Circumdant el Tozal de Cubilás (Guara)

Distància: 35 km.
Desnivell: 1500 m.
Dificultat: molt alta.
Durada total: 6:30 h.
Punt de sortida: Yaso.

Volta salvatge (com sempre a Guara) a cop de pedal (i de trescada) a l'entorn del Tozal de Cubilás, la segon cota d'aquesta serra.

Sortim des del llogaret de Yaso i fem uns pocs metres d'asfalt abans de prendre la pista criminal que puja fins al Collado de Ballemona. Tot just posar-nos-hi ja veiem que serà més facinerosa del que tenim previst i ben aviat trobem els primers trams de bttsenderisme; no és que siguin gaire llargs però és una constant: 50m+ de pedal, 25m+ caminant, 100m+ de pedal, 30m+ caminant... i així fins a la cota 1100. Només portem 4 km però ja hem guanyat 500m+; poc més d'un 12% de pendent mitjà però amb passatges molt i molt pedregosos. Fem càlculs: ens queden 7 km per remuntar 500m+... bufar i fer ampolles, pensem... ERROR! Resulta que els següents 3,5 km són un constant puja i baixa que no ens permet guanyar cota, la qual cosa ens fa veure que es presenta un tram com l'inicial (fet i fet, visualment ja es veu que el tema s'animarà). Efectivament, durant els següents 3 km guanyarem 450 m+, per una pista en més bon estat que la precedent però amb rampes impossibles per a mortals. Això fa que es reprodueixi la dinàmica del principi: trams de pedal i d'altres caminant. Arribem als peus del Cabezo de Guara que sortegem pel vessant sud-est en un tram força planer abans no perdem 100m- acabats els quals remuntem per un agradable barranc amb roderes de 4x4 que es deixa fer gairebé tot pedalant. Són 100m+ ben bonics i ens duen al pla previ que duu fins al coll de Ballemona o de Cubilás, amb uns metres finals força exigents per la precarietat de les roderes que ens hi duen. Assolim el coll després de 18 km i 1300 m+; pam amunt, pam avall, NO hem pogut pedalar el 10% del quilometratge, el 30% del desnivell i el 40% del temps. Guara ens ha tornat a pegar una bona estocada... en alguna crònica que relatava les característiques d'aquest ascens deia que aquesta pujada només era per portar-hi el millor amic o el pitjor enemic; èpica a banda, no li falta raó, a la sentència.

Des del coll, bones vistes del Mont Perdut i companyia, encara blanquets. Ara ens toca baixar i malgrat l'esgotament de la pujada sabem que juguem a cavall guanyador, perquè el descens, que ja coneixem, és d'aquells de traca i mocador, això sí, si som una mica insensibles a la pedra. En total, -1100 m de pedra i més pedra però ciclable en un 99%; tan sols cal destacar un curt tram d'uns 50m- cap a la meitat de la baixada i uns 3-4 esglaons amb pedres a contrapèl només aptes per als més experts. Normalment els passatges més difícils són a la primera meitat del descens, abans de creuar la pista de Santa Cilia, que també és el tram més pedregós. Quan hem superat la citada pista el corriol es torna més ràpid gràcies al fet que la mida de la pedra és més petita i el pendent lleugerament més suau, excepte un curt moment abans de finalitzar. En definitiva, es tracta d'un dels tres millors descensos de Guara: llarg, fluid i amb molta continuïtat; però no podem oblidar on som i que implica una solana prepirinenca.
Per acabar, regalem 100m- per pista abans no arribem a la carretera que haurem de seguir en ascens fins a Yaso (6 km i 200 m+).

Per Guara, pujant i baixant (de la bici)

Últimament estem coneixent el projecte de BGuara, un centre btt orientat a l'enduro més extrem. Vam començar bé per la zona d'Alquézar però darrerament estem entomant bastant amb les rutes, més que res perquè considerem que no estan ben graduades... sabem que per al nostre nivell posar-se a fer rutes negres (ho diem per l'experiència de centres btt de França, de Zona Zero, de Puro Pirineo o d'Alto Gállego btt) és anar a agonitzar però, en canvi, a les vermelles xalem de valent. Però aquí a BGuara ja portem dues vermelles que ens les hem menjat amb patates i que depassen de molt el nivell d'una ruta vermella que ells marquen.

En general, a totes les presentacions de les diferents rutes hi ha pocs detalls de com són els recorreguts i això provoca que s'hi vagi bastant a les palpentes o directament mig enganyat ja que sistemàticament s'obvien les parts difícils (o es relativitzen). 

Per exemple, l'última que vam fer (ja fa dies) la presenten de la següent manera:

Catedrales de roca:

Espectacular ruta de enduro con casi 100% de senderos que te permitirá pedalear sobre el increíble barranco de Mascún.

La ruta parte de Rodellar y desciende al cauce del Mascún para luego remontar el barranco de Andrebot con un buen porteo de la bicicleta (30 min). Tras ello se toma una pista en dirección al Dolmen de Losa Mora y luego un sendero que asciende a Nasarre y desciende al bonito pueblo de Bara, junto al río Alcanadre. Desde Bara se continúa ascendiendo por bellos senderos al despoblado de Miz y a la collada del Aire, donde se toma otro largo sendero que conduce a Otín y desde allí asciende hasta un collado que domina el barranco de Mascún. Las increíbles vistas panorámicas nos acompañarán en el rocoso descenso hasta el río, desde donde sólo quedará remontar de nuevo a Rodellar.

La nostra versió, però, seria la següent (en negreta, la nostra aportació -encertada o no-):

La ruta parte de Rodellar i ja als primer metres encarem un sender en ascens amb passos molt exigents y desciende al cauce del Mascún per un sender bo de baixada però molt exigent en ascens (ja que el farem per finalitzar la ruta) para luego remontar el barranco de Andrebot con un buen porteo de la bicicleta (30 min) molt probablement aquests 30' són més 45', ja que el terreny és molt descompost. Tras ello se toma una pista en dirección al Dolmen de Losa Mora y luego un sendero que asciende a Nasarre y desciende (-200 m prou bons, segurament el millor de la ruta) al bonito pueblo de Bara, junto al río Alcanadre per accedir al poble s'ha de creuar el riu i no serà estrany que ens calgui descalçar-nos. Desde Bara se continúa ascendiendo por bellos, difícils i amb una discontinuïtat pel que fa a la ciclabilitat força alta, senderos al despoblado de Miz y a la collada del Aire, donde se toma otro largo sendero que conduce a Otín, amb passos només aptes per a experts de l'enduro (la resta ens tocarà anar pujant i baixant de la bici repetidament, y desde allí asciende hasta un collado que domina el barranco de Mascún. Las increíbles vistas panorámicas nos acompañarán en el rocoso (la paraula exacta no és rocós, és pedregós... molt pedregós, però que molt) descenso hasta el río, desde donde sólo (aquest "sólo" ja sóna a broma de mal gust tenint en compte que es tracta, bàsicament de caminar amb la bici al costat durant uns +100m, si més no per a la immensa majoria de ciclistes) quedará remontar de nuevo a Rodellar.

Per tant, la ruta és sense cap mena de dubte de dificultat negra. Nosaltres en total li vam dedicar 7 hores, comptant una hora de parades, no és exagerat dir que durant 3 hores vam estar caminant. 

La jornada ens va deixar aquestes imatges (molt boniques, això sí):

Baixant al Barranc de Mascun

Creuant el Mascun

Porteig de 45'

Dolmen de la Losa Mora

Passat el dolmen

Arribant a Nasarre

4 imatges de la baixada a Bara

A la collada del Aire amb el Cotiella al fons

A punt de fer l'última baixada

Última baixada del dia

Arribant al Mascún abans de l'últim porteig

Severitat guarenca

Distància: 43 km
Desnivell: 1300 m
Dificultat: molt alta
Exposició: puntualment molt alta
Ciclabilitat de pujada: 99%
Ciclabilitat de baixada: amb un moooolt bon nivell, 99,9%; amb un nivell mitjanet, 80-85% (és el nostre cas), i amb un nivell baix, millor no posar-s'hi
Durada total: 6:30 h

No sabem si etimològicament Guara deu venir d'algun significat similar a la severitat, perquè li escauria d'allò més [una de les versions més versemblant seria: "“Torrente” en lengua ibérica se dice “uar”, que deriva en “guar”. El articulo determinado “el”, en ibero es “a”. Por lo tanto Guar-a, significa en lengua ibera “El torrente o los torrentes” (http://www.avalancha.org/noticias-sierra-guara/toponimia-de-la-sierra-de-guara.html)]. I és que una serra que per a les dues rodes de seguida t'exigeix moltíssim. Aquest és el cas de la ruta que es mou bàsicament per la solana més occidental de al serra, fruit de la barreja de tres rutes de b·guara (concretament les tres que es mouen per la zona del Salt de Roldán).

Així sortim des d'Apiés i pugem còmodament per asfalt fins al Salto de Roldán, on aviat comencem un preciós sender d'uns 6 km fins a la presa de Zienfuens; es tracta d'un llarg flanqueig amb constants ondulacions, és a dir, que no parem de pujar i baixar. Cal tenir en compte que l'hem iniciat a la cota 1000 i l'acabem a la 900, però no hi ha un pam de pla; una parell o tres de curts trams on cal empènyer la bici, però la resta tot bastant assequible. A partir de la presa, trobem un preciós passatge gràcies a les parets de El Escalar i els túnels guanyats a la roca. 

Així sortim al costat de l'embassament de Santa María de Belsué i fem un quilòmetre de sender pla fins a superar-ne la cua i prendre la pista que remunta per terreny pedregós fins a la cota 1200 on deixem aquesta pista i en prenem una altra, encara pitjor però sempre pedalable, que ens duu fins al coll sud del Pico del Águila (1420 m).

Fins aquí una regalada de ruta i esperem que el descens mantingui el nivell; la ruta la marquen com a vermella i com que havíem fet la Gran Volta al Vero que marquen com a negra, pensàvem que seria bufar i fer ampolles... Però el nivell no és que es mantingui, és que es dispara exponencialment ja que trobem passos bastant difícils en un terreny descompost que no permet badar al més mínim. Després la dificultat decreix i dóna pas a una secció amb algunes breus pujadetes puntualment bastant exposades; i així arribem al coll de San Mamés (1200 m).

La següent secció fins gairebé a Santolorieta és una pista molt pedregosa, amb algun tram trinxat per l'aigua. Des del citat llogaret hem de planejar/pujar per un bonic sender fins a tornar a empalmar amb la pista del Collado de San Miguel, a tocar del Salto de Roldán.

Anem bastant sorpresos de la dificultat que hem trobat; la veritat és que no n'esperàvem tanta. La web de b·guara diu que el sender del Salto de Roldán és espectacular (espectaculars ho són les parets, no el sender) però resulta que són 300 m- encara més difícils que els anteriors; feia temps que no baixava tantes vegades de la bicicleta (no exagero si dic que vaig posar peu a terra més d'una vintena de vegades) i és que el sender té uns esglaons on cal tenir molt molt bon domini de la bici per afrontar-los amb seguretat. Per acabar aquesta secció hi torna a haver una breu secció de pujada amb trams molt molt exposades i amb una timba molt lletja que nosaltres afrontem a peu (cal dir que aquest tram amb pantalons curts ha de ser dur dur, per la vegetació).

Acabem la ruta amb uns pocs quilòmetres de pista que ens serveix per certificar que aquesta ruta és negra com el carbó, pel que fa a la dificultat i que a la pàgina web de b·guara estaria bé que detallessin una mica més com perquè crec que la descripció no s'ajusta a la realitat. Això, ho passar la ruta de la Volta al Vero a blava, perquè la del Vero no té ni la meitat de dificultat tècnica que aquesta. En aquest sentit, les ganes de "vendre" el producte fa que perdin certa objectivitat a l'hora de detallar les característiques de la ruta, o si més no que la maquillin (fet i fet, no el cal pas ornamentar res perquè tenen un projecte ben bonic amb propostes molt bones). I malgrat el "desencís", la ruta, només pel paisatge, ja val la pena perquè la combinació del de Guara amb el decorat de fons de tot el Pirineu nevat és una bona compensació.

Nota final: i no podem deixar de parlar del maltractament a què estan sotmeses aquest tipus serres. I ens referim a les pràctiques nul·lament sostenibles com les motos o la caça. I és que la meitat de les vegades que hem anat a Guara hem hagut de marxar per culpa de batudes de caça; una altra vegada, com que érem colla, malgrat la batuda de caça vam continuar amb els plans inicials. I aquest cop, ens vam trobar un grup de tres motoristes (molt educats, això sí) enmig d'un sender; desconeixem la legislació aragonesa (aquí segur que estaria prohibit; altra cosa és que ho respectin), però si és legal que les motos es moguin per camins de menys d'1,5 m no té cap sentit que parlin de zona protegida.

Pedalant per les alçades del Vero

Distància: 45 km
Desnivell: 1500 m
Dificultat: mitjana, puntualment mitjana-alta
Durada total: 7 h
Punt de sortida Alquézar

Ens ajuntem amb els amics de KEA per fer una preciosa volta per la part nord d'Alquézar i visitar els ancestrals pobles de la zona. 

Guara és una d'aquelles serres que tant ens agrada als Pass@muntanyes ja que tenen aquella 'cosa' autèntica del muntanyisme: la solitud, els camins de tota la vida, la naturalitat allunyada de l'artifici, el paisatge punyent però bonic arreu, el terreny exigent però sempre amb premi... en definitiva, una d'aquelles serres apta només per als que valorin el conjunt i no només l'estrictament ciclista, atès que és ben cert que els descensos no són cap meravella, en el sentit de tenir llargues tirades; però al final la suma de petites joies acaben donant un excel·lent resultat.

La ruta comença a Alquézar amb una bona tanda de quilòmetres per bones pistes gairebé sempre de pendents suaus. Al Collado de Paúles baixem el sender més llarg i bonic de la jornada: 300 m- nets i ràpids que es fan en un tres i no res, fins a sortir a tocar de Santa María de la Nuez. A partir d'aquest poble i fins al mirador del Vero diríem que hi ha un tram amb passatges espectaculars de preciosos i antics camins entre pobles, tant de pujada com de baixada, sempre breus en aquest segon cas. A partir del mirador, una estona de carretera i baixada dura i amb trams difícils per un bonic llom que ens recorda el Montsant fins al fons del barranc del Vero on ens toca arrossegar una estoneta la bici ben bé pel mig del llit; es tracta de l'única part senglar de tot el recorregut, abans no encarem la caminada final de 200 m+ fins a tocar d'Alquézar.

Al Tossal de Guara en combinada

Data:  11 de maig de 2012
Distància: 34 km

Desnivell: 1350 m

Dificultat: molt alta

Durada total: 7 h

Ciclabilitat de pujada: 90%

Ciclabilitat de baixada: 99%
Cartografia: Sierra y Cañones de Guara. Parque Natural. Editorial Alpina.

Punt de sortida: Nocito; s'hi accedeix des de l'A-23, passat Osca direcció el port de Monrepòs, per 20 km de pista asfalta que demanen tres quarts d'hora de cotxe (i probablement algun mareig indesitjat). 

Ruta original de SQLP 

Sortim des del poble per asfalt remuntant suaument fins al PK 6 on ens desviem a la dreta per prendre una pista que inicialment puja molt còmodament però que a la cota 1600 es posa molt exigent, fins a l'extrem que hi ha alguns trams que els haurem de fer a peu fins arribar als plans de Cupierlo.

En aquest punt tenim una curta treva abans d'afrontar les rampes pedregoses que ens menen fins al Puerto de Bellamona; aquí hi ha dubtes sobre la millor opció: sembla que podem flanquejar per la part esquerra del cim homònim però nosaltres resseguim unes roderes, que tot i costerudes, les podrem fer damunt la bici fins gairebé al cim. A continuació haurem de perdre uns 50 m de desnivell per un pedragam gens agradable (impossible de fer-ho en bici).

Quan som al Collado de Ballemona tenim un breu tram de ciclabilitat abans no comencem l'autèntic BTTsenderisme de la jornada: fins arribar a la Punta Ballemona hem de carregar la bici a l'esquena, per a continuació seguir per la carena i tornar a perdre desnivell fins arribar als peus del Tozal de Guara.

En aquesta cota nosaltres arribem bastant damnificats per la qual cosa decidim deixar les bicis i acabar de remuntar a peu (error: val la pena un darrer esforç per ascendir els últims 150 m de desnivell fins al cim i després aprofitar el descens).

Fet cim recuperem les BTTs i iniciem el descens. Fins al Refugio de los Fenales el corriol té tres parts molt diferenciades: la primera flanqueja la cara N de la punta de Ballemona, no és difícil però és una mica exposat;

la segona part, la més difícil, el sender perd desnivell accentuadament i no s'hi val a badar;

la tercera, la més llarga de totes, és un fantàstic corriol boscós que ens fa xalar de valent.

En total, 550 m de desnivell de bon sender.

Acabat aquest primer corriol desfem breument per pista fins prendre un nou corriol que surt a l'esquerra i que baixa cap a la font de la Paúl. Són uns 200 m de desnivell força més exigents a causa de la molta pedra solta que hi ha i els nombrosos revolts que hem d'afrontar enmig d'aquest terreny tan inestable... però amb tot, es va fent amb certa alegria.

Passada la font de la Paúl arribem a una cruïlla de corriols: recte va a Bentué de Nocito (una possible escapatòria -tot i que en desconeixem el seu estat- per estalviar-nos el darrer tram de corriol fins a Nocito, el més difícil de tots, especialment si hi baixa aigua) però nosaltres prenem el que remunta a l'esquerra. Ben aviat però tornem a descendir ara per un corriolbarranc que, probablement perquè anem cansats, trobem bastant difícil i incòmode per l'aigua que hi baixa.

I amb aquesta mateixa tònica retornem a Nocito, per corriol des del Collado, amb la sensació d'haver realitzat una gran primera aproximació en BTT a la serra de Guara.

TRACK GPS