Traductor

dimarts, 14 de febrer de 2017

A l'obaga del Montsec d'Ares



Bonica excursió que combina agradables boscos de roure i pins a la part mitjana i alta, amb la vegetació més escassa de la part alta, correntment assotada pel vent que aquest cap de setmana venia de sud i vam resguardar-nos-en a la cara nord del Montsec d'Ares. Vam ascendir per la part del Montsec de Castellnou i vam descendir pel de Sant Esteve, concretament seguint el GR3. A dalt, vam arribar-nos fins al Sant Alís, talaia privilegiada de la plana i el Pirineu però aquest dia limitat per la mala visibilitat.
I unes imatges de la cara nord del Montsec d'Ares:






dilluns, 6 de febrer de 2017

L'arduïtat dels Ports



No és cap secret que els Ports són un territori dur per a la BTT. Aquest cap de setmana ho vam tornar a comprovar.
Dissabte volíem fer-li la volta, a tot el Caro però la presència de neu a cotes altes ens ho va impedir. D'aquesta manera vam fer una volteta des de  Mas de Barberans fins a les Casetes Velles on la neu ja no permetia tirar més enllà. Un cop allí vam desfer un tram i vam empalmar amb la sendera que baixa per la Font del Paradís. Uns 600 m- prou bons però amb un tram central (uns 100 m-) difícil difícil. En total 30 km i 1000 m+ per gaudir de les parets i els boscos d'aquesta singular serra.

Remuntant la pista de la Vall


El Mont Caro a l'esquerra

A les Casetes Velles

Trams molt divertits durant tota la sendera...

Mirador al mig del descens

Trams molt exigents

Arribant a l'Àrea de lleure de la Vall

Àrea de lleure de la Vall

Diumenge volíem fer una volta per la zona de Rossell i Ballestar, ja al País Valencià, a tocar de la Sènia. Però el fort vent previst va entrar ben d'hora combinat amb pluges disperses i algun tro despistat, per la qual cosa ens va tocar girar cua. Vam poder salvar la jornada fent el bonic i accessible sender que baixa (400 m-) des de Bel a Rossell.

Pujant cap a Rossell per carretera
 





Imatges del Camí Vell de Bel a Rossell

dilluns, 30 de gener de 2017

Foquejant la pols de Port del Comte


Foto: JordiPO

Cap de setmana d'agradables lliscades per Port del Comte, guiats exquisidament per l'Ignasi que coneix pam a pam la zona; i és que aquest era un cap de setmana on calia mirar bé on ens posàvem perquè el risc d'allaus estava prou alt com per no cometre imprudències. D'aquesta manera, busquem els relleus suaus i amables del Port del Comte que després de la nevada de divendres ens rep amb mig metre de neu pols boníssima. El recorregut: Estivella (i una bona estona d'Estivella trillant les pales obagues arrebossades de neu pols sequíssima), Tossa, Pedró i avall. Una volta molt ben trobada, amb  panoràmiques generoses a nord i sud, que ens va saciar plenament. 


dilluns, 23 de gener de 2017

Severitat guarenca



Distància: 43 km
Desnivell: 1300 m
Dificultat: molt alta
Exposició: puntualment molt alta
Ciclabilitat de pujada: 99%
Ciclabilitat de baixada: amb un moooolt bon nivell, 99,9%; amb un nivell mitjanet, 80-85% (és el nostre cas), i amb un nivell baix, millor no posar-s'hi
Durada total: 6:30 h

No sabem si etimològicament Guara deu venir d'algun significat similar a la severitat, perquè li escauria d'allò més [una de les versions més versemblant seria: "“Torrente” en lengua ibérica se dice “uar”, que deriva en “guar”. El articulo determinado “el”, en ibero es “a”. Por lo tanto Guar-a, significa en lengua ibera “El torrente o los torrentes” (http://www.avalancha.org/noticias-sierra-guara/toponimia-de-la-sierra-de-guara.html)]. I és que una serra que per a les dues rodes de seguida t'exigeix moltíssim. Aquest és el cas de la ruta que es mou bàsicament per la solana més occidental de al serra, fruit de la barreja de tres rutes de b·guara (concretament les tres que es mouen per la zona del Salt de Roldán).
Així sortim des d'Apiés i pugem còmodament per asfalt fins al Salto de Roldán, on aviat comencem un preciós sender d'uns 6 km fins a la presa de Zienfuens; es tracta d'un llarg flanqueig amb constants ondulacions, és a dir, que no parem de pujar i baixar. Cal tenir en compte que l'hem iniciat a la cota 1000 i l'acabem a la 900, però no hi ha un pam de pla; una parell o tres de curts trams on cal empènyer la bici, però la resta tot bastant assequible. A partir de la presa, trobem un preciós passatge gràcies a les parets de El Escalar i els túnels guanyats a la roca. 







Així sortim al costat de l'embassament de Santa María de Belsué i fem un quilòmetre de sender pla fins a superar-ne la cua i prendre la pista que remunta per terreny pedregós fins a la cota 1200 on deixem aquesta pista i en prenem una altra, encara pitjor però sempre pedalable, que ens duu fins al coll sud del Pico del Águila (1420 m).




Fins aquí una regalada de ruta i esperem que el descens mantingui el nivell; la ruta la marquen com a vermella i com que havíem fet la Gran Volta al Vero que marquen com a negra, pensàvem que seria bufar i fer ampolles... Però el nivell no és que es mantingui, és que es dispara exponencialment ja que trobem passos bastant difícils en un terreny descompost que no permet badar al més mínim. Després la dificultat decreix i dóna pas a una secció amb algunes breus pujadetes puntualment bastant exposades; i així arribem al coll de San Mamés (1200 m).




La següent secció fins gairebé a Santolorieta és una pista molt pedregosa, amb algun tram trinxat per l'aigua. Des del citat llogaret hem de planejar/pujar per un bonic sender fins a tornar a empalmar amb la pista del Collado de San Miguel, a tocar del Salto de Roldán.



Anem bastant sorpresos de la dificultat que hem trobat; la veritat és que no n'esperàvem tanta. La web de b·guara diu que el sender del Salto de Roldán és espectacular (espectaculars ho són les parets, no el sender) però resulta que són 300 m- encara més difícils que els anteriors; feia temps que no baixava tantes vegades de la bicicleta (no exagero si dic que vaig posar peu a terra més d'una vintena de vegades) i és que el sender té uns esglaons on cal tenir molt molt bon domini de la bici per afrontar-los amb seguretat. Per acabar aquesta secció hi torna a haver una breu secció de pujada amb trams molt molt exposades i amb una timba molt lletja que nosaltres afrontem a peu (cal dir que aquest tram amb pantalons curts ha de ser dur dur, per la vegetació).





Acabem la ruta amb uns pocs quilòmetres de pista que ens serveix per certificar que aquesta ruta és negra com el carbó, pel que fa a la dificultat i que a la pàgina web de b·guara estaria bé que detallessin una mica més com perquè crec que la descripció no s'ajusta a la realitat. Això, ho passar la ruta de la Volta al Vero a blava, perquè la del Vero no té ni la meitat de dificultat tècnica que aquesta. En aquest sentit, les ganes de "vendre" el producte fa que perdin certa objectivitat a l'hora de detallar les característiques de la ruta, o si més no que la maquillin (fet i fet, no el cal pas ornamentar res perquè tenen un projecte ben bonic amb propostes molt bones). I malgrat el "desencís", la ruta, només pel paisatge, ja val la pena perquè la combinació del de Guara amb el decorat de fons de tot el Pirineu nevat és una bona compensació.

Nota final: i no podem deixar de parlar del maltractament a què estan sotmeses aquest tipus serres. I ens referim a les pràctiques nul·lament sostenibles com les motos o la caça. I és que la meitat de les vegades que hem anat a Guara hem hagut de marxar per culpa de batudes de caça; una altra vegada, com que érem colla, malgrat la batuda de caça vam continuar amb els plans inicials. I aquest cop, ens vam trobar un grup de tres motoristes (molt educats, això sí) enmig d'un sender; desconeixem la legislació aragonesa (aquí segur que estaria prohibit; altra cosa és que ho respectin), però si és legal que les motos es moguin per camins de menys d'1,5 m no té cap sentit que parlin de zona protegida.


dimarts, 17 de gener de 2017

Un pas més enllà: Mirapallars per la Portella Blanca



Comencem a acumular un gruix d'informació força significatiu al bloc. Fruit d'això fem una cosa que intentem evitar al màxim: repetir una piulada que ja teníem penjada; ens pensàvem que no i per això vam fer la gravació en vídeo. Malgrat la repetició, com que ja tenim fet el vídeo el pengem igualment. A més, en aquesta ocasió vam fer un pas més enllà ("otra vuelta de tuerca") ja que en comptes de pujar còmodament per l'obaga vam decidir ascendir-hi buscant el sol del vessant meridional, ni que això impliqués els 200m+ de bici a l'esquena pel costerut i baralladís sender que dur des de Rúbies fins a la Portella Blanca. Per accedir a Rúbies, ho vam fer per la Cabroa, un espectacular camí que puja al 10% i que traça un recorregut, en alguns punts, de vertigen.