Distància: 12 km.
Desnivell: 1400 m.
Dificultat: alta; (M)BE, S3 -puntualment S4-.
Durada total: 6.15 h.
Punt de sortida: refugi de la Casa de Piedra (Panticosa).
Dia: 7 de gener.
Poc es pot dir respecte una ascensió tan clàssica amb esquís com la del Garmo Negro; anem a relatar-ho des de l'òptica d'un esquiador mitjanet.
La ruta s'inicia a l'aparcament del refugi de la Casa de Piedra, amb els esquís a l'esquena i remuntant pel sender d'estiu, en un tram que és millor trobar-lo sense neu ja que es fa difícil de visualitzar una esquiada amb tant d'arbre pel mig. Passats uns 200 m de desnivell abandonem el camí d'estiu i creuem un barranc per sobre d'un pont de pedra moment en el qual ja ens podem calçar els esquis i remuntar, encara per bosc, direcció a la Mallata Baja. El següent objectiu és la Mallata Alta el qual assolim ascendint per pales de pendent suau.
A partir d'aquest punt l'ascensió augmenta en dificultat ja que cal superar tres pales estretes o canals amples (uns 200-300 m cadascuna) amb una part final en tots tres casos marcada pel fort pendent i que segons l'estat de la neu poden ser més o menys exposades.
La darrera de les 3 fortes remuntades acaba a tocar del Collada de Argualas; arribats aquí ja veiem la famosa pala S del Garmo Negro la qual afrontem amb els esquís als peus gràcies a la bona neu que hi ha.
Però un problema amb la fixació fa que només el senyor dels cantells arribi al cim amb els esquís als peus; a mi em toca agonitzar durant 150 m+ amb els esquís a l'esquena, fins a l'extrem de plantejar-me en diverses ocasions una retirada ja que una primera sortida de la temporada amb 1400 m+ i per sobre dels 3000 té una digestió pesadeta. Finalment, i amb més pena que glòria, assolim el cim on coincidim amb 3 igualadins un dels quals ha pujat al cim amb un pal de fregar en comptes d'un pal d'esquí (genial!!, a falta de memòria, una bona dosi d'imaginació).
Pel que fa a la baixada trobem tres parts molt diferenciades de neu, però tota ben estabilitzada. A la pala S de dalt (200 m-), la neu està tirant a primavera fàcil d'esquiar excepte pel fet que està força trillada i que hi ha alguna pedra de més que treu el nas.
A la part dels 3 tubs (800 m-), entre el coll d'Argualas i la Mallata Alta, hi ha una neu pols dureta compactada pel vent de força bon esquiar si no fos perquè les cames ja reclamen una treva (per als que en saben de debò el patiment és força inferior).
Però tot el bo s'acaba i just abans d'entrar al bosc (100 m-) ja trobem una neu excessivament transformada poc agradable d'esquiar;
i aquesta tendència s'accentua un cop dins del bosc on ja practiquem el detestat esquí de supervivència fins a la cota 1900 on els esquís tornen a l'esquena per acabar de descendir pel sender d'estiu fins a l'aparcament del refugi.
(foto: A. V.)
La darrera de les 3 fortes remuntades acaba a tocar del Collada de Argualas; arribats aquí ja veiem la famosa pala S del Garmo Negro la qual afrontem amb els esquís als peus gràcies a la bona neu que hi ha.
(foto: A. V.)
(primer cop que es puja un pal de fregar al cim del Garmo Negro???)
A la part dels 3 tubs (800 m-), entre el coll d'Argualas i la Mallata Alta, hi ha una neu pols dureta compactada pel vent de força bon esquiar si no fos perquè les cames ja reclamen una treva (per als que en saben de debò el patiment és força inferior).
(fotos: A. V.)
i aquesta tendència s'accentua un cop dins del bosc on ja practiquem el detestat esquí de supervivència fins a la cota 1900 on els esquís tornen a l'esquena per acabar de descendir pel sender d'estiu fins a l'aparcament del refugi.
(foto: A. V.)
1 comentari:
El del motxo sóc jo!
I que consti que després al baixar, el vaig tornar al refugi...
fcesc.
Publica un comentari a l'entrada