(L'animalada és omplir els Pallars de línies d'alta tensió: NO A LA MAT!!!)
Desnivell: 1800 mts.
Distància: 45 kms.
Dificultat tècnica: alta (puntualment molt alta).
Durada: 7.30 h.
Fa temps que teníem in mente la ruta n. 5 del llibre del Xavier Agut: "El Pallars Sobirà en BTT". Segons l'autor, 1900 mts de desnivell negatiu (previ ascens, és clar) gairebé tots per corriol amb una cicabilitat del 100%. Evidentment, aquestes dades fan venir salivera.
Comencen a remuntar des de Sort per asfalt fins al llogaret de Beraní (uns 10 kms), passant per Rialp; ja ens va bé, per avançar-ne més, ja que tenim ganes de trobar-nos cara a cara amb el corriol de baixada. A partir d'aquí ja progressem per pistes en bon estat i desnivells prou tolerables. Quan arribem a la cruïlla que indica les Pedres d'Aulò encara ens animem a aproximar-nos-hi (fora de programa): són 100 mts de desnivell de baixada per corriol que es fan molt bé damunt de la bici, però que de pujada queden reservats a uns/unes pocs/poques. Poc després tornem a sortir a la carretera que puja a l'estació d'esquí, la qual deixem aviat per remuntar per una còmoda pista verda de Portainé fins al cim del Pic de l'Orri, on ens rep un molest aire.
Malgrat que la idea és estar-nos-hi amb la calma (avui portem entrepans dignes i no les avorrides barretes -o similars-) el vent ens ho impedeix. Per tant, reprenem la marxa fent la segona variació de la jornada respecte l'original: en comptes de baixar cap a Sant Joan de l'Erm, el qual exigiria tornar a remuntar, fem un forapista directe des del cim fins enllaçar amb el corriol conegut com la Forestal, el protagonista del dia.
La baixada pel llom la guadim al màxim perquè ja la coneixem i no cal que ens orientem. Quan arribem al sender (cota 2175 m.) el prenem a la dreta (O) (sempre seguim les marques grogues que l'identifiquen).
I aqui comencen les nostres decepcions: el primer quilòmetre i mig flanqueja el vessant sud-est del Pic de l'Orri: hi ha breus trams que són ciclables però n'hi ha molts d'altres que no, la qual cosa provoca que ens passem una bona estona pujant i baixant de la bici.
De ben segur que aquesta part ha viscut moments memorables per a la pràctica de la btt, però el fet de flanquejar el vessant de la muntanya provoca que vagi perdent base a causa de la caiguda de terra des de la part superior, i això fa que no hi hagi prou espai per pedalar amb comoditat. A més la composició del terreny es troba molt exposada a l'erosió, fins a l'extrem que algun dels barrancs que hem de creuar demanen més d'un intent; és a dir: provo de passar, patino i cap avall; segona temptativa: provo de passar, patino i cap a avall. Ja veiem que hem d'apretar la neurona i dissenyar un pla per superar el citat barranc. Tercer intent: tu a dalt, jo a baix i treball en cadena per passa la bici. Tenim la mosca al nas (especialment jo, que he corregut uns quants metres barranc avall atropellat per la bici)... això no havia de ser el paradís (?!)... estem a punt de sentenciar-lo (potser a mesura que avanci la temporada el corriol va agafant més base, però per ara...).
Malgrat que la idea és estar-nos-hi amb la calma (avui portem entrepans dignes i no les avorrides barretes -o similars-) el vent ens ho impedeix. Per tant, reprenem la marxa fent la segona variació de la jornada respecte l'original: en comptes de baixar cap a Sant Joan de l'Erm, el qual exigiria tornar a remuntar, fem un forapista directe des del cim fins enllaçar amb el corriol conegut com la Forestal, el protagonista del dia.
La baixada pel llom la guadim al màxim perquè ja la coneixem i no cal que ens orientem. Quan arribem al sender (cota 2175 m.) el prenem a la dreta (O) (sempre seguim les marques grogues que l'identifiquen).
I aqui comencen les nostres decepcions: el primer quilòmetre i mig flanqueja el vessant sud-est del Pic de l'Orri: hi ha breus trams que són ciclables però n'hi ha molts d'altres que no, la qual cosa provoca que ens passem una bona estona pujant i baixant de la bici.
De ben segur que aquesta part ha viscut moments memorables per a la pràctica de la btt, però el fet de flanquejar el vessant de la muntanya provoca que vagi perdent base a causa de la caiguda de terra des de la part superior, i això fa que no hi hagi prou espai per pedalar amb comoditat. A més la composició del terreny es troba molt exposada a l'erosió, fins a l'extrem que algun dels barrancs que hem de creuar demanen més d'un intent; és a dir: provo de passar, patino i cap avall; segona temptativa: provo de passar, patino i cap a avall. Ja veiem que hem d'apretar la neurona i dissenyar un pla per superar el citat barranc. Tercer intent: tu a dalt, jo a baix i treball en cadena per passa la bici. Tenim la mosca al nas (especialment jo, que he corregut uns quants metres barranc avall atropellat per la bici)... això no havia de ser el paradís (?!)... estem a punt de sentenciar-lo (potser a mesura que avanci la temporada el corriol va agafant més base, però per ara...).
Per sort a partir d'aquí la cosa millora molt i, efectivament, comencem a xalar amb el corriol que a partir d'ara es combina amb un parell trams de pista força curts. Som en el tram probablement que es trobi en millor estat i fins arribar vora les Roques de Puigsaré, tan sols algun barranc i algun esbarzer "expansiu" ens obliga a baixar puntualment de la bici.
A partir de les esmentades roques la cosa es torna a posar marrana perquè hi ha molts arbres tombats (suposem -que és molt suposar- que de les darreres ventades de fa un parell d'anys) i ens passem tot el descens per la Serra de Sant Feliu pujant i baixant de la BTT per esquivar-los, fet que desllueix totalment el descens.
Finalment arribem a Sort amb un gust agredolç:
suposem que ens ha passat allò de les novel·les, que quan et diuen que són tan bones, les expectatives es disparen i normalment mai s'acompleixen. I a més vam oblidar que, en la nostra pràctica esportiva, és evident que ens movem en un medi canviant que pot provocar que les condicions variïn notablement en pocs anys.
Finalment arribem a Sort amb un gust agredolç:
suposem que ens ha passat allò de les novel·les, que quan et diuen que són tan bones, les expectatives es disparen i normalment mai s'acompleixen. I a més vam oblidar que, en la nostra pràctica esportiva, és evident que ens movem en un medi canviant que pot provocar que les condicions variïn notablement en pocs anys.
I malgrat tot, malgrat tot, malgrat tot, si sabem on ens posem, és una ruta gens desaconsellable, la que ens proposa en X. Agut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada