baixada una mica més tranquil·la. Coca-cola i a seguir que la jornada
encara no s'havia acabat ni de bon tros...
Ens
acostem al Pont de Saraís pel Camí de l'aigua (de molt bon fer fins
aquí però que te una mica mes de mala llet en endavant) i cap amunt que
falta gent.
+500 amunt a
ple patac de sol que sumats als del matí es van cobrar alguna víctima
tot arribant a St. Salvador d'Irgo. A mig camí vam fer una parada
tècnica per refrigerar uns motors que començaven a arribar a
temperatures perilloses. Una vegada arribats a dalt descens plàcid pel
corriol del Remei que ens va tornar a Pont de Suert on ens esperava la
tan desitjada cerveseta entre altres viandes i begudes vàries...
Foto
final a la plaça de l'ajuntament amb el veritable protagonista de la
jornada al centre aixecant la seva estimada bicicleta que ja ha
complert, amb escreix, amb la seva feina.
...
i va arribar el moment de posar la cirereta final al repte que un dels
ermassos s’havia proposat d’assolir. Era el torn de pedalar per l’Alta
Ribagorça per cloure el particular periple del Carles S per totes les
comarques de Catalunya; motiu pel qual el divendres al vespre ens vam
aplegar 8 ermassos al voltant d’unes braves i altres viandes, de molt
bon menjar, per tal de gaudir del sopar previ a la ruta; però sense
perdre de vista el rellotge, perquè a l’endemà el despertador seria
implacable, i ja estàvem advertits que el xerpa no faria concessions (no
les fa mai). Vam iniciar la ruta des de Senet segons l’horari previst,
minut amunt minut avall. Va ser un inici al més pur estil
Passamuntanyes, ja que, només pujar a les bicis i pedalar durant un
minut escàs, vam sortir de la traça del GPS per agafar un corriol de
pujada que ens va obligar a pujar les pulsacions fins al límit i haver
d’arrossegar les bicis una estoneta fins a trobar la pista que ens havia
de dur al coll de Gelada. Mentre s’escapaven algunes mirades de
reprovació cap al xerpa, a ell se li escapava un somriure per sota el
nas...; per sort, només va ser una “petita” entremaliadura, ja que,
després de l’esglai d’un inici d’aquest calibre, de seguida vam enfilar
per una pista en molt bon estat que es va deixar fer bé durant tota
l’ascensió de 800m+ fins arribar al coll, lloc des d’on vam poder gaudir
d’unes magnífiques vistes. Després de recuperar forces i fer les fotos
obligades, vam iniciar el descens; mentre una part del grup va baixar
per pista fins a Barruera gaudint d’unes vistes d’escàndol, una altra
part del grup ho va fer amb un flanqueig d’aquells que queden gravats a
la retina per sempre més, el qual va donar pas a un espectacular corriol
que, malgrat tenir un pendent més que considerable, ens va fer xalar
baixant amb l’adrenalina pels núvols. La segona part d’aquest primer
descens del dia la vam fer per un corriol molt exigent física i
tècnicament que, mentre a alguns ens va deixar sense forces, a d’altres
els va deixar sense pastilles de frens. Després del reagrupament a
Barruera vam iniciar el segon i darrer ascens del dia. Aquest cop vam
remuntar un desnivell de 400 m+ per una còmoda pista asfaltada que,
després d’una bona estona d’ascensió per solana amb unes temperatures
pròpies de ple estiu, no va resultar tan còmoda com ens pensàvem; però
es va deixar fer. La culminació de la ruta va venir de la mà d’un
descens pel magnífic sender del Remei que va fer les delícies de tots el
membres del grup, algun dels quals va deixar anar el seu costat més
fosc posant en compromís al càmera que l’estava intentant seguir; oiiii
Carles S.? L’arribada a El Pont de Suert pedalant va donar pas a un
esplèndid dinar/berenar per llepar-se els dits. En definitiva, un dia de
pedals pel Pirineu que ens va deixar tres regals immensos: la
culminació d’un repte, una ruta que va satisfer amb escreix les
expectatives dels membres del grup (objectiu que no està a l’abast de
qualsevol xerpa) i una retrobada d’ermassos amb un objectiu comú (gaudir
de la BTT en bona companyia).
4 comentaris:
BRAVO Carles i GRÀCIES Pass@muntanyes!
No hem de trigar tant per a la propera ermassada! ;-)
Ermassos molt collonuts. Bona colla per xalar al màxim.
Salut, pedals i pedres
Petits insaciables de les dues rodes, aquests ermassos...
Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada