Traductor

dilluns, 30 de maig del 2011

Vies ferrades i BTT a les Dolomites

Estiu del 2009 molt intens: molta activitat, molts quilòmetres, molts ferros, desnivells acumulats, espectaculars parets, molta història, i també molta tradició i molt trànsit muntanyenc.... LES DOLOMITES.
I de tanta intensitat en va sorgir un part múltiple: d'una banda, el naixement d'aquest blog, de l'altra banda, una de les primers publicacions en premsa escrita de la factoria pass@muntanyes: Vall d'Ampezzo. Vies ferrades i BTT. Aquest article el trobareu a   Revista Vèrtex núm. 236, maig- juny 2011







diumenge, 22 de maig del 2011

BTT a la Vall de Boí



Hi ha valls que quan les visitem fins i tot sembla que ens parlen. Ho deu de fer la confiança que s'estableix del sovinteig: a voltes ens diu que vol tranquil·litat i que no està per ningú (ens avisa en forma de petita placa de vent, senyal inequívoc d'aquesta invitació a recular); però d'altres (la majoria) ens rep amb les millors vestimentes.
Així la visita amb la BTT a la Vall de Boí ha estat, malgrat la prematura absència de neu, un festival de policromatisme primaveral.

(Baixant amb el port de la Gelada al fons)

I no tan sols això, sinó que a més semblava que ens volia recompensar per aquells dies "furros" i ens suggeria la descoberta d'aquells racons que fan les delícies dels amants de la troballa ciclable. En aquest sentit, dissabte va ser un dia especialment reixit:



(Agradable corriol que baixa des de l'estació d'esquí)

Diumenge escorcollem una filtració que ens han fet arribar: un corriol fantàstic que baixa d'Irgo cap a Llesp (a banda del bocaorella, hi ha informacions a la xarxa que ho semblen confirmar). Sortim del Pont de Suert, passem per l'ermita de Sant Salvador (un fantàstic mirador cap al Cotiella, Turbó i la màxima elevació del Pirineu)

 (Vista de l'Aneto des de l'ermita de Sant Salvador)

i fins a Irgo on busquem el corriol que surt des de la Mare de Déu de les Neus. El trobem ràpid però la vegetació es presenta generosa. Rapinyant per aquí i per allà anem fent, més o menys dignament, gairebé sempre damunt de la BTT.

(Corriol que baixa des d'Irgo fins a la Noguera de Tor; de vegades, una imatge no val més que mil paraules)

Més endavant trobem un nodrit grup de vaques que pasturen amb parsimònia la qual no es veu afectada per la nostra presència; però poc després de superar-les comencen a perseguir-nos llençant unes guitzes a l'aire que fan que ens haguem de refugiar entre els arbres. Ves que les deu haver espantades? La qüestió és que estan molt neguitoses i no sobra camí per sortejar-les. Finalment, trobem una escletxa vora els arbres i les podem deixar enrere amb un estrany joc de cuita a amagar entre ruminants i humans.
A baix enllacem amb el fantàstic Camí de l'Aigua que descendeix des de Caldes fins al Pont. I malgrat el nom, el camí no sempre segueix la mateixa tendència de l'aigua de la Noguera de Tor ja que la presència d'empits és una constant que ens obliguen a empényer puntualment la bici.


Més informació dels camins de la Vall de Boí. I una recomanació de ruta senderista per la zona.

diumenge, 1 de maig del 2011

Maladeta Oriental amb esquís

 
Distància: 12 kms.
Desnivell: 1400 mts.
Dificultat: ME(A) S2/S3.

Diumenge tenim la intenció de pujar al Pic d'Alba, però després de l'"experiment" del dissabte decidim anar a buscar una pujada més directa amb l'objectiu de trobar la millor neu possible ja que ha de ser el darrer descens de la temporada. Mirant mirant veiem que el Pic de la Rimaya és un 3000 que no tenim marcat i decidim anar-hi. 
La pujada és la mateixa que la de la Maladeta Oriental però un cop al coll cal anar a l'oest en comptes de l'est; el que no sabíem és que la cresta que l'uneix al coll era tan delicada (PDsup). Com que volem anar de cara a barraca desestimem entretenir-nos en la cresta i pugem a la Maladeta Oriental.
Malgrat les "directes" que hem volgut tirar no cal córrer perquè la neu continua estant podrida fins gairebé els 2200/2300 ja de bon matí i després, de pujada, la trobem encrostada a causa d'un vent molest que s'aixeca a mitja pujada. 

 
Un cop a la rimaia agafem número i amunt, amb grampons tot i que hi ha gent que en prescindeix i fins i tot n'hi ha un que baixa amb els esquís als peus.


Un cop al cim comencen a arribar núvols i desfem ràpid per poder baixar amb relleu. Des de la Rimaia fins als 2500 (aprox) la neu és polscompactadapelvent de molt bon esquiar (però no tant com la del dissabte).


 A partir d'aquí cap avall és un campi qui pugui per una neu podrida molt pitjor que la del dia anterior. A quinze minuts del cotxe els esquís tornen a la motxilla.


Malgrat l'escassetat de neu, en aquesta zona encara queda ben bé dues o tres setmanes per poder-hi esquiar, amb uns portejos tolerables.