Traductor

dissabte, 12 de febrer de 2011

Pic de la Serrera per Sorteny

Distància: 13,5 kms.
Desnivell: 1150 mts.
Dificultat: S2, S3 (moderada).

Les condicions nivològiques d'aquesta temporada són deficitàries, la qual cosa obliga a planificar els itineraris amb menys alegries. Tenim una cota de neu força alta i qualitats de neus discutibles segons les orientacions. El més assenyat sembla buscar una cara sud per gaudir de bona neu primavera. Per tant, hem de cercar un lloc amb accessos còmodes a cotes elevades i amb una oferta "rica" en cares sud: Andorra.

(dos excursionistes a la collada de Meners, preparats per baixar cap a Ransol)

El primer dia ens proposem d'ascendir el Pic de la Serrera des de Sorteny. Iniciem la ruta des de l'aparcament de la caseta del parc (l'esllavissada de l'any passat al mig de la carretera ja està solucionada) i pocs mts després, a la pista que mena al refugi de Sorteny, ja hi ha neu suficient per calçar-nos els esquís (hi ha una petita placa d'uns 100-200mts sense neu). Quan gairebé som al pla del refugi hem de creuar el riu Serrera pel pont perquè al vessant solell (més fàcil de fer amb esquís) no hi ha neu suficient. Per tant, hem de progressar, inicialment com si anéssim a l'Estanyó, sempre paral·lels i a prop del riu, buscant el millor pas per la zona de bosc i els barrancs que baixen de la nord de l'Estanyó.
En aquest tram hi ha força neu (suposem que duta pel vent) encara pols però amb poca base. Per pujar ja ens està bé; ja veurem per baixar. Quan sortim del bosc la quantitat de neu ja és més significativa; ara remuntem direcció est per còmodes pales.

(Sortint del bosc, a la pleta de la Serrera)

A partir de la cota 2500 trobem les primeres pales de marcat desnivell, a partir de les quals ja s'insinua la pala sud del cim. La primera visió no és encoratjadora perquè veiem moltes parts sense neu, ja a cotes altes. A la cota 2700 ja tenim davant la pala sud; són les 12, el sol ja fa estona que hi toca i el pendent és considerable. Un noi de Tarragona que ens avança ens diu que la setmana passada va purgar força. Creiem que encara anem amb un horari raonable, però això de la muntanya... a partir d'aquí pugem amb els esquís a l'esquena buscant la línia més segura, per les zones on hi ha pedres a la vista (anclatges). La neu encara es manté raonablement dura i a la cota 2800 encara no transforma; amb aquest panorama, les sàvies deixen els esquís per assolir el cim còmodament a peu; els més tossuts pugem amb els esquís fins al cim, tot i que ja intuïm que la sortida des del cim amb esquís no tindrà una neu de somni (a banda de l'eslàlom que caldrà fer per evitar les nombroses zones de pedres que sobresurten).

(Pala sud: arribant al cim amb l'Estanyó a l'esquerra; els savis han deixat els esquís una mica més a baix)

Efectivament, els primers 100 mts de desnivell encara mantenen la neu força dura (és la una) i que, amb les irregularitats que presenten, tot just dóna per flanquejar amb múltiples tremolors de difícil control. Però a partir d'aquest punt, i anant a buscar la part menys trillada de la pala, la neu es torna primavera de la bona i ens regala el primer gran descens de la temporada, si més no fins arribar al bosc.

(Bona neu primavera de baixada)

A partir del bosc és campi qui pugui, però molt menys desastrós del que prevéiem ja que la neu pols que s'hi conserva fa que encara puguem allargar el gaudi gairebé fins al pàrquing, on arribem i coincidim amb gent que baixa de l'Estanyó. Segons ens sembla entendre del que diuen a les nord no hi havia la mateixa qualitat de neu; però sobre gustos, colors, i de fet ells mateixos no es posen d'acord si la neu era bona, regular o dolenta.

(A la zona del riu de la Serrera, prop del bosc; aquí s'inicia l'esqui de supervivència)