Traductor

dilluns, 23 de gener de 2017

Severitat guarenca



Distància: 43 km
Desnivell: 1300 m
Dificultat: molt alta
Exposició: puntualment molt alta
Ciclabilitat de pujada: 99%
Ciclabilitat de baixada: amb un moooolt bon nivell, 99,9%; amb un nivell mitjanet, 80-85% (és el nostre cas), i amb un nivell baix, millor no posar-s'hi
Durada total: 6:30 h

No sabem si etimològicament Guara deu venir d'algun significat similar a la severitat, perquè li escauria d'allò més [una de les versions més versemblant seria: "“Torrente” en lengua ibérica se dice “uar”, que deriva en “guar”. El articulo determinado “el”, en ibero es “a”. Por lo tanto Guar-a, significa en lengua ibera “El torrente o los torrentes” (http://www.avalancha.org/noticias-sierra-guara/toponimia-de-la-sierra-de-guara.html)]. I és que una serra que per a les dues rodes de seguida t'exigeix moltíssim. Aquest és el cas de la ruta que es mou bàsicament per la solana més occidental de al serra, fruit de la barreja de tres rutes de b·guara (concretament les tres que es mouen per la zona del Salt de Roldán).
Així sortim des d'Apiés i pugem còmodament per asfalt fins al Salto de Roldán, on aviat comencem un preciós sender d'uns 6 km fins a la presa de Zienfuens; es tracta d'un llarg flanqueig amb constants ondulacions, és a dir, que no parem de pujar i baixar. Cal tenir en compte que l'hem iniciat a la cota 1000 i l'acabem a la 900, però no hi ha un pam de pla; una parell o tres de curts trams on cal empènyer la bici, però la resta tot bastant assequible. A partir de la presa, trobem un preciós passatge gràcies a les parets de El Escalar i els túnels guanyats a la roca. 







Així sortim al costat de l'embassament de Santa María de Belsué i fem un quilòmetre de sender pla fins a superar-ne la cua i prendre la pista que remunta per terreny pedregós fins a la cota 1200 on deixem aquesta pista i en prenem una altra, encara pitjor però sempre pedalable, que ens duu fins al coll sud del Pico del Águila (1420 m).




Fins aquí una regalada de ruta i esperem que el descens mantingui el nivell; la ruta la marquen com a vermella i com que havíem fet la Gran Volta al Vero que marquen com a negra, pensàvem que seria bufar i fer ampolles... Però el nivell no és que es mantingui, és que es dispara exponencialment ja que trobem passos bastant difícils en un terreny descompost que no permet badar al més mínim. Després la dificultat decreix i dóna pas a una secció amb algunes breus pujadetes puntualment bastant exposades; i així arribem al coll de San Mamés (1200 m).




La següent secció fins gairebé a Santolorieta és una pista molt pedregosa, amb algun tram trinxat per l'aigua. Des del citat llogaret hem de planejar/pujar per un bonic sender fins a tornar a empalmar amb la pista del Collado de San Miguel, a tocar del Salto de Roldán.



Anem bastant sorpresos de la dificultat que hem trobat; la veritat és que no n'esperàvem tanta. La web de b·guara diu que el sender del Salto de Roldán és espectacular (espectaculars ho són les parets, no el sender) però resulta que són 300 m- encara més difícils que els anteriors; feia temps que no baixava tantes vegades de la bicicleta (no exagero si dic que vaig posar peu a terra més d'una vintena de vegades) i és que el sender té uns esglaons on cal tenir molt molt bon domini de la bici per afrontar-los amb seguretat. Per acabar aquesta secció hi torna a haver una breu secció de pujada amb trams molt molt exposades i amb una timba molt lletja que nosaltres afrontem a peu (cal dir que aquest tram amb pantalons curts ha de ser dur dur, per la vegetació).





Acabem la ruta amb uns pocs quilòmetres de pista que ens serveix per certificar que aquesta ruta és negra com el carbó, pel que fa a la dificultat i que a la pàgina web de b·guara estaria bé que detallessin una mica més com perquè crec que la descripció no s'ajusta a la realitat. Això, ho passar la ruta de la Volta al Vero a blava, perquè la del Vero no té ni la meitat de dificultat tècnica que aquesta. En aquest sentit, les ganes de "vendre" el producte fa que perdin certa objectivitat a l'hora de detallar les característiques de la ruta, o si més no que la maquillin (fet i fet, no el cal pas ornamentar res perquè tenen un projecte ben bonic amb propostes molt bones). I malgrat el "desencís", la ruta, només pel paisatge, ja val la pena perquè la combinació del de Guara amb el decorat de fons de tot el Pirineu nevat és una bona compensació.

Nota final: i no podem deixar de parlar del maltractament a què estan sotmeses aquest tipus serres. I ens referim a les pràctiques nul·lament sostenibles com les motos o la caça. I és que la meitat de les vegades que hem anat a Guara hem hagut de marxar per culpa de batudes de caça; una altra vegada, com que érem colla, malgrat la batuda de caça vam continuar amb els plans inicials. I aquest cop, ens vam trobar un grup de tres motoristes (molt educats, això sí) enmig d'un sender; desconeixem la legislació aragonesa (aquí segur que estaria prohibit; altra cosa és que ho respectin), però si és legal que les motos es moguin per camins de menys d'1,5 m no té cap sentit que parlin de zona protegida.


dimarts, 17 de gener de 2017

Un pas més enllà: Mirapallars per la Portella Blanca



Comencem a acumular un gruix d'informació força significatiu al bloc. Fruit d'això fem una cosa que intentem evitar al màxim: repetir una piulada que ja teníem penjada; ens pensàvem que no i per això vam fer la gravació en vídeo. Malgrat la repetició, com que ja tenim fet el vídeo el pengem igualment. A més, en aquesta ocasió vam fer un pas més enllà ("otra vuelta de tuerca") ja que en comptes de pujar còmodament per l'obaga vam decidir ascendir-hi buscant el sol del vessant meridional, ni que això impliqués els 200m+ de bici a l'esquena pel costerut i baralladís sender que dur des de Rúbies fins a la Portella Blanca. Per accedir a Rúbies, ho vam fer per la Cabroa, un espectacular camí que puja al 10% i que traça un recorregut, en alguns punts, de vertigen.

dilluns, 9 de gener de 2017

Dies de fred, dies de pedalades a les solanes


Portem un hivern de bastant fred però amb 'poca' neu al Pirineu i és que fa més d'un mes que no neva; ara sembla que s'arreglarà i que, com a mínim al vessant nord, el blanc s'imposarà arreu. Mentrestant esperem a cop de pedal, buscant les solanes per mitigar tan com puguem les baixes temperatures d'aquests dies. Ja sabem que les solanes pirinenques (incloses les del pre) són terrenys exigents amb molta pedra solta però també hi ha algunes petites excepcions que confirmen la regla. Una il·lustre excepció la trobem en algunes de les solanes alturgellenques on podem descendir -1300 m gairebé sense pausa per corriols de somni que fan xalar de valent i espolsar-nos el fred d'aquest dies. No fa gaire hi vam ser amb el Carles i el Jordi, i en aquesta ocasió ha estat l'Al que ha gaudit d'aquesta joia:


dilluns, 2 de gener de 2017

Dies d'anticicló hivernal, pedalades sobre la boira



Quan s'instal·la l'anticicló a l'hivern, el Prepirineu de Lleida ofereix un espectacle majúscul que no ens cansem d'admirar any rere any: l'impressionant mar de núvols que ofega les poblacions de la Plana però que des de sobre és ben bé com si estiguéssim passant un dia a la platja, amb sol al cel i el mar preparat per capbussar-s'hi. Les imatges diuen, com gairebé sempre, molt més que les paraules:

Santa Engràcia




Montsec de Meià










Serra d'Aubenç


Conca Dellà





dilluns, 26 de desembre de 2016

Nen... fes cas als grans! (Pic Gran del Pessó / esquí de muntanya)


Distància: 14 km
Desnivell: 1300 m
Dificultat: alta, puntualment molt alta; MBEA S3/S4 (si es fa amb esquís, és clar, amb grampons -com nosaltres- la dificultat decreix). El 90% del recorregut no passa d'S2.
Durada total: 7:30
Punt de sortida: corba de Sant Martí
Punt d'arribada: Sant Nicolau
Dia: dissabte 24

De petit ja m'ho deien: "nen, fes cas als grans que saben el que diuen"... i quanta raó! Ja m'ho va avisar la Montse: la Vall de Mussoles és poc esquiable (si més no quan hi ha poc gruix de neu) perquè hi ha molt roca gran, pendents molt suaus, remadetes, trams de bosc... Però en aquest hivern de bones neus a les obagues podia ser una alternativa bona per l'orientació nord de tota la baixada. D'aquesta manera, fent cas omís dels bons consells, de cap a fer la travessa Sant Martí - Sant Nicolau passant pel Pic Gran del Pessó.
Així sortim des de la corba a la cota 1700 de la Vall de Sant Martí amb els esquís als peus ja per la pista que va al bosc de Moró; a l'entrada del bosc ens desviem a l'esquerra pel GR que va al Port de Rus, però tot just creuat el riu pel pont anem a l'esquerra a buscar el camí d'estiu que puja als estanys del Pessó, en un tram inicial de 200m+ sense neu (això també m'ho van avisar...).

Bosc de Moró

A la cota 2250 tornem a calçar els esquís i anem remuntant suaument fins a la Collada del Pessó havent superat còmodament, tots dos per la dreta, els estanys del Pessó; aquí veiem com de justetes estan algunes cares sud i, per exemple, el Tuc de Carants es veu al límit per poder pujar-hi amb esquís als peus.

Castellet de Moró i el Bony de la Rodona

Estany gran del Pessó; darrere el Tuc de Carants

Arribant a la collada del Pessó

A la Collada del Pessó hem de perdre una cinquantena de metres de desnivell per desviar-nos a l'esquerra i, amb esquís a l'esquena, arribar a una terrassa on ja es veu la pala final del Pessó; aquest pas no és difícil però és força exposat, per sort hi vam trobar molt bona neu primavera. Podem foquejar tota la pala sud fent un curiós eslàlom per evitar el rocam que aflora.

Pas clau per poder accedir a la pala final; es passa sota del rocam del centre de la imatge

Pala final del Pessó


Últims metres que foquegem

Els darrers 40 m+ els acabem de fer a peu perquè el pendent es redreça força; la bona neu primavera evita que ens haguem de calçar els grampons.



Últims 40 m abans del cim; al fons la boira al clot

Un cop al cim, continuem el descens cap a la Colladeta de l'Osso amb els esquís a l'esquena però ara sí que amb grampons als peus perquè ja veiem que els 150m- que hem de perdre fins a la citada collada tenen un pendent final molt dret. 

Al cim

Primera part del descens des del cim fins a  la Colladeta de l'osso


Segona part del descens des del cim fins a  la Colladeta de l'osso; trams de 40/45º

Assolida la colladeta ja veiem el que ens deia la Montse: una vall molt suau i molta roca a la vista. A veure si com a mínim l'hem encertat amb la neu; però, de moment, ni aquesta perquè la primera paleta sortint des del coll la trobem lleugerament encrostada. Per sort a mesura que anem baixant anem trobant la neu  pols que havíem anat a buscar. I diem sort, perquè el terreny ja no és gaire agraït per als esquís, si a més arribem a trobar mala neu haguéssim "flipat", especialment dins la part de bosc (200m-) que hi ha abans d'empalmar amb el Barranc dels Llacs. 

A la dreta, la Colladeta de l'Osso

Estil 'pass@muntanyes'

Part alta de la Vall de Mussoles

Part intermèdia de la Vall de Mussoles

En definitiva, una molt bona excursió però una esquiada ben discreta. Amb tot, vam poder gaudir del plaer d'obrir traça durant tot el recorregut, tant de pujada com de baixada.