Traductor

dilluns, 26 de desembre del 2016

Nen... fes cas als grans! (Pic Gran del Pessó / esquí de muntanya)


Distància: 14 km
Desnivell: 1300 m
Dificultat: alta, puntualment molt alta; MBEA S3/S4 (si es fa amb esquís, és clar, amb grampons -com nosaltres- la dificultat decreix). El 90% del recorregut no passa d'S2.
Durada total: 7:30
Punt de sortida: corba de Sant Martí
Punt d'arribada: Sant Nicolau
Dia: dissabte 24

De petit ja m'ho deien: "nen, fes cas als grans que saben el que diuen"... i quanta raó! Ja m'ho va avisar la Montse: la Vall de Mussoles és poc esquiable (si més no quan hi ha poc gruix de neu) perquè hi ha molt roca gran, pendents molt suaus, remadetes, trams de bosc... Però en aquest hivern de bones neus a les obagues podia ser una alternativa bona per l'orientació nord de tota la baixada. D'aquesta manera, fent cas omís dels bons consells, de cap a fer la travessa Sant Martí - Sant Nicolau passant pel Pic Gran del Pessó.
Així sortim des de la corba a la cota 1700 de la Vall de Sant Martí amb els esquís als peus ja per la pista que va al bosc de Moró; a l'entrada del bosc ens desviem a l'esquerra pel GR que va al Port de Rus, però tot just creuat el riu pel pont anem a l'esquerra a buscar el camí d'estiu que puja als estanys del Pessó, en un tram inicial de 200m+ sense neu (això també m'ho van avisar...).

Bosc de Moró

A la cota 2250 tornem a calçar els esquís i anem remuntant suaument fins a la Collada del Pessó havent superat còmodament, tots dos per la dreta, els estanys del Pessó; aquí veiem com de justetes estan algunes cares sud i, per exemple, el Tuc de Carants es veu al límit per poder pujar-hi amb esquís als peus.

Castellet de Moró i el Bony de la Rodona

Estany gran del Pessó; darrere el Tuc de Carants

Arribant a la collada del Pessó

A la Collada del Pessó hem de perdre una cinquantena de metres de desnivell per desviar-nos a l'esquerra i, amb esquís a l'esquena, arribar a una terrassa on ja es veu la pala final del Pessó; aquest pas no és difícil però és força exposat, per sort hi vam trobar molt bona neu primavera. Podem foquejar tota la pala sud fent un curiós eslàlom per evitar el rocam que aflora.

Pas clau per poder accedir a la pala final; es passa sota del rocam del centre de la imatge

Pala final del Pessó


Últims metres que foquegem

Els darrers 40 m+ els acabem de fer a peu perquè el pendent es redreça força; la bona neu primavera evita que ens haguem de calçar els grampons.



Últims 40 m abans del cim; al fons la boira al clot

Un cop al cim, continuem el descens cap a la Colladeta de l'Osso amb els esquís a l'esquena però ara sí que amb grampons als peus perquè ja veiem que els 150m- que hem de perdre fins a la citada collada tenen un pendent final molt dret. 

Al cim

Primera part del descens des del cim fins a  la Colladeta de l'osso


Segona part del descens des del cim fins a  la Colladeta de l'osso; trams de 40/45º

Assolida la colladeta ja veiem el que ens deia la Montse: una vall molt suau i molta roca a la vista. A veure si com a mínim l'hem encertat amb la neu; però, de moment, ni aquesta perquè la primera paleta sortint des del coll la trobem lleugerament encrostada. Per sort a mesura que anem baixant anem trobant la neu  pols que havíem anat a buscar. I diem sort, perquè el terreny ja no és gaire agraït per als esquís, si a més arribem a trobar mala neu haguéssim "flipat", especialment dins la part de bosc (200m-) que hi ha abans d'empalmar amb el Barranc dels Llacs. 

A la dreta, la Colladeta de l'Osso

Estil 'pass@muntanyes'

Part alta de la Vall de Mussoles

Part intermèdia de la Vall de Mussoles

En definitiva, una molt bona excursió però una esquiada ben discreta. Amb tot, vam poder gaudir del plaer d'obrir traça durant tot el recorregut, tant de pujada com de baixada.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Impensadament al Tossal de Moró



Aquesta temporada d'esquí ha començat amb un protagonista clar: la zona entre la Vall de Boí i la Vall Fosca perquè sembla que és on hi ha la millor neu. Per aquest motiu, dirigim la segona foquejada de l'any, aquesta de caire experimental, cap a l'estació d'esquí de Boí Taüll per fer no sabem ben bé què.
Així sortim pel barranc de Collbirrós fins al Puig Falcó. Una mica d'esma baixem primer per pista però de seguida entrem a Manyanet per unes pales orientades a nord des de sota del Muntanyó; bona neu pols malgrat que una mica canviant. Un cop a baix ens tornem a posar les pells i tirem direcció cap al Pas de Llevata per tornar a entrar als dominis de l'estació però ben aviat hem de recular perquè veiem que per on volem passar no hi ha neu. D'aquesta manera ens toca seguir les traces del Carles amb el qual ens havíem retrobat pocs minuts abans. Una elegant traça per pendents, en algun punt, prou punyents (sort de la bona neu i del bon criteri de la traça) ens eleva, gairebé sense voler-ho, fins al Tossal de Moró. Aquesta pujada la fem per una cara sud amb molt bona neu primavera a les cotes intermèdies, la qual cosa ens duu a la conclusió que molt probablement la pala del Tuc de l'Estanyet deu estar al punt. Però la neu primavera només està a les sud sud, si tomba una mica a llevant o ponent de seguida la trobem encrostada, a diferència de les nord que des de nord-est fins a nord-oest conserven, en general, bona neu pols (sorprenentment!, després de tants dies d'anticicló). Des del Moró baixem 100 m per bona neu pols, malgrat que força heterogènia, i posem les pells per remuntar una altra volta fins al Puig Falcó per on, a quarts de cinc, ens despengem còmodament per les pistes gairebé buides de l'estació.

Pujant per les pistes de Collbirrós (tancades)

El Carles buscant les obagues de Manyanet

Part final del descens a Manyanet per bona neu pols


Elegant traça -gràcies Carles!- direcció a Moró

Remuntant cap a Moró

Darrere el Puig Falcó

A l'esquerra el Pic de Llena i a la dreta el Cerví

Baixant de Moró

Pala final de Moró

D'esquerra a dreta: Estanyet (al punt?), Tossal de Rus i Moró

Mirant al sud... el futur immediat, sota la boira

dilluns, 12 de desembre del 2016

Pedalant per les alçades del Vero


Distància: 45 km
Desnivell: 1500 m
Dificultat: mitjana, puntualment mitjana-alta
Durada total: 7 h
Punt de sortida Alquézar


Ens ajuntem amb els amics de KEA per fer una preciosa volta per la part nord d'Alquézar i visitar els ancestrals pobles de la zona. 
Guara és una d'aquelles serres que tant ens agrada als Pass@muntanyes ja que tenen aquella 'cosa' autèntica del muntanyisme: la solitud, els camins de tota la vida, la naturalitat allunyada de l'artifici, el paisatge punyent però bonic arreu, el terreny exigent però sempre amb premi... en definitiva, una d'aquelles serres apta només per als que valorin el conjunt i no només l'estrictament ciclista, atès que és ben cert que els descensos no són cap meravella, en el sentit de tenir llargues tirades; però al final la suma de petites joies acaben donant un excel·lent resultat.
La ruta comença a Alquézar amb una bona tanda de quilòmetres per bones pistes gairebé sempre de pendents suaus. Al Collado de Paúles baixem el sender més llarg i bonic de la jornada: 300 m- nets i ràpids que es fan en un tres i no res, fins a sortir a tocar de Santa María de la Nuez. A partir d'aquest poble i fins al mirador del Vero diríem que hi ha un tram amb passatges espectaculars de preciosos i antics camins entre pobles, tant de pujada com de baixada, sempre breus en aquest segon cas. A partir del mirador, una estona de carretera i baixada dura i amb trams difícils per un bonic llom que ens recorda el Montsant fins al fons del barranc del Vero on ens toca arrossegar una estoneta la bici ben bé pel mig del llit; es tracta de l'única part senglar de tot el recorregut, abans no encarem la caminada final de 200 m+ fins a tocar d'Alquézar.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Esbalaïment al Montorroio i al Montsent de Pallars (esquí de muntanya)



Distància: 16 km
Desnivell: 1600 m
Dificultat: S2-S3, ME
Durada total: 7 h
Punt de sortida: Presa de Sallente
Dia: dissabte 3

Jornada quasi imprevista que buscant un destí proper ens duu fins a la Vall Fosca, en concret a pujar al Montorroio, però com que ens ajuntem amb un Insaciable solsoní també va caure el Montsent de Pallars; i és que la jornada millor no podia sortir: una méteo de luxe i unes condicions de neu pols, en general, de les que es recorden; i és que després de 10 dies sense precipitacions ens va sorprendre ensopegar amb aquella neu, la qual cosa ens va esbalair notablement. Les condicions eren tan bones que vam poder assolir el cim del Montsent amb els esquís als peus, fet que suposava la primera vegada malgrat que ja l'havíem visitat diverses vegades en hivernal i sempre havíem trobat la pala del cim pelada per culpa del vent. 
L'itinerari, el típic: pujada per la Coma d'Espós fins al cim del Montorroio sempre per pales de pendent entre suau i moderades. Sí que cal dir que els primers 200m+ des de l'aparcament els vam haver de fer amb els esquís a l'esquena per manca de neu (l'Insaciable solsoní ho va fer tot amb els esquís als peus). A partir de la cota 1950 comencem a trobar un bon tou de neu i sobretot, motiu d'estupefacció general, una pols seca tremenda. Veiem gent aquí i allà però no coincidim amb gairebé ningú. 





Assolim el cim del Montorroio per la pala més orientada a l'oest però, en canvi, el baixem per una pala de pendent moderat (400m-), lleugerament més al nord, orientada a O/N-O on trobem una neu pols increïble. Això provoca que se'ns escalfi el musell i decidim continuar la jornada anant cap al Montsent de Pallars que  ja hem vist ben nevat des del Montorroio. 





Per pujar-hi passem a tocar del Tossalet de la Coma punt on ens tocarà perdre uns 50 m- per flanquejar la pala nord del Montsent i accedir al cim pel llom N-O sempre per pales de pendent moderat i amb un traça molt agradable que facilita la feina final. Al cim baixem més directes per la pala nord encara per molt bona neu pols fins a la cota 2650, on hem de tornar a posar les pells per remuntar encara no 100m+ fins, una altra volta, al Tossalet de la Coma i començar el descens final, més o menys desfent camí. 



Fins a la cota 2300 es manté la tònica de neu pols boníssima, però a partir de la citada cota s'evidencia com d'encertada és la frase aquella de: "no hi ha neu bona o dolenta, hi ha bons o dolents esquiadors"; i és que mentre els Pass@muntanyes comencem a notar la irregularitat de la neu derivada d'una fina crosta, l'Ignasi baixa fent telemART sense adonar-se de la citada crosta. Però ja no hi ha res que pugui espatllar aquesta jornada, i així, amb una mica d'esquí de supervivència, al final per com de trillada estava la neu (per ser que hem anat tot el dia sols, no entenem d'on surten tantes traces), fins a la cota 1950 on els esquís ja van definitivament a l'esquena.