Traductor

dimecres, 28 de març de 2012

Tuc de Horno


Dia: diumenge, 25 de març.
Distància: 11,5 km.
Desnivell: 1000 m.
Dificultat: ME S2; fàcil.
Més informació per visitar la comarca: Val d'Aran.

El segon dia a la Val d'Aran hem de reubicar la sortida d'esquís:
Fiasco a la Vall d'Unhòla on la cota de neu la trobem a partir de 1900m ¿? descartat, això suposa carregar els esquís a l'esquena més de l'estrictament necessari...
Tornar al Pla de Beret?  fora, ens assabentem que hi ha cursa popular de raquetes; a més, ja hi vam ser el dia anterior.
Entrar a  Aiguamòg o Valarties? ho deixem per a una propera ocasió, les opcions que se'ns plantegen són massa llargues per als nostres propòsits.
Finalment, optem per una sortida ràpida i més aviat curta, que no malmeti excessivament els nostres peus i buscant orientacions nord, a veure si ens retrobem amb l'esquiable neu pols del dia anterior....
Ens encaminem cap a la cara nord del túnel de Vielha, un itinerari ja conegut: el Tuc de Horno.
El trajecte de pista el farem amb els esquís a l'esquena i, al desviament, ens els calcem amb certs dubtes;  la neu escasseja fins a la Cabana deth Pontet (1.590m) i ens tocarà fer alguns malabarismes antidepilatoris.

Superada la cabana ja trobem neu contínua. L'itinerari no té pèrdua (si no és que es vol anar al Tuc deth Port; i sinó que els ho demanin als dos bascos que ens van seguir, en excessiu silenci, pensant que anàvem al Tuc deth Port), remuntem suaument, sempre arrecerats per les parets del Montanèro.


Quan som al coll de Horno deixem els esquís i fem els darrers metres a peu fins al cim. Dia esplèndid. Davant nostre, un primer pla de la gelera de l'Aneto.


El descens, amb neu primavera, el farem per unes àmplies canals que baixen més directament fins a enllaçar amb les traces de pujada, cota aproximadament 1800m. Pel que fa a la neu, ni rastre del pols del dia precedent. Tot i així, encara podem esquiar per primavera pesada que exigeix un esforç extra a les cames però que reconforta l'ànima.


TRACK GPS

dilluns, 26 de març de 2012

Cap de Marimanha i Pic de Rosari



Dia: dissabte 24 de març.
Distància: 15 km.
Desnivell: 1000 m.
Dificultat: ME S2; fàcil.
Durada: 5h.
Punt de sortida: pàrquing d'Orri.
Més informació per visitar la comarca: Val d'Aran.

Cap de setmana anticiclònic que aprofitem per pujar al Pirineu i regalar-nos unes esquiades abans que la pujada de temperatures faci desaparèixer l'or blanc, tant escàs aquest hivern a les nostres contrades. Tot i la nevada d'aquesta setmana (generosa i benvinguda però més aviat tardana) a la cara sud del Pirineu, nosaltres enfilem a cara nord, Val d'Aran, on previsiblement encara hi ha més neu. Més neu, on? està clar que hem d'aixecar la vista ben amunt i localitzar-la a cotes ben altes.


Així, aquesta primera jornada ens dirigim a Beret i deixem el cotxe a l'aparcament d'Orrit (cota 1850m) on podrem arrancar amb els esquís als peus. Fem una petita incursió a les pistes però ben aviat les abandonem per entrar a la Vall de Bacivèr. Ascensió suau fins als Estanys deth Rosari de Bacivèr. 


A partir d'aquí, el grup que portàvem davant es desvien de la nostra ruta i ens quedem ben sols per a les nostres ascensions. Nosaltres seguim remuntant pel marge esquerre dels llacs fins a la colhada de Marimanha on deixem els esquís i fem els darrers metres fins al cim a peu, el cap de Marimanha (2628m).



Iniciem un primer i breu descens per neu primavera i seguidament flanquegem els llacs, deixant-los a la nostra dreta (ara xafant neu crosta), per tornar a iniciar una nova remuntada fins al cim del Rosari (2.594m) on se'ns obren unes generoses vistes i un més que excel.lent descens per neu pols (llàstima que la tirada de desnivell sigui curta....).



Pel retorn buscarem el millor pas per evitar un excessiu pujabaixa fins arribar al llac de Bacivèr i, d'aquí, desfer camí fins a l'aparcament.




dimecres, 21 de març de 2012

Volta al Montsec d'Ares pel Congost de Mont-rebei


 (la Noguera Ribagorçana des del Congost)

Distància: 65.5 km
Desnivell: 1.800m
Durada:  9h
Dificultat: molt alta en els senders
Punt de sortida: Àger.
Més informació per visitar la comarca: La Noguera.

Itinerari circular, llarg, amb desnivells considerables i amb un suplement incorporat de senders exposats i gens fàcils per fer-los damunt la bici. Una ruta que ha portat controvèrsia entre els pass@muntanyes però, això sí,  sense arribar la sang al riu  malgrat tenir-lo ben a prop.... 

 (l'observatori astronòmic)

El punt de sortida és el poble Àger i remuntem direcció el coll d'Ares durant uns 7 quilòmetres, amb una primera part que circula per camins en bon estat i, més endavant, per pista asfaltada.

 (l'alternativa a l'asfalt de pujada)

Els darrers 1.5 km seguirem indicacions del centre btt per estalviar-nos una mica de quitrà i pujar més directes. A l'alçada de 1.100m abandonem definitivament la carretera i seguim per pista fins arribar al Castell Sant Llorenç, en runes, on iniciarem el primer descens per un corriol que s'orienta cap al congost de Montrebei, amb alguns trams exposats al principi i un terreny discontinu quant a la ciclabilitat (tot i que la majoria es pot fer damunt la bici). L'indret és indiscutiblement excepcional; el mitjà per accedir-hi, és més qüestionable....

 (descendint cap al Mas Carlets)

A partir de Mas Carlets continuem el nostre descens cap a l'estret per un sender que millora molt per a les bicis i que gaudirem sense trobar-hi gaires dificultats, tot i que el darrer tram abans d'entrar al congost es complica per l'excés de pedra solta combinada amb una major exposició a mesura que ens atansem a les parets.
Tot el recorregut estrictament de congost nosaltres el farem arrossegant la bici; és diumenge i la concurrència és considerable. Atenció, malgrat no estar prohibit l'accés a les bicis, cal extremar les precaucions per als que decideixin fer-ho damunt la btt; l'exposició és màxima en tot l'estret (més tard, el forestal de guàrdia ens comentarà que les úniques caigudes produïdes al congost han estat de ciclistes i el pati, per als que no l'heu visitat, és de vertigen).

 (sortint del Congost)

Un cop creuat el congost arribem a la zona d'esbarjo i punt d'informació del parc on devorem el nostre entrepà i tot l'aliment que havíem carregat a la motxilla; recarregades les piles (no al 100%), iniciem un nou ascens, ara per la cara nord del Montsec d'Àger. Ascendim sense complicacions per la tranquil.la carretera d'Alsamora i al coll de Fabregada tornem a descendir, encara per asfalt, fins a Beniure. A continuació, seguim indicacions de GR fins a l'estació de Cellers per camins més o menys còmodes; tot i que la tendència serà en descens, trobarem una primer part amb algun pujabaixa.
Quan som a l'estació de Cellers fem una aturada breu però necessària per a les nostres reserves. Ens veiem obligats a una nova ingesta de calories. Afortunadament trobem el bar obert i, sense entretenir-nos,  demanem qualsevol producte amb sucre que ens permeti afrontar els propers 20 quilòmetres i 600m de desnivell acumulat (amb trencacames inclòs).
A partir de l'alberg recuperem novament asfalt per creuar el congost de Terradets i retrobar la cara sud del Montsec d'Ares. Sempre que ens sigui possible procurem utilitzar l'antiga carretera, més tranquil.la. A l'alçada de Roca Regina no tenim altra opció que continuar per la C-13 fins a la bifurcació amb la C-12, la qual prendrem direcció Àger. En total tornem a sumar 10 quilòmetres més d'asfalt. A l'estació de tren d'Ager abandonem definitivament la carretera i seguirem les indicacions de GR.

 (les parets S del Sant Alís)

Seguidament enllacem amb una pista que ens presenta una primera rampa demolidora i que ens xucla les poques energies que ens queden. Després d'aquest cruel passatge (sobretot tenint en compte el desgast que portem acumulats), ara sí, continuarem per camí en bon estat. Ara bé, el bon ferm no pressuposa un rodatge relaxat. Malgrat acabar amb les dificultats tècniques, les nostres cames es veuran obligades a afrontar uns continus pujabaixa que no deixarem fins arribar a Àger, un inacabable trencacames que afegirà més desnivell acumulat a la ruta per, al final, classificar-la com a dura jornada betera.

I aquí teniu un recull fotogràfic de la fantàstica jornada, amenitzat amb una música que ens recorda que aquestes parets van fer de frontera entre cultures ara ja fa molts segles:






dimarts, 20 de març de 2012

Pic d'Amitges per la Vall de Gerber


 (de baixada, creuant el Llac de Gerber)

Dia: dissabte, 17 de març.
Distància: 14,5 km.
Desnivell: 1150 m.
Dificultat: BE(A) S2, S3
Durada total: 6 h.
Punt de sortida: 4 corbes més amunt de la Mare de Déu de les Ares (a la carretera de la Bonaigua -C28-) hi ha un petit aparcament.
Més informació per visitar la comarca: Pallars Sobirà.

50 metres després de l'aparcament ja ens calcem els esquís i anem pujant per la part dreta de la pala que dóna accés a la Vall de Gerber, buscant els desnivells més acceptables per foquejar (20-25º) (cal vigilar perquè baixen canals de la part superior que són molt allavoses). La neu està dureta però permet de progressar sense ganivetes. Quan entrem a la vall el desnivell decreix fins a gairebé planejar; pel mig hi ha breus puja i baixa gràcies a la presència de petits estanys, una constant durant tot l'ascens. A l'entrada del Llac de Gerber ens desviem a l'esquerra (S) en un tram que es posa una mica més dret fins arribar a l'Estany Llong on tornem a tenir un altre tram de flanqueig de breus puja i baixa.

 (remuntem cap al refugi sense creuar l'Estany de Gerber)

El següent punt de referència és el Refugi Mataró el qual veiem damunt una roca i que superarem deixant-lo a l'esquerra sense arribar-hi.

 (remuntant cap al Còth der Llac Glaçat amb el Refugi Marató al fons)

Passat el refugi anem a guanyar el Còth der Llac Glaçat fent un flanqueig que, segons la neu, pot ser més o menys exigent; en aquesta ocasió es passa sense problemes gràcies a l'orientació sud que permet una primera transformació.

 (arribant al Còth der Llac Glaçat)

Des del coll tan sols ens queda remuntar fins al collet que hi ha entre el Tuc de Saboredo i el Pic d'Amitges un ample llom esquitxat de grans roques de fàcil progresssió. A tocar del collet deixem els esquís perquè hi ha molta pedra a la vista (i a més perquè els darres metres són força exposats) i ens calcem els grampons fins al cim on arribem sense dificultats.

 (al cim amb les Maladetes al fons)

Des del cim desfem ràpidament perquè sembla que es vulgui començar a tapar. La primera pala fins al còth té la neu força dura, amb algun tram de pols-ventat, però raonablement esquiable. Des del còth baixem més directes cap l'Estany Negre de Dalt per una neu primavera excel·lent.

 (baixant cap l'Estany Negre de Dalt)

Passem entre l'estany i el refugi i sempre anem seguint a prop del curs d'aigua que hi ha entre l'Estany Negre de Dalt i l'Estany de Gerber, per tant, per un itinerari diferent al de pujada, amb la finalitat d'intentar evitar un parell de puja i baixa que hem fet en l'ascens. Per arribar fins a l'Estany de Gerber cal  baixar per una breu canal més dreta. Just abans, però, dos esquiadors que són per la zona ens confirmen que el gruix de gel de l'estany és considerable (des de dalt no ho sembla). Per tant, decidim creuar-lo pel bell mig amb una certa tensió. Passat l'estany enllacem amb el tram més desagraït per fer amb els esquís ja que hi ha un parell de remuntadetes força empipadores; això sí, som a tocar de la darrera pala que sospitem que trobarem al punt. I, efectivament, afrontem la pala que baixa directament al Refugi de les Ares (200 m a uns 30º) per una neu primavera que ens fa oblidar les penúries precedents en forma de puja i baixa, fins a l'extrem que baixem més del compte i, finalment, haurem de remuntar durant 5 minuts amb els esquís a l'esquena per tornar a l'aparcament.

(arribant al Refugi de les Ares)

En definitiva, un recorregut que no és una gran esquiada però que sí que assegura una gran jornada d'esquí de muntanya gràcies a l'ambient de les Agulles d'Amitges i els estanys. Pel que fa a la neu, una mica en la línia d'aquesta temporada; tot i que encara en queda força es veu la manca respecte altres anys, per exemple, sembla que baixar per la Vall de Cabanes vol dir fer el darrer tram amb els esquís a l'esquena i, també, per creuar el Coll de Bassiero està pelat a la meitat superior.

dimecres, 14 de març de 2012

Pic de les Pales de Cabana Sorda (2.679m)

(amb el cim al fons)
Dia: 11 de març de 2012
Desnivell: 850m
Dificultat: S2
Durada: 5h
Accés: Des del nucli de Ransol (Andorra) prenem el camí asfaltat que segueix paral.lel al Riu de la Coma i que ens dóna accés a la Vall de Ransol. Al Pont de Mos tombem a la dreta i avancem per una pista que mor a la borda del Marticella.

Després del cum laude en S4, diumenge retornem a les nostres modestes graduacions: els benvolguts  i gratificants S2, hàbitat natural pass@muntanyes, que han estat reclamats i exigits bàsicament i insistentment pel sector més inexpert i alhora minoritari del grup. 
Altre cop ens deixem guiar pels que evidencien més coneixement en el tema i, com no podia ser menys, l'encert de l'itinerari escollit (tenint en compte les peticions, la ubicació, la meteo, les condicions de la neu, les orientacions òptimes, i un ampli etcètera de variables... ) serà un èxit. 
A les 9 del matí quedem a l'aparcament de la Vall de Ransol però, a mesura que ens apropem al punt de trobada, ens sorprèn la gran afluència de cotxes estacionats al llarg de la carretera. Ens assabentem que hi ha una cursa de muntanya que desfila per aquella zona, fet que ens obliga a reubicar la nostra activitat i escollir (ara sí, per unanimitat)  per un entorn menys concorregut. L'Edu ràpidament proposa un pla B que no tenim clar si serà molt esquiable però, si més no, ens assegura tranquil·litat i descoberta d'un nou indret que tots els que hi som presents desconeixem. 
Entrant per la vall de Ransol enfilem per una carretera que mor a l'alçada de la Borda del Marticella i que ens permetrà esquiar per la vall d'Incles. Recel·losos de la quantitat i cotes de neu, arranquem amb els esquís a l'esquena però, en breu, apostem per calçar les fustes i remuntar entre bosc sempre buscant lo blanc, que no deixarem en cap moment (excepte alguna petita clapa a l'inici). Aproximadament a la cota 2.100m seguirem les indicacions a l'estany de Querol. Per tal d'arrecerar-nos del vent i, alhora, per tal d'evitar un pujabaixa excessiu, progressarem ben a prop de les parets de Caraup. Superades les basses de les Salamandres, encarem direcció al nostre objectiu Pic de les Pales de la Cabana Sorda, cota 2679m.


 (imatges de la segona meitat de l'ascens)

Des de les alçades, alguns ja escanegen el perímetre i dissenyen futurs descensos..... Altres,  ens limitem al gaudi d'aquest imant que és la muntanya.

 (baixant la primera pala)

Seguidament iniciem l'excel.lent descens fins a la cota 2.250m per tal d'aprofitar al màxim l'esquiada i, a continuació, tornem a posar pells per iniciar una nova remuntada d'uns 100m. Alguns deixaran nova traça en el descens de la pala que dóna a la cabana de Querol.


(baixant cap a la cabana de Querol)

A partir d'aquí ja només ens queda resseguir les traces de retorn, sempre amb els esquís als peus, fins gairebé arribar al cotxe. Un gran jornada d'esquí amb una millor companyia. Per cloure la sessió i celebrar-ho, un preparat ben fresc de malta d'ordi i llúpol.

TRACK GPS

I la versió de l'Edu

dimarts, 13 de març de 2012

Pass@muntanyes es doctora a la Canal de l'Alt del Comapedrosa

 (remuntant la part superior de la Canal de l'Alt -foto: E. Plana-)

Dia: dissabte 10 de març.
Distància: 10 km.
Desnivell: 1400 m.
Dificultat: molt difícil; MBEA S3, S4 (sí sí, S4, el doble que S2...).
Durada: 6 h.
Exposició: alta.
Orientació: est.

Els bons ens treuen a passejar per celebrar el recent doctorat dels membres pass@muntanyes... i per festejar-ho res de millor que anar a esquiar una gran canal com és la de l'Alt del Comapedrosa amb la més que agradable companyia l'Aniol, l'Edu i el Xavi.

 (baixant la 2a meitat de la canal)

L'itinerari és força evident: d'entrada anem seguint, per una pista molt atrotinada, el GR11 en direcció oest fins que més endavant es va orientant al nord en direcció al Refugi del Pla de l'Estany, al qual no hem d'arribar perquè a la cota 2000 ens tornem a orientar a l'oest per accedir a la Canal de l'Alt. Aquesta canal té dues parts força diferenciades: la primera, foquejable segons les condicions de neu, va des de la cota 2050 a la 2500 amb un pendent entre 25 i 30 graus; la segona s'inicia a partir d'un estretament i arriba fins als 2850 m., s'ha de fer amb els esquís a l'esquena perquè té trams a l'entorn dels 40º (a estones una mica més, a estones una mica menys). Els darrers 70 m fins al cim se suavitza el pendent tot i que a dalt es poden trobar cornises; segons les condicions dels últims 20 m. podrem arribar al cim amb els esquís als peus.

 (sortint de la canal, amb ganes)

Iniciem l'excursió que el solet ja ens acompanya per bé que no ens sembla que anem tard ja que el vent de nord probablement aguantarà la neu dureta tot el dia. Els primers 250 m de desnivell els fem amb els esquís de l'esquena fins a superar un breu tram de bosc superat el qual ja ens posem a la base de la Canal de l'Alt.

 (entrada a la canal)

Els primers metres de desnivell els fem amb els esquís als peus però diferents circumstàncies ens duen a anar-nos-els posant a l'esquena: uns perquè els salten les fixacions noves que encara no dominen, uns altres perquè és la primera sortida de la temporada i 30 graus són molts per començar, uns altres per solidaritat amb els que estrenen la temporada... però sempre ens queda el senyor dels cantells que puja amb els esquís als peus sense aparents dificultats, tret de les físiques, fins a la cota 2500.

 (el senyor dels cantells remuntant amb esquís a la part central de la canal)

En aquest punt ens aturem a canviar d'estris i es produeix l'escena còmica de la sortida: el casc de l'Aniol es regala un descens extra fins que el Xavi, que es troba una vintena de metres per sota, li talla el gaudi fent una recepció a l'estil 'touch down' que recorda molt un passatge de la pel·lícula Ice Age; sort que el Xavi no va actuar com el peresós i no va esberlar el casc a la neu, a mode de celebració.
A partir d'aquí actuem unànimement i ens calcem tots els grampons per afrontar la part més dreta de la canal; la veritat és que els següents 350 m de desnivell es fan pesats amb l'únic consol que la neu és dura i permet progressar amb certa comoditat.

 (darrers metres de la canal abans de sortir a l'avantcim)

Quan som a 20 m d'enllestir, deixem els esquís i remuntem a peu fins al cim on coincidim amb la gent de la UEU. Desfem amb notable celeritat a causa del vent molest que ens ha acompanyat bona part de la pujada i que s'accentua al cim. A causa d'aquest vent, i que el sol ja no pica directament al vessant est, la neu de la primera part està força endurida per la qual cosa cal baixar amb molt cura (i amb molt mal de cames a causa de les vibracions que arriben fins a les orelles);

 (a la part superior del descens, fent un descans per recuperar les cames -foto A. Vilalta-)

però el tema es complica quan arribem a l'estretament ja que la poca neu de la temporada fa que hi hagi molta pedra a la vista, a més, la neu també està molt dura. Dr. Pass@muntanyes s'adona que té la línia vermella molt a prop, és a dir, percep que el seu nivell tècnic comença a estar al límit per afrontar amb seguretat aquest passatge; amb tot, fent escaleta els cantells mosseguen bé i a banda de la incomoditat que suposa baixar així (van ser pocs metres però en van semblar molts) no es pateixen més angoixes.
En aquest punt finalitza la part més exigent i reprenem el descens amb unes condicions molt més bones i que ens permeten guadir dels primers girs sempre aprofitant petites plaques de neu compactada pel vent de bon esquiar (en general, la sensació és de força estabilitat) si no fos pels extres que han fet les cames anteriorment i que ara passen factura.

 (superat l'estretament, el descens és molt més 'relaxat' -foto E. Plana-)

Amb tot, arribem a l'entrada de la canal (ara sortida) havent pogut gaudir la segona meitat del descens (uns més que els altres).

 (part final de la canal)

Ara ja només ens queda desfer pel breu tram de bosc fins enllaçar amb la pista on, poc abans, ens descalcem els esquís i retornem xino-xano al vehicle on ens espera un merescut premi en forma de refresc de la família de les gramínies.

TRACK GPS

I una altra 'versió' dels fets aquí.

P.S.: moltes gràcies al Pep per aclarir-nos alguns dubtes respecte les característiques tècniques de la Canal de l'Alt.

dimarts, 6 de març de 2012

Redescobrint corriols pel Montsec de Meià



Sortida realitzada diumenge 4 de març de 2012
Distància: 28.5 km
Desnivell: 1000m
Durada: 4h
Dificultat: mitjana-alta
Punt de sortida: Vilanova de Meià
Més informació per visitar la comarca: Noguera

Des del centre del poble iniciem la clàssica ascensió vers el Montsec de Meià per la carretera L913, que segueix paral.lela al riu Boix. Anem guanyant desnivell suaument per asfalt, sempre direcció a La Roca dels Arcs per creuar pel Pas Nou i fins arribar a l'Hostal Roig, ja a la comarca del Pallars Jussà. Malgrat l'escàs atractiu que ens puguin oferir els gairebé 10 quilòmetres d'asfalt, les excepcionals parets d'escalada que ens escorten prenen tot el protagonisme durant la primera part del recorregut; la nostra mirada, sempre enlaire, ens manté ben entretinguts i ens distreu de l'esforç de les nostres pedalades. Com sempre, creuant el congost del Pas Nou, especulem vers l'espectacularitat de l'entorn si no estigués asfaltat.


(direcció al Pas Nou)

Quan som a l'Hostal Roig, abandonem la carretera i tombem a l'esquerra. Iniciem una segona remuntada, ara per la cara nord del Montsec de Meià, tot seguint per una pista, no sempre fàcil i molt sovint pedregosa, que puja fins al Graó Ample (cota 1600m). Durant l'ascens, si la visibilitat ens ho permet, tindrem unes generoses vistes del Pirineu. Aquest dia, però, la meteo no ens és favorable.

(Aquest dia el Pirineu, al fons, no es deixava veure gaire)

Els darrers metres abans d'arribar al coll són especialment durs, però cal dir que són pocs metres d'explosivitat. Això sí, aquest mirador natural ens obliga a fer una aturada obligatòria, fet que ens permetrà estabilitzar les pulsacions d'aquest darrer esforç.

(al Graó Ample destaca, a primera vista, Sant Mamet; a la dreta,  el Montroig)

Recuperats de la pujada, iniciem el descens per un sender que baixa directe i que fins ara no havíem investigat. Ens adonem que el corriol, exceptuant algun breu tram, baixa molt dret i per una zona molt erosionable on és pràcticament impossible evitar les derrapades; per aquest motiu, hem decidit no publicar el track i desaconsellen fer-ho en bici.

(un dels pocs trams on el sender flanqueja)

a la imatge es pot veure molt clarament la descomposició del terreny i l'erosió que provoca la bici; no ho tornarem a fer :-(
les parets sud del Miralpallars

Quan arribem a la pista, tombem a l'esquerra i la seguim durant poc més d'un quilòmetre fins a la Cabana del Serafí, on abandonarem el camí i ens dirigirem cap al sud per enllaçar amb una nova pista que circula per la Serra de Sant Alís. Abans d'arribar a l'ermita, deixem el camí principal i ataquem el segon corriol del dia. Un descens caracteritzat per ser força pedregós, aeri en alguns trams, però assequible i, sobretot, divertidíssim. El sender, en la seva part final, es retroba amb una pista i ben aviat arribem a Santa Maria de Meià.


(descens pels Feixans de la Guineu; al fons, el poble de Santa Maria de Meià)

(la pedra, la protagonista)


Creuem el poble de Santa Maria i continuem per pista fins arribar, en pocs quilòmetres, a Vilanova de Meià on recuperarem el cotxe.

 (arribant a Vilanova de Meià)



diumenge, 4 de març de 2012

De Castellbò fins al Coll de Leix

(Baixant cap Castellbò, passat Turbiàs)

Distància:27 km.
Desnivell: 1000 m.
Dificultat: mitjana.
Durada: 4 h.
Punt de sortida: Castellbò.
Més informació per visitar la comarca: Alt Urgell.

A tocar del càmping de Castellbò sortim direcció Vilamitjana per pista en bon estat. Els 5 primers quilòmetres ens serveixen d'escalfament per afrontar a continuació uns 3 km al 12,5% fins al PK 8, tot i que el bon estat de la pista "dissimula" els pendents. Passat aquest ensurt, l'ascens fins al Coll de Leix transita per desnivells més que moderats, tot i que la pista empitjora lleugerament al mateix temps que el temps també va empitjorant "lleugerament", fins a l'extrem que, quan assolim el coll, comença a nevar i bufa un aire força molest que ens fa desdir d'escometre els plans inicials.


(al Coll de Leix)

D'aquesta manera iniciem, abans d'hora, el descens cap a Castellbò sempre seguint les indicacions del PR que hi duu. En primer lloc per un corriol boscós per una preciosa obaga fins a Turbiàs.

(recordatori que l'hivern encara és ben viu a la muntanya)
(baixant cap a Turbiàs)

Arribem a Turbiàs amb un breu tram final més exigent tècnicament, res a veure amb la part precedent, la qual cosa és un preludi que es complicarà aviat, ja que a partir de l'esmentat poble el corriol que duu fins a Castellbò és molt més pedregós, tot i que igualment molt divertit.


(imatges del PR de Turbiàs a Castellbò)

Retornem abans d'hora a Castellbò (i a més, amb el cel força clar, brrr...) pel mateix PR que el flanqueja pel nord i que ens permet observar el disseny d'unes cases del poble seguint el mateix estil arquitectònic que les de la Bretanya (o a l'inrevés)... i és curiós, perquè ni la Bretanya té un relleu muntanyenc ni l'Alt Urgell té un clima atlàntic.

(casa a Castellbò d'estil bretó)