Traductor

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Ermitanyos 2009




Vam sortir de Balaguer en direcció a Castelló de Farfanya. Ben aviat vam fer els primers corriols, tots dos força planers i poc tècnics, però que ja ens feien preveure una gran jornada de btt. A partir de Castelló vam anar pujant per bona pista i desnivells poc rellevants fins a l'ermita de Cèrvoles, on ens esperava un esmorzar de pa amb tomata i embotit (regat amb vi per als més valents). Marxem 20 minuts després i ben aviat encetem el "nou" corriol de l'ermitanyos que baixa, previ ascens a la serra de la Guineu, fins a Os de Balaguer. El corriol estava guarnit de gala, molt millor que fa un mes quan un parell de companys hi van anar per recomanació meva i em van maleir els ossos... total, que un 10 a l'organització per la feinada de neteja i acondicionament. N'estic convençut que aquest sender esdevindrà un clàssic de la zona. Acabat el descens les meves cames s'enganxen de mala manera (el treball anaeròbic del descens del sender ha fet estralls) i penso que no aniré gaire lluny... però ja se sap: el cos és un enigma i quan tornem a remuntar es van tornant a posar a lloc. Els corriols que menen al monestir de les Avellanes i posteriorment a Vilanova de la Sal m'ajuden a acabar de recuperar les cames ja que es tracta d'anar pedalant sense estrés.
Els avituallaments generosos de Vilanova i Montalegre em catapulten a un estat d'eufòria injustificada ja que baixant el corriol cap a St. Llorenç de Montgai (ja es comença a acanalar... en quatre dies acabarà com el que surt de la collada Llorenç, mecatxins!!!) les cames tornen a dir que no estan disposades a treballar anaeròbicament durant tanta estona i tornen a enviar senyals d'alarma que tot allò pot petar en qualsevol moment. A mig corriol una pedra em fa anar per terra i llavors ja s'enganxa fins les orelles... tot plegat fa que dubti de prendre direcció Balaguer o Camarasa. Però quan arribem a l'encreuament clau, un dels companys respon a un dels controladors que seguim cap a Camarasa, proposta a la qual no puc dir que no. Amb tot, el pitjor ja ha passat... bé, ha passat perquè ja coneixem el penúltim corriol per on ens vol ficar l'organització i ens desviem per la pista principal sense el més mínim remordiment.
Arribem a Sant Jordi, coca de recapte de Camarasa (en principi no en volia, però mira, en vaig tastar un  tros i després en van caure quatre més) i cap a baix on ens encaren per un corriol que duu a Camarasa. Només veure'l, les cames s'esgarrifen, tot i que els prometo que és l'últim... sort que no era gaire llarg perquè quan estàvem arribant al poble els llums d'emergència es tornaven a encendre.
A partir d'aquí i fins al final, bon recorregut alternatiu a la carretera per tornar fins a Balaguer.

Al wikiloc podeu trobar el track: Ermitanyos2009
(aquest track no el vaig enregistrar jo; el meu gps va dir que aquell dia no treballava i no va treballar).