Traductor

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Travessa del PN de l'Alt Pirineu en BTT (I)



L'estiu de l'any passat vam publicar a la revista Vèrtex una tremendíssima travessa al Parc Natural de l'Alt Pirineu en BTT. Per celebrar aquest primer aniversari ens ajuntem amb uns quants amics (llàstima que no hi érem tots) per tornar-la a tastar, però en aquesta ocasió d'una manera més comprimida ja que només tenim el cap de setmana, la qual cosa ens duu a triar les parts més espectaculars.


La primera jornada (etapes 1 i 2 de la travessa) concentra les parts més tècniques però també les que tenen més ambient d'alta muntanya. La primera pujada del dia són 950m+ que fem amb molta celeritat ja que guanyem els primers 600m+ en una hora... Com que anem xerrant no ens adonem que portem un ritme molt alt tenint en compte que la jornada són +2350m; a més, el GPS nou s'ha quedat sense cobertura des de les primeres pedalades i no puc veure el ritme... sembla impossible que grans marques de tecnologia com Garmin facin aquestes passes enrere en nous models que en teoria haurien de superar en prestacions els seus predecessors, i és que comparat amb l'antic Legend eTrex, 'eTrex20 es perd a la més mínima (zones enclotades, boscos frondosos...). 


Al cim només tenim vistes cap a la part d'Aigüestortes ja que cap a la Pica encara està molt tapat. En aquest punt comencem el primer corriol del dia, el més exigent de tota la travessa; un sender que, tal com hem pogut llegir a la xarxa, no sempre ha estat del gust dels ciclistes que s'hi han posat... podríem dir que és l'equivalent a la doble malta, que és el costat fosc de les cerveses. I és que realment es tracta d'un corriol molt exigent, mancat de continuïtat, però que amb un nivell mitjanet (excepte 60m- de tartera) es deixa fer damunt la bici en un 99%. Com que sobre gustos, colors, nosaltres no només no el patim, sinó que xalem de debò amb les diferents parts: a dalt boscosa, discontínua però fàcil, malgrat que en aquesta ocasió la trobem molt molla i ja no és tan fàcil; la part central és més neta però en contraposició té uns percentatges molt per sobre del 20%, la qual cosa fa que anem amb el cul ben enrere i la vista clavada a terra sense poder gaudir de les amples panoràmiques que hi ha; la part final és la més senzilla (que no vol dir que sigui fàcil) però també la més exposada i, per tant, cal posar-s'hi finet i pel mig ja que una caiguda podria tenir conseqüències molt negatives. Probablement els 300 m- finals sí que resulten més accessibles ja que són ràpids i tan sols esquitxats per alguns breus trams pedregosos i algunes 'epingles' més difícils... El veredicte a baix és molt clar: aprovat i molt ben aprovat.


Des de baix ens toca afrontar la pujada del dia: 1400m+ amb uns dos quilòmetres finals explosius que ens posen els quàdriceps i els bíceps femorals a punt del col·lapse. Els quatre primers quilòmetres tampoc està gens malament però la part central, la més llarga, és de molt bon fer.


A la cota màxima, per sobre dels 2300, ens toca perdre una mica per pista amb un decorat de fons espectacular, fins que empalmem amb el sender final: gairebé 1000m- de sender, altra volta, doble malta, potser sense arribar a l'exigència del primer del dia però també amb molt de cos. A diferència del primer, malgrat que té una orientació molt similar, transcorre gairebé íntegrament per un preciós bosc obac. En conjunt, té moltes tirades molt assequibles però de tant en tant van apareixent uns pendents 'improbables' que el Jordi i el Sito fan possibles (però només ells); en definitiva, els mitjanets anem tirant el 99% sobre la bici però cíclicament ens toca posar peu a terra... pels que ens agrada l'alta muntanya, res que arribi a amenaçar mínimament el gaudi.


Arribats a baix, a quarts de set -ja fa deu hores que hem començat a pedalar-, es produeix la jugada "tonta" de la jornada: el Xavier, en una de les darreres parades -on hem coincidit amb l'Olga que ha pujat a fer-nos unes fotos-, es deixa la motxilla al mig del prat: una conversa amena i un miniconcurs de salts en tenen la culpa; total que ha acabat la baixada sense adonar-se que no duia la motxilla a l'esquena... queda un parell d'hores de llum i ha de remuntar 500m+ després d'haver-ne fet 2350m+... per a ell res impossible però, per què enganyar-nos: fa mooolta mandra; per sort un amable ramader que puja a buscar els cavalls que té pasturant a dalt el recull en el seu 4x4 per recuperar la bici i d'aquesta manera estalviar-se dues hores de tortura i així poder anar, més o menys, a temps al refugi Vall de Siarb on ens esperen el Marc i la Laia que ens atenen fantàsticament i ens alimenten exquisidament amb un puré de carabassa deliciós i una lasanya de bledes que està per llepar-se'n els dits... i tot del seu hort!!


(P.S. les fotografies no coincideixen amb el text)