Traductor

dijous, 22 de maig del 2014

Pic Royo per la Ball de Remuñe



Distància: 16 km
Desnivell: 1550 m
Dificultat: ME, S2-S3
Durada total: 7h
Punt de sortida: Ball de Remuñe
Dia: 18-5-2014

Des de gairebé el final de la carretera A-139 entrem a la Ball de Remuñe (1800m) amb els esquís a l'esquena fins a la cota 1950 on comencem a foquejar. Les cames recorden perfectament els més de 2000m+ del dia anterior i van faltades d'alegria.
Els 400m+ primers són per pendents més que suaus però enmig d'un entorn magnífic gràcies a l'estretor de la vall, per això en època de risc d'allaus millor no entrar-hi.


(foto D.M.)


A la cota 2350 abandonem el fons de la vall per accedir al Portal de Remuñe per còmodes pales, ara incipientment transformades a causa de l'orientació est, malgrat que tot just són les 8 del matí. En aquest punt comencen a aparèixer els primers núvols els quals ja ens acompanyaran ni que sigui de forma intermitent durant tota la jornada. Assolim el Portal i ara ens toca perdre una setantena de metres (amb pells o sense, a gust del consumidor) fins a situar-nos a tocar de l'Ivó de Lliterola.



En el cas que no hi hagi risc d'allaus no val la pena baixar fins a l'aigua i una mica abans ja podem flanquejar la cara nord del Perdiguero fins a situar-nos al peu de la pala final del Royo; si es veu que aquest pas pot ser arriscat és millor creuar per la dreta de l'ivó.

(foto: D.M.)


La pala final és on trobarem els pendents més marcats tot i que no passen de moderats. Anem pujant còmodament seguint una traça de dos bascos el primer dels quals, finalment, tira unes zetes criminals que l'Aniol molt sàviament evita per no acabar traient el fetge.


Assolim el cim amb els esquís als peus i el dia s'espatlla del tot, encara que no definitivament. Molt bones vistes de la part occitana: Gourdon, Spijoles, etc.


Descendim per on hem pujat però ara sí que ens enclotem fins al llac, el qual creuem ràpidament pel mig. La visibilitat és escassa i el relleu, nul però la neu primavera està tan bé que es podria esquiar a ulls clucs.


Des de l'ivó tornem a col·locar les pells per remuntar els escassos 80m+ fins al Portal i encarar el darrer descens del dia; com en la part precedent la neu és una fantàstica massa primavera que es deixa esquiar a plaer, sempre per pales amples i sense compromís.

(foto: D.M.)



A la cota 1950 els esquís tornen a l'esquena, després d'uns 200m- més aviat dolentots a causa de l'excessiva rugositat de la neu, i en 20 minuts tornem a ser al cotxe amb un boníssim regust per l'excel·lent cap de setmana d'esquí que ens hem procurat... potser l'últim de la temporada?

dilluns, 19 de maig del 2014

Indirecta a l'Aneto


Distància: 20 km.
Desnivell: 2150 m.
Dificultat: (M)BEA, S3 (molt puntualment S4).
Durada total: 10.30h
Punt de sortida: La Besurta.
Dia: 17-5-2014

Besurta-Coll d'Alba-Cregüenya-Coll d'Aragüells-Canal Estasen-
Cim d'Aneto-Espalda d'Aneto-Aigualluts


Som a final de temporada i toca matinar... a 3 de 6 ja ens hem trobat tots; sembla una trobada de blocaires ja que, a banda de l'Aniol i el Jordi, ens ajuntem amb en Roger i en Pep. Al cap de 10 minuts ja ens calcem els esquís i remuntem per una neu exageradament deforme fins ben passat el refugi; 


aproximadament a l'ivó de la Renclusa es comença a homogeneïtzar i ja podem foquejar amb major comoditat sempre per pales suaus resseguint el Torrent d'Alba. 


Arribem al coll homònim carregant els esquís a l'esquena els darrers 50 m. Al coll d'Alba (3080m) ens rep un vent gelat i tirant a fort que ens fa oblidar que ja portem 1150m+, ara ens toca remuntar una mica més amb els esquís a l'esquena fins a superar el collet que hi ha entre el Saió i el Bondidier (3120m), pas que ens permetrà baixar cap a Cregüenya; 




ara perdem uns 350 m per pales directes, amb neu tirant a dureta, fins a situar-nos un centenar de metres per sobre de l'ivó. 




En aquest punt els esquís tornen a l'esquena ja que hem de fer un flanqueig força exposat d'uns 150m+ fins al Coll d'Aragüells (o de Cregüenya); amb esquís no ha de ser inviable (fet i fet hi ha traces) però com que és orientació oest i la neu encara és ben dura n'avançarem més amb grampons. 



Els mateixos metres que hem guanyat per la part de ponent els perdem, ara esquiant per bona neu primavera, pel vessant de llevant. 
Fins aquí tot bé, però miro el GPS i faig quatre  números: falta molt més del que havia calculat... ara veig clar que la ruta té més de 2000m+ (inicialment no m'ho semblava -o no ho volia veure-). Doncs res, paciència i amunt; els següents 300m+ els foquegem per pales suaus fins a la base del corredor Estasen punt on els esquís tornen a l'esquena per tercera vegada. El que és estrictament corredor són uns 200 m+ a l'entorn dels 40º amb una part central més estreta i que potser depassa lleugerament els 45º. Superada aquesta part la canal se suavitza i només queda la sortida que torna a rondar el 45º; el principal perill del corredor són els "regals" que cauen de la part superior, especialment les pedres, per la qual cosa cal estar ben atents i mirar sovint amunt.




 (foto: A. V.)

Entre això, els ànims del Roger, anar fent fotos i vídeos, la veritat és que, tot i portar uns 1800 m+, se'm fa entretingut i, malgrat que el rellotge diu el contrari, tinc la sensació (només la sensació) que l'hem pujat prou ràpid... i el més important: encara he guardat un raconet per baixar els 1400 m+ des del cim fins a Aigualluts.
Acabada la canal encara queden uns 100m+ de fina cresta on cal utilitzar les mans (i vigilar de no moure cap pedra perquè segur que baixarà pel corredor).



Som al cim a quarts de dues... no tinc clar per on baixar; l'Aniol m'ensenya el descens per l'Espalda d'Aneto, una baixada que només guipo parcialment i ja se sap que allò desconegut provoca desconfiança i temor; gens clar, ho tinc. Però escolto que pel Pas de Mahoma el descens està més que trillat, la qual cosa, em fa decantar la balança cap a l'Espalda; bé, això, i el fet que la resta de companys m'encoratgen a anar-hi... diuen que és el dia... doncs som-hi, si no veig clar l'accés a la pala el faré amb grampons. Perdem els 100 primers metres per la carena que duu al cim de l'Espalda d'Aneto; aquest tram sense ser difícil demana atenció ja que té una bona timba a banda i banda. 


Quan cal calçar-se els esquís m'apropo a mirar l'accés a la pala: un flanqueig a uns 40º amb una barrera rocosa molt "lletja" a sota. Tan sols el fet de trobar una bona neu em permet afrontar-la amb els esquís als peus (la resta no en tenen cap dubte). Tot just uns 200m d'intensíssim flanqueig on els cantells van bojos per mossegar la neu. Superada aquesta part més exposada el descens es torna més amable ja que, a banda del marcat pendent dels primers metres (compte amb les allaus), l'amplada permet esplaiar-s'hi; i ho fem durant uns 300 m- per sobre la gelera de Barrancs. 


A la cota 3000 el descens es calma definitivament i ara anem enllaçant pales amples i de molt bon esquiar fins enllaçar amb el descens habitual de la gelera de l'Aneto on ens retrobem, com a l'inici, amb la multitud; 

 (foto: A. V.)

se'm fa estrany: hem ascendit a l'Aneto i tot just ens haurem creuat amb una dotzena de persones. Un regal més en aquesta jornada extasiant d'esquí de muntanya i no ho diria tant per l'esquiada, que també, sinó per l'ambient i l'entorn en què transcorre. Finalment a quarts de cinc de la tarda tornem a ser a la Besurta cansats com a rucs però més contents que una altra cosa.
No seria just acabar la piulada sense agrair als "companys d'expedició" la paciència, especialment en el descens, durant el qual vaig practicar com mai "la parada del tonto" ;-)

dilluns, 12 de maig del 2014

Diente i Muela d'Alba


(foto: DaniMa)

Desnivell: 1400m
Distància: 14km
Dificultat: BEA, S3
Dia: dissabte 10 de maig

Poca cosa a dir que no se sàpiga d'aquesta zona envoltada de tresmils amb llargues esquiades i dificultats per a tots els gustos. Tot i que la intenció inicial era anar al Perdiguero per Remuñe/Lliterola, amb en Dani no acabem de veure clara la cota d'inici de la neu (més tard ens va semblar -i només semblar- observar que la cota de neu exigeix un porteig bastant tolerable -uns 200 m a Remuñe i uns 400 a Lliterola?-) i anem a assegurar fent uns Tubs de Paderna i després... ja veurem on arribem.

Des de l'Hospital de Llanos sortim per la pista amb els esquís a l'esquena i ens els calcem quan l'abandonem i ens orientem al S per remuntar cap als tubs de Paderna; la base ja comença a estar justeta de neu. Superats els tubs, que aquest dia es deixen fer amb els esquís als peus gràcies al nul regel nocturn, continuem una mica més la ruta del Pic d'Alba però ben aviat la deixem per anar a l'esquerra a buscar el Coll d'Alba. Continuem sense itinerari clar i quan som a la base del citat coll veiem el Diente i la Muela tan a prop que ens fa mandra allargar més l'excursió. 

(foto: DaniMa)




D'aquesta manera remuntem els darrers 100m+ en direcció al collet que hi ha entre ambdós cims. La darrera pala (on ens retrobem amb el Carles, la Montse i el Jordi, com a la Pica) la fem gairebé tota amb els esquís als peus però a 30 m. del cim ja és obligatori deixar els esquís per afrontar les dues grimpadetes que hi ha; la del Diente no té major dificultat (però no s'hi val a badar), en canvi la de la Muela ja té un algun passet més exposat (nosaltres vam buscar l'opció fàcil i vam remuntar directament per la cresta fins a quedar-nos un metre al costat del cim un metre per sota; si es vol picar el cim de manera 'legal' cal fer un flanqueig més entretingut per la cara sud del cim).



(foto: DaniMa)

(foto: DaniMa)
Des del cim ara 'només' ens queda desfer camí... la neu és d'aquelles que com badis se t'enduu un lligament per davant... no és agònic però tampoc és divertit ja que encara queda un gruix notable per compactar-se de neu pesadíssima i cal descendir amb molta precaució. Per sort a mesura que anem perdent metres la neu ja està totalment compactada i, malgrat que continua exigint atenció, ara sembla que fem alguna cosa que frega el gaudi. 

(foto: DaniMa)
A la part final del descens ens hem de descalçar els esquís un parell o tres de vegades abans de retornar a la pista on ja ens els pengem a la motxilla.

dimecres, 7 de maig del 2014

Volta a la Noguera en BTT


Volta a la "Ain Nuguer": paisatges, colors, olors, diversió i patiment. Amb aquestes paraules tan ben trobades resumeix el Tino les dues etapes en BTT per aquesta comarca prepirinenca amb entitat pròpia. Aquells que no l'hàgiu tastat, no us confieu ja que no és terra de fàcil rodar. Un territori a cavall entre la plana de Lleida i el Pirineu sembla que hauria d'oferir un terreny dòcil per a les bicis però, no ens enganyem, si voleu superar el llindar d'un simple reconeixement superficial i les vostres pretensions aspiren a guanyar-se alguns dels tresors d'aquesta sorprenent comarca, us hi haureu d'implicar a fons i això vol dir 'marchita pa'l cuerpo'. 


Unes bones dates per descobrir-ho és a la primavera ja que ens permet absorbir en la seva màxima intensitat els colors i les olors pròpies d'aquesta estació. Òbviament aquests trets no són exclusius d'aquesta comarca però si al territori hi sembrem arbitràriament la pedra en la quantitat, formes i dimensions corresponents, el resultat és Ain Nuguer / La Noguera. En definitiva un paisatge atraient, que es fa respectar; un terreny dur de conquerir però quan hi sintonitzes t'obre un ventall d'opcions que t'asseguren plena diversió. Així és la Noguera.





Primera jornada:

Itinerari: Àger-Fontdepou-Santa Linya-Presa de Camarasa-Alòs de Balaguer-Artesa de Segre
Distància: 74km
Desnivell: 1.800m
Dificultat tècnica: alta

Aquesta primera jornada ha estat, amb diferència, la més tècnica i  la més dura d'ambdues etapes. 
Sortim d'Àger cap a Agulló per bones i planeres pistes que ens serveixen d'escalfament. A continuació remuntem els primers metres per asfalt fins a Millà on prenem el camí que puja a l'ermita de Sant Llobí. 


A la bifurcació del pla de les Bruixes, nosaltres avancem recte ja que el nostre objectiu és arribar a Fontdepou i creuar la C12 per enllaçar amb les pistes de La Plana que ens permetran accedir al primer punt de referència de la jornada: lo Balconet, un privilegiat mirador cap a les parets del Doll que et deixa embadalit. Abans però, caldrà superar una intensa prova d'esforç pel camí dels petrolers: rampes per damunt del 20% i amb gran quantitat de pedra solta. Tot un repte amb una grata compensació final que assolirem al pk 25.6.




Som al  primer terç del recorregut i tot seguit iniciem el descens per pista cap a Santa Linya, amb l'opció de prendre durant 1.5 km el sender de la via romana.


 Un cop al poble seguim direcció cap a la Cova Gran i aviat ens desviem per remuntar per la pista de la Selva i de Titlén on prendrem un divertidíssim sender que ens conduirà fins a l'estació de Vilanova de la Sal. 
Aviat ens endinsarem en una ufanosa obaga i resseguirem el corriol que voreja el pantà de Camarasa fins topar amb la presa. Tot plegat són 5 quilòmetres de sender per un entorn de bellesa inqüestionable. 

 
Tot seguit reprenem durant 2 quilòmetres la C-13, direcció el Doll i en pujada. Una ascensió de bon fer, sobretot si tenim en compte que, per superar la Rendisclera de la Maçana, ens espera una pista amb uns pendents demolidors.



Això sí, el patiment tornarà a ser recompensat per una nova i sorprenent perspectiva de les parets del Doll banyades per les aigües de la Noguera Pallaresa i amb el Montsec d'Ares com a teló de fons. Un regal per als nostres sentits.


 Ara sí, pràcticament hem superat els desnivells d'aquesta jornada i des de la cota de 660m tenim dues alternatives per arribar a Alòs de Balaguer: una primera opció senderil i més tècnica, descendint per Graells de la Mauvera i continuar pel camí que segueix paral.lel pel marge dret del riu Segre fins arribar al poble d'Alòs; i una segona opció més còmoda, continuant per les pistes de Penyalta amb algun puja i baixa i descendir per la pista que segueix paral.lela al Barranc de les Segues per, ràpidament, entrar a Alòs.
Arribats a aquest punt (pk 57), optem per descartar una variant que teníem planejada per camins secundaris fins a Baldomar i fem via ràpida per l'asfalt fins al citat poble. Just abans d'entrar, prenem una pista a la dreta que ens conduirà fins a Vernet i, novament per asfalt, arribem a Artesa de Segre on ja veiem el final d'etapa.




Segona jornada:

Itinerari: Artesa de Segre- Oliola- Ponts- Torreblanca- Montmagastre- Lluçars- Vilanova de Meià- Estació d'Àger
Distància: 72.5km
Desnivell: 1.600m
Dificultat tècnica: baixa, excepte des de Perauba fins a l'Estació d'Àger

En aquesta segona etapa optem per rebaixar algun desnivell més de l'inicialment previst, buscar l'alternativa més rodadora i evitar les variants més tècniques (que hi són) així com també descartem una opció molt  temptadora que és pujar al Tossal de la Torreta, el cim més alt Montsec de Meià (amb variants de descens molt engrescadores). 




De Tudela a Ponts circulem per bones pistes i, procurem degustar el màxim de corriols possibles, deixant-nos tots ells molt bones sensacions que acabem d'amenitzar, quan arribarem a Ponts, entrant a la pastisseria Peretó per comprovar si els dònuts d'elaboració pròpia són tan bons com diuen...  


aix, pecadors...



Des de Ponts sortim direcció a Artesa de Segre per la C-14 i aviat l'abandonem per tombar a la dreta i seguir un camí força planer fins creuar el Segre; punt d'inflexió on iniciarem la remuntada cap a Torreblanca i les masies de Montmagastre. Passem pel costat del celler de Les Pletes (DO Costers del Segre) i aviat creuem la carretera de Comiols per descendir cap al Barranc de les Planes i olorar, sense entrar-hi, la Cova de la Vansa. Sempre pedalant per pistes arribem a Lluçars i ens apropem als peus del Montsec de Meià. 



Aquest cop no pugem a les alçades i  ens perdem les vistes que ens ofereix aquest panoràmic balcó; com a alternativa, anem resseguint aquesta serra des de la seva base, per la clàssica pista del coll d'Orenga on caldrà remuntar 300m de desnivell que, a aquestes hores de la ruta, ja fan més mal que bé a les nostres cansades cames. 
Una entretinguda variant per sender a l'Altera i la seva obaga clourà aquesta volta amb els trets més característics d'aquesta terra: la pedra. Només ens queda arribar a l'estació d'Àger. Per damunt nostre, el Montsec d'Ares exerceix de línia fronterera a la comarca veïna del Pallars Jussà, una altra terra que de ben segur tampoc us decebrà.
Bones pedalades!