Traductor

dissabte, 30 d’abril del 2011

Mulleres des de la Besurta amb esquís







____________________________________________________________________________________


(Vista de l'Aneto des del cim del Mulleres)

Distància: 18,5 kms.
Desnivell: 1200 mts.
Dificultat: ME S2 (molt puntualment S3)

Des de l'aparcament de la Besurta (1900 m.) prenem direcció est seguint paral·lels al riu Éssera. Posteriorment arribarem al Pla de l'Aiguallut. Tot plegat implica una hora (45 min -?-) per superar 250 m. de desnivell fins que entrem a la vall de l'Escaleta on comencem a guanyar desnivell de manera més significativa.

 (Remuntant la vall de l'Escaleta)

Fins aquest punt vam anar amb els esquís a l'esquena (fins i tot diríem que és millor que fer-ho amb els esquís als peus -??!!-). Per entrar a la citada vall cal superar uns 50 mts de marcat desnivell que amb neu, pinten delicats. Un cop a la vall torna a planejar una mica fins superar un estretament  (zona compromesa quan el risc d'allaus és elevat) on, ara sí, comença a remuntar de manera més marcada, deixant a  dalt a l'esquerra el Coth des Aranesi.

 (L'altiu Malh des Pois -Forcanada- al fons)

Fins aquí hem progressat sempre (des de les 7 del matí) per una neu podrida que ens planteja en nombroses ocasions una retirada a temps; cal tenir en compte que bona part de l'itinerari progressa prop de rierols que amaguen "avencs" molt perillosos per al descens.
Cap a la cota 2500 ja s'insinua al fons a l'esquerra la punta del Mulleres i la neu ha millorat notablement; ara cal remuntar un marcada pala que gairebé ens deixa la llom N que porta directament al cim, al qual arribem amb els esquís als peus evitant nombroses pedres que treuen el cap.

 (Al cim, amb els austriacs)

Al cim coincidim amb dos austríacs (sí sí, austríacs) que no parlen res que sigui comprensible per a nosaltres (ni anglès, ni francès, ni català... quina falta de cosmopolitisme!!), per la qual cosa la comunicació és escarida i fonamentalment no verbal.

(Baixant la pala cimera)

Iniciem el descens des del cim per una neu boníssima: un ditet de neu pols damunt d'una capa de neu dura; fins a 2400 apurem aquesta neu per enllaçar amb la neu podrida que es deixa fer molt més del que prevéiem i que, amb més o menys dignitat, ens porta fins als 2150, on els esquís tornen a l'esquena, gairebé a tocar del Pla de l'Aiguallut.

dijous, 28 d’abril del 2011

Centre BTT Salines Bassegoda


(el Canigó des del Moixer)

De camí al nord del continent es creuen unes muntanyes, si es vol, d'alçades modestes però amb moltes possibilitats per a la BTT: desnivells notables, tot tipus de camins i corriols, ... són la darrera elevació que fa el Pirineu abans d'enfonsar-se al Meditarrani: les serres de l'Albera i de les Salines. Aquesta darrera té un interessantíssim centre BTT del qual en són un breu mostrari les següents fotos:

 (zona de les Salines)

(Ídem)

 (Baixant cap a l'embassament de Boadella)

(Vall de la Muga)

(Ídem)

 (zona de l'Albera)

(Ídem)

 (Ídem)

diumenge, 10 d’abril del 2011

El congost de Mont-rebei en BTT



Aquells que coneixen el congost de Mont-rebei ja saben d'entrada que no és el millor lloc del món per posar-s'hi amb la BTT ja que, hi vagis per on hi vagis, té diversos trams molt poc ciclables. No són la majoria, ni molt menys, però sí que pot resultar una mica pesat el pujabaixa de la bici que hem de fer per superar-lo. De totes maneres si no el coneixem no és gens "desencertat" anar-hi amb la BTT, tot i que cal tenir molt present aquests trams de bttsenderisme.


Igualment, si ja l'hem visitat a peu i ara ho volem fer amb la bici és una jornada que, si som conscients on ens posem, pot resultar una experiència més que agradable. Amb tot, és una ruta, insistim: ens hi posem per on ens hi posem, de dificultat molt alta (si ens permeteu la rotunditat: qui digui el contrari, "menteix") i que demana moooolta prudència. Cal tenir present (si més no així ens sembla recordar-ho d'algun plafó informatiu de l'entrada al congost) que la part de camí que està "guanyat" a la pedra no es pot fer damunt de la bici i, per tant, hem d'arrossegar la bicicleta aproximadament durant un km; és cert que la majoria d'aquest km es podria fer damunt de la BTT però cal que respectem les normes i la possible gent que ens hi poguem trobar, especialment els caps de setmana.
Probablement la ruta que us proposem aquí és la manera més ciclable de travessar el congost. El millor lloc per iniciar-la és l'aparcament de la caseta de l'entrada per Pont de Montanyana, però si veniu del sud  (Balaguer, Lleida, etc) us surt més a compte deixar el cotxe en una entrada a 1200 mts d'alçada de la pista asfaltada que puja al coll d'Ares, malgrat que això implicarà haver de començar baixant i acabar pujant. 
Si ho fem així (que és com ho vam fer nosaltres), quan deixem el vehicle iniciarem el descens cap al castell de Sant Llorenç.

 
Un cop hi arribem en comptes de seguir la pista en ascens (que és per on va la ruta del centre BTT) nosaltres anem direcció un cobert per corriol poc definit amb un flanqueig de tendència oest. Són uns 200 mts força molestos d'arrossegar la bici fins que trobem un sender marcat amb uns cercles vermells i blancs que prendrem en descens. Hi ha una primera rampa de marcat desnivell però després millora notablement la ciclabilitat tot i que ara la vegetació, ara un barranc, ara algun esglaó,... no ens permetran fer tirades més llargues de 300-400 mts damunt de la btt. I així, salvant curts trams de no més de 100 mts de llargada al costat de la BTT fins arribar al refugi de Mas Carlets. En aquest punt s'inicia la part de corriol més agraït: un km d'excel·lent sender direcció N que ens portarà, amb uns darrers metres de major dificultat, fins al camí excavat a la pedra.


Ja hem dit que aquesta part cal fer-la a peu i a més d'aquesta manera podrem gaudir amb més tranquil·litat de l'espectacularitat del paisatge; fet i fet és un tram d'encara no un km de còmode caminar. No cal ser impacients perquè quan s'acaba aquest km queda un bon tram de sender molt ciclable i molt menys exposat fins arribar a la caseta d'informació (encara queda algun esglaó però gairebé tot és de molt bon ciclar).


Un cop a la casa del "parc" ens toca remuntar per asfalt, primer fins al coll de la Fabregada (prèvia visita a Alsamora -no passeu per la "variant" i entreu al poble-)

 
i després per bosc de pins, encara asfaltat, i ple d'erugues, fins al coll d'Ares.


 A partir d'aquí iniciem el descens final de 300 mts per pista fins al vehicle.

diumenge, 3 d’abril del 2011

Incursió a la Roca del Corb i Sant Honorat



Punt d'inici: Des d'Oliana, seguim durant dos quilòmetres la C-14 que porta a la Seu d'Urgell. Tot just creuat el riu Segre abandonem la carretera principal i girem a l'esquerra, direcció Peramola. Poc abans d'arribar a aquesta població seguim l'indicador Hotel Can Boix i ben aviat deixarem el cotxe.
Total km.:  11.50
Dificultat: fàcil
Desnivell: 900m
Durada: 4h
Adaptació lliure de la ruta del viquiloguer Toni Planas.

Des de les instal.lacions d'aquest hotel de 4 estrelles ja veiem al fons, aixecant-se majestuosament, els conglomerats de la Roca del Corb i Sant Honorat, el nostre objectiu d'avui. 
La primera part del trajecte segueix per un sender que transcorre pel bosc de l'Hostal. A la cota 800m arribem a una pista, la qual prendrem a l'equerra per pujar al Roc de Cogul (887m) on tindrem unes àmplies vistes del terme d'Oliana d'una banda i, de l'altra, una excel.lent panoràmica de Roca del Corb i de Sant Honorat. A continuació desfem camí i seguim per la pista fins arribar a una bifurcació. Nosaltres anem a la dreta, direcció Roca del Corb.


 Ben aviat trobarem l'indicador de la Casa del Corb. Aquí abandonarem la pista principal i girarem a l'esquerra per un corriol que ens portarà al vessant sud-oest de la Roca del Corb. El recorregut per la base d'aquestes impressionants parets és extraordinari. El paisatge i la tranquil.litat de l'entorn són un regal per a l'excursionista. Seguim pel sender senyalitzat fins arribar a la Casa del Corb, una immensa balma que ha estat tapiada i on l'interior de l'habitacle supera la mitjana de metres quadrats d'un pis actual....


Tot seguit avancem per la base de la cinglera, guiant-nos per marques grogues i blaves fins arribar al Coll de Mu.


Davant nostre, se'ns presenten les peculiars formes de les roques de Sant Honorat. Seguim pel llom de la serra i ben aviat girem a la dreta, per endinsar-nos per les artèries d'aquestes impressionants roques rogenques.


Unes cadenes, les úniques que trobarem, ens indiquen l'inici d'aquesta ben trobada ruta que ens permetrà resseguir, entre aèries feixes, la cara sud d'aquesta serra fins culminar la seva cota màxima (1.068m). Tot i que l'itinerari no segueix un sender ben definit, al llarg del trajecte anirem trobant fites que ens indiquen la bona direcció. Aquesta part de la ruta no té cap dificultat tècnica però sí caldrà estar molt atent ja que ens movem per terrenys força aeris i estrets.


A més de l'espectacularitat de les parets, també és d'una gran bellesa els racons que creuem i, sobretot, els contrastots entre zones obagues i solanes que enriqueixen encara més el paisatge.




Un cop al cim gaudirem, una vegada més, de les panoràmiques de la vall i de les verticals parets que s'aixequen als nostres peus.
El descens segueix per un sender sense dificultat que recorre pel seu vessant est fins arribar al torrent de Font Viva. D'aquí seguirem sense pèrdua fins al punt d'inici.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Ferrada Roc d'Esquers



Aproximació: des d'Escaldes-Engordany prenem la carretera direcció al llac d'Engolasgers i, en la cruïlla amb la carretera de la Plana, creuem el riu i aparquem el cotxe.
Desnivell: 550m
Durada: 3h
Dificultat: moderada


Des del cotxe tenim uns 10 minuts d'aproximació fins a l'inici de la ferrada. La via té un recorregut molt vertical però, en tot moment, està molt equipada, amb infinitat d'escales i sirgues on ens podem assegurar.  Tot i trobar algun pas una mica més atlètic, i un parell de desploms, el trajecte no presenta dificultat tècnica. Això sí, caldrà estar avesat a les alçades i no patir de vertigen.

 
Després d'haber guanyat més de la meitat del desnivell, la via ens ofereix un nou pas a superar: un pont penjat d'uns 5 metres de llargada on caldrà mantenir l'equilibri per damunt d'un cadenat ben tensat.


A continuació, encara tenim alguns metres més de paret vertical que caldrà superar assegurats.
Quan entrem en zona boscosa ja podrem abandonar arnés i dissipador i només ens quedarà  avançar a peu pel corriol que puja fins al coll Jovell, la cota més alta del trajecte (1779m). Des d'aquí prendrem direcció oest i iniciarem el descens cap a la vall del Madriu pel camí del Matxos. Als Cortals de Ràmio girarem a la dreta i seguirem pel marcat sender que baixa paral.lel al Riu de Madriu tot seguint traces de GR. Quan ens resten uns 100 m. de desnivell per arribar al punt d'inici, el sender es bifurca. Nosaltres creuem el riu i seguirem el darrer tram per frondós bosc fins arribar a la carretera de la Plana.


Pic Alt de Cubil des dels Cortals d'Encamp


(Primeres llums a l'est del Salòria)

Dificultat: ME S2, S3.
Desnivell: 800 mts.
Distància: 9,5 kms.
Punt de sortida: final de la carretera que passa per Cortals d'Encamp i arriba al Funicamp (2100m).

Sortim amb els esquís a l'esquena des del costat de la caseta de l'escola d'esquí (2100 m) baixant cap al riu de les Deveses, el qual creuem ja amb els esquís als peus. Remuntem pel marge hidrogràfic esquerra per suaus pendents i per una sorprenent neu dura fruit del bon regel nocturn, tot i que la iso0 prevista era al voltant dels 3500. Als 20 minuts ens decantem breument al sud però ben aviat ens tornem a encaminar a l'est, per superar la cara N de l'Alt de Griu, sempre per suaus pales. Als 2400 ens orientem al S; malgrat que podríem mantenir l'ascens per aquesta valleta, és millor fer un flanqueig a l'esquerra per remuntar per una de paral·lela una mica més tancada (atenció a les allaus de la cara O del Pic de Cubil) però lleugerament més suau, tot i que amb pendents al voltant dels 30º dels 2500 als 2600 m. (Si no ho feu així accedireu al coll per una pala força dreta propensa a les allaus.) L'orientació oest fa que bona part de l'ascens el fem a l'ombra i que la neu es mantingui dureta.

(A la cota 2500 remuntant la pala més dreta que mena al coll)

(Des del coll amb la pala O del Pic de Cubil)

Al coll el vent es fa més evident. Remuntem amb els esquís als peus fins a l'avantcim on ja només ens queda 5 minuts de fàcil cresta fins al cim.

 (A la "cresta")

Iniciem el descens a les onze per una neu dura-primavera boníssima (probablement la millor de la temporada) fins als 2400 on ja ha transformat més i és primavera primavera però també de molt bon esquiar.

 (Amb el coll a darrere)

 (A la part baixa, bona neu primavera)

En general, a Andorra queda força neu a les obagues però a les sud no és exagerat dir que, a la majoria, fins als 2300 no hi ha neu contínua. Això no treu que encara hi hagi "sorpreses" amagades:

 (Allau "recent" a sotavent, a la N-O de la carena que uneix el Cubil amb el Ensagents -o Pessons-)