Traductor

diumenge, 27 de febrer de 2011

Volta al barranc de St. Martí en BTT (Alòs de Balaguer)




Els calçots demanen foc i temps, per tant, busquem un objectiu "comprimit";  és a dir, desnivell amb pocs quilòmetres. L'opció és clara, enfilem cap a Sant Mamet.
Sortim d'Alòs i pugem per la pista habitual, el camí de la Mina, que generalment es troba en bon estat. Tot i tenir una part inicial amb un pendent mitjà del 8%, l'ascens és de bon fer si dosifiquem l'esforç.


Quan som a la cota 1.100m, al coll de Ferrús, el temps ens apreta i decidim avortar l'ascens fins al cim de Sant Mamet. Portem 800m de desnivell a les cames i optem per experimentar un nou descens que desconeixem. Des del Coll de Ferrús, abandonem la pista que puja al cim i prenem un camí a l'esquerra, que baixa més a l'oest. Un descens molt aconsellable, sense exigències destacables però on caldrà estar atens al terreny i, molt especialment, a les panoràmiques que ens ofereix aquesta variant.




A la cota 590m enllacem amb una nova pista que prenem a l'esquerra (a la dreta ens duria a la Massana) tot seguint paral.lels al barranc de les Segues i, en poca estona, arribem al poble.

P.S. no hi ha track perquè alguna de les pistes per on passem (la que baixa a la pista de la Massana) en algun lloc indica privat, tot i que en l'altra entrada/sortida no hi diu res (?!)


diumenge, 13 de febrer de 2011

Cap de la Serrera des de Ransol


Punt de sortida: pàrquing de Ransol (1.940m)
Desnivell: 800m
Dificultat: fàcil (S2)

Podríem dir que aquesta jornada d'esquí ha estat més aviat la neu qui ens ha suggerit el camí i el destí final. I és que el dèficit de neu existent al Pirineu, combinat amb el nostre modest nivell d'esquí, ens limita considerablement l'oferta. Així, un cop explorada l'eixuta sortida d'orientació sud, respecte a les previsions inicials (Pic de Ransol, Pic de la Pala d'en Jan), decidim apostar a cavall guanyador i ens encarem cap a l'oest, vers al prou concorregut Pic de la Serrera per la vall de Ransol.
Ens calcem els esquís uns 10 minuts després de l'aparcament i enfilem en lleuger ascens, inicialment paral.lels al riu Meners. Trobarem algun passatge un pèl delicat que superarem més o menys a prop del riu en funció de les condicions de la neu.

(Passant l'estretament del riu dels Meners; sembla més segur fer-lo per la part baixa -segons condicions, és clar-)

Guanyem desnivell superant diverses pales que, tot i ser bastant dretes, no són exposades. La neu, més aviat dura, ens convida a l'ús de les ganivetes, que no deixarem fins arribar a la collada de Meners. A aquesta cota, el coll i el llom que porta al Pic de la Serrera, es troba pràcticament pelat.
Nosaltres decidim plantar-nos al Cap de la Serrera (2.724m) i, des d'aquest indret, mirar de reüll i amb poques ganes, el cim de la Serrera  (que vam fer des de Sorteny el dia anterior, amb més neu i segurament millors condicions, ja que avui el dia és més fred).

(Al cap de la Serrera -a la collada Meners-, amb el Pic de la Serrera al fons; pala sud a l'esquerra)

A les 12h inciem el descens amb la neu força endurida per la presència de núvols alts que impedeixen la desitjada transformació en neu primavera. A diferència del dia anterior, la millor neu la trobem a les parts obagues: una barreja de neu pols i compactada de molt bon esquiar, que ens planteja si no hauria estat més encertat buscar una orientació nord. 

(La millor neu la trobem a les obagues del Pic de la Pala Alta)

TRACK GPS

dissabte, 12 de febrer de 2011

Pic de la Serrera per Sorteny

Distància: 13,5 kms.
Desnivell: 1150 mts.
Dificultat: S2, S3 (moderada).

Les condicions nivològiques d'aquesta temporada són deficitàries, la qual cosa obliga a planificar els itineraris amb menys alegries. Tenim una cota de neu força alta i qualitats de neus discutibles segons les orientacions. El més assenyat sembla buscar una cara sud per gaudir de bona neu primavera. Per tant, hem de cercar un lloc amb accessos còmodes a cotes elevades i amb una oferta "rica" en cares sud: Andorra.

(dos excursionistes a la collada de Meners, preparats per baixar cap a Ransol)

El primer dia ens proposem d'ascendir el Pic de la Serrera des de Sorteny. Iniciem la ruta des de l'aparcament de la caseta del parc (l'esllavissada de l'any passat al mig de la carretera ja està solucionada) i pocs mts després, a la pista que mena al refugi de Sorteny, ja hi ha neu suficient per calçar-nos els esquís (hi ha una petita placa d'uns 100-200mts sense neu). Quan gairebé som al pla del refugi hem de creuar el riu Serrera pel pont perquè al vessant solell (més fàcil de fer amb esquís) no hi ha neu suficient. Per tant, hem de progressar, inicialment com si anéssim a l'Estanyó, sempre paral·lels i a prop del riu, buscant el millor pas per la zona de bosc i els barrancs que baixen de la nord de l'Estanyó.
En aquest tram hi ha força neu (suposem que duta pel vent) encara pols però amb poca base. Per pujar ja ens està bé; ja veurem per baixar. Quan sortim del bosc la quantitat de neu ja és més significativa; ara remuntem direcció est per còmodes pales.

(Sortint del bosc, a la pleta de la Serrera)

A partir de la cota 2500 trobem les primeres pales de marcat desnivell, a partir de les quals ja s'insinua la pala sud del cim. La primera visió no és encoratjadora perquè veiem moltes parts sense neu, ja a cotes altes. A la cota 2700 ja tenim davant la pala sud; són les 12, el sol ja fa estona que hi toca i el pendent és considerable. Un noi de Tarragona que ens avança ens diu que la setmana passada va purgar força. Creiem que encara anem amb un horari raonable, però això de la muntanya... a partir d'aquí pugem amb els esquís a l'esquena buscant la línia més segura, per les zones on hi ha pedres a la vista (anclatges). La neu encara es manté raonablement dura i a la cota 2800 encara no transforma; amb aquest panorama, les sàvies deixen els esquís per assolir el cim còmodament a peu; els més tossuts pugem amb els esquís fins al cim, tot i que ja intuïm que la sortida des del cim amb esquís no tindrà una neu de somni (a banda de l'eslàlom que caldrà fer per evitar les nombroses zones de pedres que sobresurten).

(Pala sud: arribant al cim amb l'Estanyó a l'esquerra; els savis han deixat els esquís una mica més a baix)

Efectivament, els primers 100 mts de desnivell encara mantenen la neu força dura (és la una) i que, amb les irregularitats que presenten, tot just dóna per flanquejar amb múltiples tremolors de difícil control. Però a partir d'aquest punt, i anant a buscar la part menys trillada de la pala, la neu es torna primavera de la bona i ens regala el primer gran descens de la temporada, si més no fins arribar al bosc.

(Bona neu primavera de baixada)

A partir del bosc és campi qui pugui, però molt menys desastrós del que prevéiem ja que la neu pols que s'hi conserva fa que encara puguem allargar el gaudi gairebé fins al pàrquing, on arribem i coincidim amb gent que baixa de l'Estanyó. Segons ens sembla entendre del que diuen a les nord no hi havia la mateixa qualitat de neu; però sobre gustos, colors, i de fet ells mateixos no es posen d'acord si la neu era bona, regular o dolenta.

(A la zona del riu de la Serrera, prop del bosc; aquí s'inicia l'esqui de supervivència)

diumenge, 6 de febrer de 2011

Coma del Forn des de la Pleta del Prat

(al cim, amb el Ventolau al fons)

Desnivell: 1000 mts.
Dificultat: S2.
Horari: 4 hs.

Les nevades del cap de setmana anterior van estar seguides de molts dies de fort vent, la qual cosa ens fa buscar un objectiu amb un itinerari segur. A més a més, per aquest cap de setmana, al Meteocat, apareix l'avís per allaus de fusió. És a dir, que tenim plaques de vent en totes les orientacions que no s'han estabilitzat a causa de les baixes temperatures i que cal preveure que ho faran aquest cap de setmana amb la pujada notable de temperatures. L'objectiu és el sempre agraït Pic de la Coma del Forn per l'estany Mascarida.
De bon matí anem a fer un cafè amb llet al refugi de la Pleta del Prat on demanem informació dels itineraris per confirmar l'estat dels recorreguts; com sempre ens atenen molt amablement i ens diuen que el millor per esquiar és el Coma del Forn; al Ventolau li falta neu als 100 primers metres de desnivell (just fins a l'estretament) i el Campirme té el llom força ventat. Efectivament, al Ventolau li falten els 100 primers mts (si més no per baixar) i els 50/100 mts finals, molt ventats. Al Campirme a banda del llom molt justet (potser es pot negociar per alguna llengua de neu que hi ha), la pala d'accés al llom té molta pedra a la vista a la part superior.

(Pujant, amb el llom del Campirme al fons)

Iniciem el recorregut per vora de les pistes tot just a les nou del matí quan encara no hi ha gairebé ningú... bé, només hi ha els pisters, preparant les instal·lacions, que ens demanen on anem, ens aconsellen i ens confirmen que ha ventat molt molt durant la setmana: precaució... així dóna gust!!! Quina bona gent!!!
A les pistes hi ha neu pols de fàcil progressió però quan ens en separem agafem un tram molt encrostat que ens fa témer el pitjor per a la baixada. A la zona de l'Estany Mascarida ja fa estona que hi toca el sol. Hi ha neu tot tipus: neu duta pel vent, neu ventada, neu vella dura (ai ai ai, que si no transforma una mica, de baixada riurem). Arribem al cim amb ganivetes perquè els lloms finals estan força ventats i amb neu vella a la vista.

 (Les Maladetes al fons)

Al cim, el vent, tot i que de sud, no ens convida a estar-nos-hi gaire estona i baixem que són les dotze amb poca confiança de l'efecte del sol. Però ens sorprenem quan veiem que ha escalfat suficientment per transformar les crostes i estovar la neu vella endurida.


(Baixant a l'alçada de l'estany Mascarida)

I com que a la una ja som a baix una altra vegada, i ens cal una bona depurada de tècnica, i a més hi ha una neu pols boníssima, ens quedem a les pistes (amb el forfet de migdia) per "treballar-la" una micamolt, a veure si hi podem fer-hi alguna cosa.