Enduts pel vent (intent al Pinetó)

(foto: D&M)

A mitjan segle XX la cultura catalana mirava obligatòriament el món amb els ulls de l'espanyola (fenomen conegut com a interposició), la qual cosa va provocar que la pel·lícula “Gone with the wind” fos traduïda per "Allò que el vent s'endugué", una còpia literal de la desencertada traducció castellana "Lo que el viento se llevó" (molt més fines van ser les adaptacions al francès i a l'italià); hauria estat molt més fidel a l'original un títol com el que encapçala aquesta piulada ja que, per exemple, respecta la mateixa estructura sil·làbica de la versió en anglès. Per la interposició apuntada inicialment o per qüestions de major comercialitat, finalment el títol va ser el que tothom coneix. Per tant, una traducció que no hauria d'haver sigut, igual que l'intent d'esquiada del dissabte que, a causa d'una méteo realment adversa, potser hauria estat millor que no hagués sigut. I és que arribats a les cotes altes del Pinetó podríem dir que, fent honor a la pel·lícula, vam ser "enduts pel vent" a causa de les fortíssimes ratxes que hi bufava. Malgrat que en els preliminars vam intentar evitar els efectes d'aquest vent de sud anunciat arreu buscant una cara nord boscosa, no vam reeixir en l'intent.
Sortim des de les Planes de Son direcció sud per pista fins remuntar, ja per bosc, pel Clot Gran; fins aquest moment la neu hi va és ben escassa tot i que podem foquejar a 10 minuts del cotxe (de baixada ja serà una altra cosa).

(foto: D&M)

Aviat ens encarem a la Canal Palomera, que malgrat el nom sempre és de pendent suau i amplades remarcables que permeten progressar còmodament.

(foto: D&M)

Arribats al llom el vent es comença a fer notar, però podem fer via fins a la cota 2500 on les ratxes de vent ja amenacen el nostre equilibri, per la qual cosa decidim, via comunicació no verbal (en aquest punt és molt adequat allò de: les paraules se les enduu el vent), retirar-nos.

(foto: D&M)

Una decisió consensuada entre les 4 persones que pugem, i és que en aquesta ocasió compartim traça amb la Marta i en Dani (ara ja exconeguts virtuals), coneixença que posa el contrapunt positiu de l'activitat.

(foto: D&M)

I és que el descens, per dir-ho d'alguna forma, el podríem qualificar de força heterogeni, no tant per la diversitat de la neu (que també), ja que, mentre que els pass@muntanyes esquiem una indigna neu crosta, la Marta i en Dani ho fan per una neu lleugerament "encartronada" pel vent, i això que descendim pel mateix lloc.

(foto: D&M)

(foto: D&M)

Un cop a dins el bosc, es nota que el vent ha mogut molt la neu i trobem grans acumulacions de neu pols que sense ser fàcils d'esquiar ja no són l'agonia de la part superior. Quan ens tornem a endinsar fem algun "gir" més però a la cota 1750 els esquís van a la motxilla per manca de neu, que amb el dia que portem ens fa concloure: que agradable és caminar tranquil·lament amb una amena conversa sense patir els estralls de neus horroroses.